Bagant de tardor (2012)

Medalla de plata

Ja ha passat un temps de les olimpíades, però tinc una imatge que no em puc treure del cap: la de la gimnasta xinesa Lu Sui plorant desconsolada amb la medalla de plata aconseguida a la barra d’equilibri mentre una americana saltava d’alegria amb el seu bronze.

Davant dels ulls de la gent que mirava els jocs aquella noia era un guanyadora però davant els seus propis ulls se sentia un fracassada. Vaig investigar la vida esportiva d’aquesta noia. Venia de guanyar l’or al mundial de l’any anterior en aquesta especialitat i suposo que les seves expectatives eren sols la de ser primera una altra vegada. Baixar un esglaó, de ser 1a a 2a va significar un fort cop per ella. La decepció respecte la seva expectativa va ser molt gran.

Des de llavors em vaig fixar en les cares dels esportistes que pujaven al podi i vaig poder veure que el cas d’aquesta noia no era únic. Vaig veure més cares tristes. Una nedadora bielorussa (es deia Herasimenia) o una gimnasta americana (Maroney) feien cares de no gaire contentes al podi quan guanyaven la plata. Suposo que també s’esperaven guanyar l’or.

A la nostra vida real, encara que no surti a la tele ni es reparteixin medalles, també tenim èxits i fracassos, i probablement també ens ha passat més d’una vegada que tot i fer-ho bé, ens sentim que hem fracassat perquè esperàvem fer-ho encara millor.

La mesura dels nostres èxits i fracassos no es valoren en funció del que aconseguim, sinó en el que amb anterioritat esperem aconseguir. Si volem mesurar la nostra alçada prenem un metre i mesurem, però si volem mesurar si el que fem és un èxit o un fracàs, com que no tenim cap regle,  el que fem és comparar-nos amb el que anteriorment ens imaginàvem que podíem fer.

Escrivint l’article m’he recordat del que em deia un gran amic meu per evitar decepcions. Ell es marcava expectatives molt baixes davant els estudis, i així si fracassava no passava res i si aprovava s’emportava una grata sorpresa. Si treia nota (que de vegades passava perquè no era gens tonto)  l’alegria era gran.

Entre l’alegria del meu amic al treure un aprovat i la decepció de la xinesa mirant-se la medalla de plata, jo em quedo sens dubte amb el disgust de ser segon. I estic convençut que la Lu Sui d’aquí a un temps mirarà enrere i se sentirà orgullosa del que va fer a les olimpíades, cosa que no fa el meu amic quan recorda el batxillerat.

També conec una noia (aquesta no és tan amiga, podria dir coneguda) que viu sempre estressada per intentar ser perfecte en tot. Suposo que busca la medalla d’or en tot els aspectes de la vida, familiar i laboral. Va sempre impecablement vestida i pentinada, parla pausadament i amb precisió, porta el fill sempre sense cap taca (no sé com s’ho deu fer) i a la feina progressa i és una bona professional.  És mot jove però ja té una úlcera a l’estómac.

Sóc de l’opinió que entre els dos casos extrems, el de l’amic i el de la coneguda, hi ha un terme entremig. Crec que ens hem de fixar objectius que siguin realitzables,  que depenguin de nosaltres mateixos i que ens facin créixer. Al final potser guanyarem la medalla de plata, i ens enfadarem, però a la llarga ens sentirem orgullosos quan mirem enrere i vegem el camí que  hem recorregut.