Bagant de primavera (2013)

A PAS DE BOU 

Se suposa que una de les decisions més importants que prenem els pares com a educadors dels nostres fills és l’elecció de l’escola on aniran. Tothom vol que el seu fill pugui estudiar el que desitja (i que sigui de profit) i que pugui anar a la millor universitat. Això comporta que haurà de cursar el batxillerat al millor institut, cosa que podrà fer si ve del millor col·legi de secundaria i primària. L’espiral malaltissa s’inicia quan el nen té entre dos i tres anys. En la tria de preescolar. 
Els pares primerencs ens tornem bojos visitant escoles quan el primer fill ha d’entrar a fer P3. El segon i el tercer fill per inèrcia aniran al mateix col·legi de l’iniciador. La presa de decisió pot acabar amb una angina de pit per a més d’un pare que té els fills en edat avançada. Compartir amb els nostres similars experiències passades o presents sobre professors, centres docents i associacions de pares fa alleugerir els nervis, tot i que l’estrès no marxa fins que tens la plaça. 
Sé de diverses bestieses comeses per pares en el seu afany per aconseguir lloc en un centre en concret. En conec uns que s’han desplaçat 50 quilòmetres de la ciutat al ‘camp’ (tal i com ells diuen a un poble veí, ‘urbanites’ ells) per portar als fills a un col·legi on no permeten als nens tocar joguines de plàstic ni ordinadors fins que són grans. També tinc uns amics que es van assabentar que els pares d’un altre nen, que s’havia quedat sense plaça, havien estat  preguntant als seus veïns si realment ells vivien allà o no, potser buscant si algú havia mentit a l’hora de empadronar-se. Una bogeria, vaja! 
A mi personalment l’elecció de l’escola sempre m’ha importat poc o gens, però això no em salva de visitar col·legis en jornades de portes obertes i de badallar avorrit quan escolto als directors dels centres com se’ls omple la boca parlant del seu model educatiu. 
Una de la coses que t’adones quan visites escoles és que no han canviat gaire en trenta anys. A l’última que vaig visitar, en una classe de tercer de bàsica, darrere de la pantalla on es projectaven les imatges transmeses per un portàtil, s’amagava una pissarra per escriure amb guix de les de tota la vida. Els pupitres eren de fusta amb les potes de ferro (alguna mal pintada i semblava rovellada) i a dreta i esquerra es podien observar murals amb fotos de famosos de revista enganxades i demostrant una emoció diferent en cadascun d’ells, la tristesa, l’alegria, l’esperança... Jo estava assegut en diagonal escoltant el director i podia veure el que hi havia darrere la pantalla. Escrit amb guix a la pissarra, suposo que durant l’última classe, hi havia dos grups de dígrafs i lletres amb un encapçalament a cadascun d’ells que deia ‘se separen’ ‘no se separen’. No vaig haver de buscar gaire en la memòria per saber que les pobres víctimes - alumnes de la classe anterior - havien estat alliçonades amb normes sobre com separar paraules en síl·labes: la tj, tx, tg... se separen, les ny, ll, ig no. Jo sóc del parer que les coses s’aprenen practicant-les i que probablement fent llegir, escriure i exposar el que han llegit i escrit en públic els nens sabran comunicar-se i entendre la llengua millor que no pas aprenent un munt de regles i normes i les seves excepcions. Per un moment vaig sentir una mica de pena per la meva filla per la quantitat de coses que haurà d’aprendre. 
Recordo el número de presentacions que vaig fer durant els vuit anys d’EGB: cap ni una. També recordo els llibres que ens feien llegir, dos per any (un per cada llengua). El que no sabria dir és el número d’exàmens per demostrar que coneixia regles i normes sobre com se suposa que funciona el món o la llengua, no sé 20- 30 per any? No trobo la utilitat d’aprendre tantes normes i tant poques oportunitats de veure-les demostrades i aplicar-les. 
Tant de bo els nostres fills tinguessin una escola diferent de la meva, més participativa, amb més diàleg i debats i menys classes magistrals, on només parla el professor i l’alumne escolta. 
Vivim en constant canvi, en la vida laboral, en la manera comunicar-nos i de viure. Em fa la impressió després de visitar diverses escoles, que en alguna d’elles i per segons què,  encara ens movem a pas de bou.