Bagant d'hivern (2011)

La fira del fred

Últimament s’han posat de moda les fires de tardor o d’hivern. Diria que cada poble té la seva, i si no la té segur que ja se n’està inventant una. Hi ha fires del trasto, de torrons, d’antiguitats, fires medievals, modernistes, del bosc i de la terra, de la verema, de la castanya...  Qualsevol excusa és bona per fer sortir la gent al carrer i atraure turistes per fer-los passar fred i que gastin almenys una part dels seus calers al comerç del poble.

Ens vam atrevir a anar a una d’aquestes fires el darrer cap de setmana de novembre. Abrigats amb jaquetes, bufandes i gorres vam anar a un poble soterrat en una vall i rodejat de boscos. Aquí, les poques hores de sol al dia i la humitat fa que el fred sigui més intens que als pobles del voltant. En mig de parades de pastissos, cerveses i productes esotèrics hi havia un petit escenari on un noi, que recordo sempre seriós i tranquil servint copes en un bar dissabtes a la nit, va pujar a cantar portant de roba sols uns pantalons de pijama i una barretina. Ensenyant el pit descobert i pelut, agafa el micro i acompanyat amb música rítmica de fons va intentar animar als espectadors cantant –jo sóc un freak, tu ets un freak,... i tots mengem fricandó ...- Entre bufandes i jerseis de coll alt, aquell noi que devia estar completament gelat, aconsegueix arrancar el somriure de la gent que el mira. La meva filla que encara no arriba a dos anys, al sentir la música es va posar a ballar fent voltes sobre si mateixa.    

Suposo que normalment tots ens comportem de manera homogènia, i dins uns límits, i trobar-nos amb algú que sobrepassa aquests límits, provoca que tots el mirem sobresaltats i preguntant-nos què el fa comportar-se d’aquesta manera tan singular.

Darrerament he descobert que aquests comportaments no són propis només de gent rara. Tots de tant en tant actuem fora dels límits, tot i que quan ho fem, ens sentim refugiats en el grup de gent que ens rodeja que també ho fa. I poso exemples. Ningú va cridant i insultant a la gent pel carrer, però si us apropeu a veure el futbol al camp, o si aneu a veure un partit de màxima tensió a qualsevol bar us trobareu que els crits i insults racistes són el més habitual, i potser ens sentim portats per l’emoció i ens abracem a desconeguts quan el nostre equip marca un gol, cosa que mai faríem en una altra situació.  Conductes que estan reglades per llei com il·legals o indecents són permeses si es fan en grup i en segons quin lloc.  A ningú se li acudiria anar despullat pel carrer si fa molta calor a l’estiu, es jugaria una visita de la policia; però no passa res si ho fas a la platja i acompanyat de la teva família o amics. Prendre alcohol a la plaça del poble o escoltar música a volum alt a la nit està totalment prohibit, però en canvi es promou el ‘botellon’ i es fan concerts a l’aire lliure als carrers fins les cinc de la matinada durant les festes majors. Uns dies a l’any hi ha carta blanca per poder saltar-se les regles.

Per sort, no només ens saltem el límits per fer coses prohibides. D’aquí a poc ve Nadal. La família es reuneix i els nens s’ho passen pipa i els adults també veient la seva il·lusió. La gent canta pels carrers i els petits reciten poemes. Ens sentim feliços i anem desitjant felicitat per l’any següent als més propers i a desconeguts. Tant de bo ho féssim durant tot l’any.     

A tots des de petits ens ensenyen que hi ha límits i que aquests s’han de respectar, sabem que hi ha coses que es fan i d’altres que no es poden fer, i inconscientment també hem après a trencar aquests límits en situacions especials. Potser hauríem de fer-ho més sovint si l’objectiu és desitjar felicitat, recitar un poema, regalar il·lusió o com el dissabte de l’últim cap de setmana de novembre, provocar un somriure i fer ballar durant tres minuts a la meva filla que encara no arriba a dos anys.