Bagant de primavera (2012)

Jo punxo les botifarres

Sempre m’ha agradat observar com es comporta la gent quan està en una barbacoa o calçotada. Classifico la gent en tres grups: els simpàtics, els currants i els savis. Els simpàtics són els que no necessiten estar ocupats fent coses per xerrar amb els amics sobre qualsevol cosa. Sempre saben de què parlar i es passen l’estona amb una cervesa a la mà saltant de conversa en conversa. Els currants són els que com jo, necessitem atabalar-nos amb les  graelles, anar cremant calçots, preparant el pa amb tomàquet o parant taula per sentir-nos útils i tenir les mans ocupades. Mentre es fan coses és fàcil trobar converses irrellevants amb els altres currants sobre allò que ens ocupa per després saltar a d’altres temes més transcendents. El tercer grup, els savis, està format per la gent que no s’arremanga però que va venint per explicar als que estem fumats i cremats o tacats d’oli, com hem de fer les coses per que surtin ben bones. En la darrera barbacoa que vaig estar vaig tenir una divertida discussió amb un de la colla dels savis sobre si s’havien de punxar les botifarres o no mentre es coïen a la graella. Jo sempre he punxat les botifarres, i força. No m’han agradat mai les botifarres greixoses.  L’opinió del savi era que no, que estava cometent sacrilegi punxant-les! Que així perdien tot el gust. Salomònicament vam fer dos grups al gust de botifarres, les punxades i les no punxades.  

Poc després d’aquella barbacoa vaig descobrir que aquell savi també tenia raó. O almenys en part. Un dia que estava fora vaig comprar les botifarres en un lloc que es venien a si mateixos dient que ells feien les botifarres com les d’abans. Després de cuinar-les vaig descobrir que era veritat. No tenien gens de greix i era gairebé tot carn magra. No va fer falta punxar-les. Sembla ser que abans les botifarres es feien amb poc greix i ara les omplen amb tant que sembla que hi hagi més greix que carn. O bé els gustos de la gent han canviat amb el temps a favor del greix o bé els carnissers per estalviar-se un duro per botifarra han anant ficant-hi més i més greix fins al punt que gent com jo ha canviat d’hàbits i ha de punxar les botifarres per a fer-les comestibles. Suposo que el canvi no van ser brusc. Es deu haver posat més greix de mica en mica sense que ens haguem adonat del canvi.

Un gran amic explicava aquest fenomen de manera visual explicant la seva llei de la llonganissa.  Deia... imagina que tu un dia deixes una llonganissa a sobre de la  taula del menjador. Si algú passa i té gana, es talla un trosset i se’l menja. Però no és tonto, el talla prou petit per què ningú se n’adoni. Després passa una altra persona i fa el mateix. Després una altra i una altra fins al punt que quan tornes a passar tu veus que t’has quedat sense mitja llonganissa. I no trobaràs pas cap culpable, perquè tots els que han menjat es creuen prou llestos com per haver agafat un tros prou petit per no cridar l’atenció.

Amb les botifarres deu haver passat el mateix. Amb el temps s’hi ha afegit més i més greix i no ens n’adonem fins que a algú se li ocorre fer-les com les feien els nostres avis.

Amb els productes que comprem cada dia al supermercat passa quelcom similar. Moltes multinacionals tenen per norma retallar els costos del que comercialitzen un tant per cent cada any. I la majoria de vegades què es fa? Doncs fer un tall de llonganissa dels components més cars. Com que els retalls es fan de manera gradual no es noten, però si comparessis el producte original amb el que es compra ara veuries una gran diferència.

Aquesta mateixa llei s’ha fet servir, i no fa gaire, per millorar la nostra salut. Actualment el pa que es ven té un 30% menys de sal que fa uns anys. Algú se n’ha adonat? El canvi ha estat gradual. 

Estem cansats de sentir que ara és època de canvis i que aquests succeeixen de manera més ràpida. I en temps de retallades els trossos de llonganissa són cada vegada més i més grans. Si ens adormíssim avui i ens despertéssim d’aquí a deu anys, potser veuríem que tots tenim una assegurança mèdica perquè la seguretat social és inexistent, que hem de pagar fortunes per pagar la universitat als fills, o que les pensions de jubilació són ridícules. I ens preguntarem  -com hem arribat aquí? Hi arribarem fent passetes petites i de manera que ningú es queixi massa. A cada any de retallades anirem deixant enrere una mica dels ‘luxes’, com educació, sanitat i  jubilació, dels que hem disposat últimament.