Bagant de tardor

Aquest es l'article de tardor... jo el valoro molt!

Del Sistema mètric a l’esforç

Per què els futbolistes cobren tant? Molts d’ells en un any guanyen el que els millors metges, professors o fusters en tota una vida. Què els fa diferents?

Els joves d’ara ja no, però moltes persones grans quan anaven al mercat no demanaven el preu per quilo d’allò que volien, feien servir mesures com la terça per demanar carn, la lliura per comprar farina, unces per la xocolata o arroves per les fruites o verdures. Si sortien del país estaven completament perduts ja que o bé els noms de les unitats eren uns altres, o bé es pensaven que els prenien el pèl perquè el valor canviava.

A mitjans del segle XIX a Europa es va veure la necessitat d’unificar les diverses unitats de mesura. A partir de llavors el quilo, el metre i el litre van ser usats a tot arreu i tot i que parlava en múltiples idiomes, la manera de quantificar la longitud, la massa i el volum era una sola.

Ara fa pocs anys hem viscut un procés unificador similar amb la moneda, l’euro. Podem pagar amb una sola moneda a molts països el que evita mal de caps en canvis quan viatges per Europa.

Un metre és un metre sempre, ja siguis al Vallès, a Bèlgica o a la Xina. Aquesta veritat, però, no es compleix pas amb el valor del productes que comprem amb monedes, ja que un mateix objecte pot tenir diferent valor. Un exemple fàcil, una ampolleta d’aigua. Si vas a una botiga val trenta cinc cèntims, si te la prens en un bar et demanen un euro i mig, en una discoteca quatre euros. I això que el contingut és idèntic en els tres casos.

Per una mateixa cosa hem arribat a pagar més de deu vegades el preu de la botiga que està a vint passes. Sembla com si el valor de les coses més que de l’objecte en sí depèn dels factors externs o de l’entorn on es compren.

Potser pensem que l’aigua puríssima de les fonts de l’Himàlaia és més valuosa que la de l’aixeta, però si ets al desert a 40 graus i fa un dia que no beus res, ets capaç de pagar una fortuna per una mica d’aigua d’un abeurador.

Amb el valor de la nostra feina passa quelcom similar. Si ets esportista d’elit i et miren milions de persones per la tele, et paguen molt per córrer darrere d’una pilota. Si en canvi ets el millor cisteller del món i treballes el vímet con ningú, no esperis cobrar gaire per la teva feina perquè gairebé tothom utilitza bosses de plàstic.

Si el que volem és fer calers amb la nostra feina, abans de tot, el millor que podríem fer és sortir a fora, i mirar i esbrinar que és el que li agrada a la majoria.

Hi ha un munt de gent que dedica el seu temps a fer tasques poc valorades. Tant el que té un hortet al jardí, i que s’esforça sempre per tenir-lo al dia i menjar-se els tomàquets a l’agost, com la dona que es passa cinc minutets xerrant amb els jubilats asseguts al banc del passeig, o jo quan escric aquest article amb la il·lusió de veure’l publicat al Bagant, dediquem tot l’esforç en fer les coses bé i aprendre cada dia alguna cosa nova, tot i que l’entorn no li doni un valor en diners.

Jo ara quan veig els amics que tenen el jardí impecable, o m’ensenyen la seva col·lecció de papallones (sí, encara hi ha gent que ho fa), o repeteixen una vegada i una altra aquelles notes al piano, els felicito per la seva feina i l’esforç dedicat a aquella tasca tan poc valorada. Crec que és el millor regal que els puc fer ja que intenten fer quelcom positiu i maco amb el seu temps. Sempre em guanyo un somriure i una animada conversa!

Bagant d'estiu

Tinc ja publicat l'article d'estiu. És aquest:

I una mica més llegible...

D’Einstein al destí
Existeix el destí? Sóc jo qui tria ser arquitecte, pagès o perruquer, o viure a Palau, Brusel·les o Cincinatti? O tot això està ja decidit i escrit al meu destí al moment de néixer? I si el destí de tothom està escrit, quin és el valor de les nostres decisions?
Albert Einstein està considerat el científic més influent del segle XX i probablement de tota la història de la humanitat.
A finals dels segle XIX els científics es pensaven que la física estava acabada i resolta i no hi havia res a estudiar perquè ja se sabia tot. Einstein va trencar radicalment aquesta tendència treballant en dues àrees on la física clàssica fallava.
La primera, i que li va donar la fama, és la relativitat. Aquesta teoria explica fenòmens de distàncies còsmiques. En ella va deduir la seva equació matemàtica més popular E=mc2.
La segona àrea, menys coneguda, és la quàntica. Einstein també va estudiar i desenvolupar les bases de la branca de la física que estudia fenòmens a nivell atòmic. La quàntica va descobrir processos que l’única manera d’explicar-los era mitjançant l’atzar, i que no obeïen la llei de causa –efecte.
Trobo molt curiós com d’intrínseca és la llei de causa-efecte als humans. Potser perquè és una de les primeres lleis de la natura que aprenem.
Ara fa tres mesos que sóc pare d’una nena preciosa (feliciteu-me si em veieu). És un goig veure com des del primer dia aprenem a relacionar-nos amb el món i descobrim coses noves cada dia. La meva filla (com tots els nadons) amb tres mesos ja fa ciència, i està aprenent la llei de causa – efecte. Quan està sola i s’avorreix, crida i plora, i que aconsegueix? Que el papa o la mama vinguin corrents a fer-li cas. Si li diem coses s’afanya a somriure, per què li fem més cas encara i li fem pessigolles. Si té el sonall agafat, l’agita amb força i ... fa soroll. El nadó aprèn molt ràpid, tan sols amb mesos de vida, que interactuar amb el món provoca efectes, que els efectes que provoca depenen de què faci ell en cada moment. Amb el temps aprendrà que si fa força amb les cames es mantindrà dreta i podrà caminar, que si parla aprendrà a comunicar-se, que si va al cole i aprèn es torna més intel·ligent, ... etc. Tots al final fem el que fem esperant certs efectes.
A la vida quotidiana, però, com a la quàntica, hi ha situacions que no obeeixen aquesta llei, i que l’única manera d’explicar-les és mitjançant l’atzar.
Des del fet que et toqui la loteria o no, que de vint persones a la barbacoa només a tu et piquin els mosquits, si aquest hivern has agafat la grip, que de tota la multitud a la plaça el colom ha decidit deixar-se anar precisament a sobre teu ... tot un munt de situacions degudes únicament a la sort, o a la mala sort.
Però, tot i que són circumstàncies aleatòries, de manera conscient o inconscient fem servir la llei apresa de nadons i busquem la causa per explicar l’efecte, fins i tot fent explicacions esperpèntiques.
De la picada no direm que casualment hi havia un mosquit prop teu i que va sentir gana i et va picar, direm que tenim la sang dolça i que per això ens piquen; si no has agafat la grip diràs que aquest any has pres molta fruita. Hi haurà qui dirà que l’horòscop ja el va avisar que patiria un fet inesperat per explicar la desgràcia del colom, i si no li ha tocat la loteria l’any vinent anirà al poble on ha passat alguna inundació o incendi per comprar-ne, per què la loteria toca allà on hi ha catàstrofes...
Ni tant sols Einstein creia en la influència de l’atzar. Quan va escriure que “Déu no juga als daus”, volia dir que no es creia que hi hagués res que fos aleatori o degut a la casualitat, que tot el que passa es degut a alguna causa.
Si, com creia Einstein, no existeixen fets completament aleatoris i tot efecte té la seva causa, el que succeirà en el futur es conseqüència del que passa en el present, i el podríem predir completament. Això implicaria que tothom té escrit el seu propi destí i que és qüestió de temps que l’anem descobrint.
Si, al contrari, existeix l’atzar, el destí no està definit, i l’anem escrivint amb les nostres decisions boicotejats o ajudats per les circumstàncies externes.
Si existeix o no el destí no és ara per ara quelcom que es pugui demostrar, es qüestió de creure-s’ho o no. Jo m’estimo més pensar que no existeix, i com no està escrit, el vaig elaborant mentre em faig gran. És més divertit.

Outliers (fores de sèrie)

El títol en la versió castellana dona més informació de sobre què va el llibre- Por qué unas personas tienen éxito y otras no-
Des de 'The tipping point' que tenia pendent llegir més llibres d'quest autor. Vaig començar per aquest i després m'espera 'inteligencia intuitiva'. M'agrada força com planteja i desenvolupa els llibres el Malcolm Gladwell, potser al final es fan una mica pal!
Pensem per un moment en jugadors de bàsquet... l'altura importa? Evidentment sí, però... és el jugador més alt el millor? La resposta és no. Si mirem les alçades dels jugadors hi ha des de 1,80 fins a 2,20, però un cop tens aquesta alçada i et pots dedicar al bàsquet d'èlit, hi ha d'altres factors, com la velocitat, agilitat, potència de salt, força física, precissió en el tir, etc, que influeixen en el teu joc i probablement el millor jugador serà el més compensat en diferents aspectes.
L'autor utilitza aquesta comparació per explicar la influència de la inteligència per a què una persona tingui èxit a la vida. Influeix, sí, però amb uns mínims, hi ha moltíssims altres aspectes que són tant o més importants per a l'èxit, com la creativitat, la imaginació, la sociabilitat, capacitat de comunicació...
Analitzant l'èxit de persones com Bill Gates, els Beatles o diferents jugadors de hockey, l'autor explica que a més d'inteligent, per ser bo en alguna cosa, has de treballar dur (10.000 hores com a mínim), tenir un ambient adequat i tenir la sort de cara i trobar-te en el lloc adequat amb els coneixements precissos. Per jugadors de hockey... haver nascut en el mes de l'any adequat!

Llibre molt amè, fàcil de llegir, amb exemples i detalls que esgarrifen, i un pèl (només un pèl) repetitiu al final. Val la pena

Article de primavera

Aquest és l'article del Bagant de primavera.
Personalment no m'agrada la foto, que ocupa mitja plana, i obliga l'article a ser en arial 3 ó 4. Gairebé fa falta lupa per llegir-lo!
L'adjunto també a sota en cursiva.
De Darwin a l’artesania
Dissenyadors d‘alta costura, d’interiors i cuiners ocupen cada vegada més espai a les nostres vides. Quina és la clau de l’èxit de persones com en Ferran Adrià, Santi Santamaria, Armani, Alessi o Mariscal? Què tenen ells que no tenim nosaltres?

La teoria de l’evolució ens diu que aquelles espècies que millor s’adapten a l’entorn sobreviuen i les menys adaptades acaben desapareixent. Darwin va arribar a aquesta conclusió després d’analitzar les diferències entre els animals que habitaven a les illes Galapagos. Va observar que a cada illa les tortugues i els ocells, tot i ser molt semblants, no eren els mateixos. En els ocells, per exemple, el bec s’adaptava a l’aliment disponible a cada illa. A la illa amb abundància de llavors, el bec tenia la forma adequada per obrir-les. A les altres illes els ocells s’especialitzaven a picar fusta o a xuclar el nèctar de les flors.

No només els ocells evolucionen per adaptar-se al seu entorn. Els homes som segurament l’espècie que més canvis ha sofert al llarg de la seva història. Des dels primers homínids hem adquirit un munt de rareses que ens han permès sobreviure en un món de vegades una mica dur.

Entre les peculiaritats dels humans que ens fan diferents de les altres espècies, en destaco tres: la parla, que va permetre una comunicació entre humans molt més fluïda; el fet de caminar drets, elevant la posició dels ulls i afavorint l’orientació i la localització de perills; i el creixement del cervell, que ens permet fer operacions complexes i adaptar el món a les nostres necessitats. Vam utilitzar l’enginy per fer eines i treballar la fusta, el ferro o la pedra realitzant el que imaginàvem i fent així més fàcil la nostra existència.

Aquestes singularitats van ser claus fa milers d’anys per diferenciar-nos de la resta d’espècies, però, que són d’aquestes peculiaritats en el segle XXI?

Si d’alguna cosa tots estem d’acord és de l’impuls de la tecnologia a la comunicació. A més de la parla, ara també ens comuniquem amb l’escriptura, i els canals cada vegada són més pròxims i potents. Podem parlar per telèfon, enviar SMS’s, dialogar pel xat, escriure mails... Està clar que l’ús de radio, la telefonia i internet ens fan tenir més properes a persones llunyanes, poder compartir amb el món els nostres pensaments i estar al dia de noticies i fets llunyans.

L’ús de la tecnologia, però, pot tenir efectes negatius. Alguns avanços tecnològics i aparells domèstics suplanten capacitats que abans no teníem més remei que esforçar-nos i fer-les servir. Per posar un exemple: els navegadors per satèl·lit et marquen en tot moment quina és la teva posició en el mapa i què has de fer per arribar al teu destí de la manera més òptima. Mentre l’aparell et guia, el nostre cervell està pendent de la veueta metàl·lica que t’ordena els passos a seguir. La nostra capacitat d’orientació i el fet d’obligar-te a barallar-te amb un mapa, o anar a preguntar a un vianant per trobar el camí òptim se suplanta per un seguit d’ordres d’un aparell que ens tracta com si nosaltres fóssim l’autòmat.

Una altra habilitat que estem perdent és la capacitat per adaptar el món a les nostres necessitats. En el segle XXI, allò que volem, anem a la botiga i ho comprem. Per exemple, imaginem que necessitem un jersei nou. Abans ( i no parlo de fa tants anys) la nostra mare o àvia, o tieta, ens prenia mides de l’esquena i els braços, ens demanava quins colors ens agradaven i es passava les tardes barallant-se amb la llana. Si no era un jersei, eren peücs o una faldilla. Un cop acabada la peça de roba, i si quedava bé, se la mirava triomfant i somreia quan sorties de casa vestint la seva obra d’art. El procés era llarg, i comportava utilitzar habilitats que ara estem oblidant: la imaginació, el disseny i treballar amb les mans per executar la imatge mental. En comptés de imaginar-nos com serà la peça final, i dissenyar-la mentalment, ara anem al Zara, o al Desigual, i triem d’allò que tenen disponible, el que més ens agrada. El mateix passa amb els mobles, que preferim anar a l’IKEA que dissenyar els mobles adients i encarregar-los a un fuster. O fins i tot amb la cuina, que ens estimem més comprar menjars ja cuinats que pensar què sopar, preparar-te els ingredients i passar-te un estona a la cuina. Crec que els dissenyadors de roba, cuiners, i artesans en general tenen la feina assegurada per molt temps, ja que estem oblidant i delegant completament aquestes tasques.

Però no tenim temps per tot! Evidentment no, i ningú té ganes de passar-se tres hores a la cuina després d’un dia de feina!
Com a producte de l’evolució tenim un cos adequat per caminar per la sabana tot el dia, i com estem asseguts la major part del dia, necessitem anar al gimnàs perquè si no se’ns atrofien els músculs. També tenim un cervell amb unes capacitats increïbles, que al igual que els nostres músculs corre el perill d’envellir-se si no l’exercitem i el posem constantment a prova. La tecnologia ens ofereix una vida més còmode i fàcil, però hem d’anar alerta, perquè també comporta un perill, ja que el cervell perd capacitats i ens tornem dependents de la tecnologia per encarar el món.

Soroll blanc

De la mateixa manera que la llum blanca la formen llum de tots els colors, en ones sonores també existeix el fenomen, i se l'anomena soroll blanc. El soroll blanc es la suma de sons de totes les freqüències. Una tele analògica mal sintonitzada, un assecador de cabells o un extractor de cuina són força bons emisors de soroll blanc.
I perquè explixo tot aquest rotllo? Doncs perquè he descobert una aplicació ... millor veure aquests enllaços de youtube:Sembla ser (no s'esta segur del tot) que dins de l'úter de la mare no s'està pas en silenci, al contrari, és un lloc molt i molt sorollós. I quin se suposa que és es el so que els nadons escolten quan encara no han sortit al món? Doncs el soroll blanc. Quan els nadons senten soroll blanc "recorden" quan eren dins la panxa materna i es calmen.
La teoria no sé si és certa o no, però la pràctica funciona. En casos desesperats un assecador de cabells o apropar-me a l'extractor de cuina amb la nena en braços m'ha sol·lucionat un problema.

Ja van tres

Inclòs a la revista Bagant d'hivern.
Arriba amb una mica de retard, però!

És aquest:

Dels quatre elements als estereotips

Terra, aigua, aire i foc són els quatre elements bàsics de la natura. Bé, almenys segons la ciència i filosofia grega clàssica. La teoria que van desenvolupar Empedocles, Plató i Aristòtil descrivia el cosmos usant aquests quatre elements. O millor dit, cinc, ja que el cel i les estrelles no podien ser fets pel mateix que la terra, i van afegir l’èter o “substància celestial”.
Aquesta idea del món va ser acceptada com a bona i única durant més de dos mil anys, i no va ser fins als segles disset i divuit, gràcies als descobriments sobre els diferents estats de la matèria, que va ser abandonada per la ciència. Tot i que no per tothom, ja que els astròlegs elaboren encara la carta astral en funció d’aquests quatre elements.
Vist amb els ulls del segle XXI costa creure com una teoria tan incompleta va sobreviure durant tants i tants anys. Trencar els prejudicis d’una societat que donava per fet la validesa de la teoria del quatre elements no devia ser fàcil per científics com Galileo o Newton, que es van enfrontar a dos mil anys de “les coses sempre s’han fet així”.
Les idees preconcebudes i prejudicis no són propis només de científics de fa tres segles. Podem trobar-ne en nosaltres mateixos, i que afecten molt a la nostra vida quotidiana. Un exemple són els estereotips.
Molta gent de fora creu que els catalans som garrepes, treballadors, orgullosos, separatistes, ambiciosos i antipàtics! I molts de nosaltres creiem que els andalusos son alegres, poc treballadors, amb sentit de l’humor i que sempre exageren quan parlen... I no acaba aquí, segur que tenim també una llista d’adjectius pels madrilenys, bascos, francesos, jueus, xinesos o negres. I també per les dones!
Hi ha diversos estudis psicològics que expliquen com funciona “l’amenaça d’estereotip” en el nostre comportament habitual. Explico dos exemples. Es va avaluar amb grups d’estudiants les qualificacions d’alguns exàmens abans i després que sabessin un estereotip que els afectava directament. El resultat... noies a qui previament se’ls havia dit que les dones mai serien bones en matemàtiques treien pitjors notes que les que no, tot i que estaven tant o més capacitades. El mateix passava amb estudiants de raça negra. Els que eren conscients de l’estereotip que els negres tenen una intel·ligència inferior van obtenir pitjor valoració. Durant l’examen els estudiants es posaven nerviosos, la seva concentració baixava afectant a l’avaluació final. En canvi, les notes dels que no se’ls havia dit l’estereotip abans, continuaven sent de les millors de la classe.
Ser conscient d’un estereotip altera el nostre comportament. Per posar un exemple, pensem per un moment en un noi que acaba de treure’s el carnet de conduir i intenta aparcar el seu cotxe nou del qual no té preses encara les mides. No li surt bé a la primera, però li és igual, fa les maniobres que calen, encara bé el cotxe i aparca. Passaria el mateix si és una noia? Si la noia no aparca a la primera, es posa nerviosa, mira a dreta i a esquerra per veure si algú l’ha vist, s’acalora, fa un segon intent, també la pifia, i si té valor prova una tercera vegada. Si hi ha un home fora contemplant l’escena certifica l’autenticitat de l’estereotip dient... –es que les noies no saben aparcar ...-. I això si la noia és morena, que si és rossa, els comentaris es multipliquen!Creure’s els estereotips els fa certs, tot i que no es basin en cap realitat. I si en som víctimes... doncs el millor que podem fer es deslliurar-nos d’ells, o acabarem convertint-nos en el que ens diuen.