En “pell de guilla”
L’Ignasi té més de setanta anys i encara treballa a la
seva granja de porcs. Fa dues setmanes el vaig anar a veure quan tornava en
cotxe d’un viatge de feina. És va alegrar molt de veure’m, suposo que perquè
trencava la seva rutina laboral. Té prop de cinquanta porcs, tots de raça
duroc, i veure com s’alimenten és tot un espectacle.
-Veus aquests godalls? –em diu, assenyalant dos garrins
que jugaven alegrement corrent i saltant l’un contra l’altre - doncs en poc més
de de cinc mesos ja estaran a la safata de la carnisseria del súper-
- què bèstia que ets- li replico jo – No et fan cap pena
aquests animals?
-No- em respon fredament
La infantesa de l’Ignasi no va ser precisament fàcil. Va
créixer en un mas a la cara nord del Montseny i diu que pot comptar amb els
dits d’una mà les vegades que va anar a escola. Explicava que de vegades l’única
entrada de calers a casa era la que ell portava venent les pells d’animals que
caçava a la muntanya. Quan tenia dotze anys es va guanyar el seu sobrenom
“Ignasi pell de guilla” el dia que va entrar a la plaça del poble amb dues
guineus, una a cada espatlla. Des de petit, l’Ignasi vincula la seva
supervivència a la mort dels animals.
- Mira, Toni – l’Ignasi va reprendre la conversa en to
seriós després de més d’un minut en silenci – fa molts anys, quan vaig començar
a treballar en la granja, trobava que la manera de matar els porcs no era prou
lleial amb els animals. – es va prendre uns segons de pausa i va continuar – Quan
vas de caça, a la muntanya no hi ha
amics. I els animals ho saben. Si et veuen fugen perquè la seva vida corre
perill. En canvi aquí a la granja, tots aquests garrins es refien de mi. Se’ m
tiren a sobre quan em veuen ja que cada dia els alimento i tinc més que
guanyada la seva confiança. Quan arriba el dia que han d’anar a l’escorxador,
es comporten com sempre, innocents i sense por.
L’Ignasi s’estava obrint. Darrere de les seves paraules
hi havia hores de reflexió. No havia acabat.
- I ara què en penses? Continues pensant igual? – el vaig
empènyer perquè continués
- Doncs després de molts anys m’he adonat que jo no sóc
el responsable de la mort de cap animal. Ets tu!
- Perdó? – vaig dir- jo?
- Si, Toni. Tu i tots els que com tu compreu llom al
supermercat sou els que mateu l’animal. No veureu els seus ulls fent voltes mirant
a tot arreu ni ensumareu com la seva pudor canvia quan pugen al camió camí de
l’escorxador. Només veieu una safata de porexpan amb uns talls rosats ja
preparats per arrebossar. A la vitrina de refrigerats, on tot està tant net i
ordenat, es difícil apreciar que tota aquella carn eren animals vius només uns
dies abans. I em dóna la impressió que no hi ha cap comprador que es faci
responsable de la mort de cap animal. O bé no sabeu que allò que compreu eren músculs
que servien per fer moure un animal o bé us estimeu més mirar cap un altre
cantó. Potser caldria passar la responsabilitat de la mort a qui realment la
té, no creus?
No vaig gosar dir res. A l’Ignasi sempre li agrada tenir
la última paraula. Mirant-me i observant la meva reacció em va dir:
- Ara que saps que ets tu qui els mates, no et fan cap
pena aquests animals?
Tocat i enfonsat. I ja veus el Toni camí de casa sense
saber si havia estat bona idea la visita a la granja de l’Ignasi. En un moment
m’havia caigut a sobre el pes d’unes quantes morts a les esquenes.
