dimecres, 2 de novembre del 2011

Bagant de primavera (ara sí, del 2011)



Del món virtual al material

Quan sentim la paraula ‘virtual’ l’associem als temps moderns, a internet i als nous avanços tecnològics. La veritat, però, és que ha estat present sempre, forma part de nosaltres i ens ajuda a moure’ns pel món.
La meva filla ja ha fet un any. I tot i que encara no sap fer frases completes, ja m’està ensenyant un munt de coses. Gaudeixo molt quan veig el món amb els seus ulls i observo com a novetat les coses més quotidianes. Diria que el més curiós que he aprés és com de natural és el món virtual en l’ésser humà. Als gossos els diu ‘uau’ i als cotxes ‘tutu’. I els té por. Quan veu un gos que s’apropa o un cotxe molt sorollós passa pel seu cantó, s’espanta i fa un gest amb el que fa veure que vol que l’agafis en braços. En canvi quan li llegeixo un conte en el que apareix un gos, somriu i diu ‘uau’ . Quan agafa els ‘tutus’ de joguina que té al menjador fa ‘brrrrr’ i no li fan pas gens de por. Té tan sols un any, però sap distingir clarament el que és real i el que és virtual.
Crear un món virtual al nostre voltant és una activitat que ens ve de lluny. Fa milers d’anys el nostres avantpassats ja recreaven caceres i les pintaven a les parets de les coves en les que es passaven tot l’hivern. Es pintaven a ells mateixos en escenes recreades o imaginaries on perseguien i caçaven mamuts i cérvols. I han perdurat fins la nostra època. Una mica més moderns són els retrats dels reis de fa segles que veiem als museus. Immortalitzaven la seva glòria en una pintura amb la intenció que la seva imatge al món virtual perdurés per sempre ja que al món material acabaria desapareixent. Avui en dia no ens cal el pinzell i la tela, fem fotografies, vídeos ...
Però no acaba aquí. El món virtual ens rodeja. A més de la nostra vida sentimental, vivim els embolics de personatges de culebrons a la tele. A part de l’esport que puguem fer, quedem amb els amics per veure com un grup de joves juga a futbol. Tenim més amics virtuals al facebook que gent amb la que aniríem a sopar un dissabte. Hi ha moments que fins i tot prenem decisions al món virtual que ens afecten i molt al material. Som capaços de comprar ordinadors, joguines o roba per internet sense ni tan sols provar-la. O fins al punt d’hipotecar-nos per tota la vida mirant només els plànols d’un pis.
Recordo fa ja vuit anys quan buscava pis i en una oficina em van ensenyar els plànols d’un pis que a primer cop de vista semblava perfecte. Era un dúplex i la distribució semblava correcte, era gran i orientat a la muntanya. La terrassa també prometia. En la meva imaginació el pis era ideal. I el vaig anar a veure, i... va suposar una completa desil·lusió. Els sostres eren baixos, l’escala estreta, i les vistes de la muntanya les tenies després d’arriscar el físic fent una postura impossible a la miniterrasseta. Em vaig endur una decepció fruit de la gran diferència entre el que m’havia imaginat i el que em vaig trobar.
El món virtual i el material són dos universos completament diferents i confondre’ls ens pot portar a grans malentesos o desenganys. Un dels perills radica en creure’ns en excés la imatge que creem al món virtual. Els galans de cine només existeixen a les pel·lícules o a les novel·les i els amics perfectes i que no et diuen les veritats a la cara només al facebook.
El món virtual és el món de la imaginació i creativitat, permet explorar alternatives i crear imatges de com pot ser el món material, però viu només a la nostra ment, o en un paper, o en una pantalla d’ordinador. Per a convertir el que imaginem en real fa falta feina. I es el punt on ens ho hem de “currar”. Edison deia que el geni venia d’un u per cert d’inspiració i un noranta-nou de transpiració. Tenir idees genials no serveix de res si no es posen en pràctica, i per posar-ho en pràctica cal esforç, temps i no deixar-ho estar.
Seure davant de la tele per veure com l’Ussain Bolt bat rècords, o com el Messi dribla contraris, no ens fa experts en esport. Sortir a córrer o anar al gimnàs cada dia per estar una mica en forma sí, tot i que implica cansar-se. Tampoc és comparable viure en persona un desengany amorós, que veure’l amb els ulls del actor de la telesèrie preferida. Resulta més còmode, però, seguir segons què per la pantalla, no cansa gens, i si al final al protagonista de la sèrie li van maldades, al cap de 5 min ja ens hem oblidat. Viure segons què al món material requereix dedicar-hi temps i esforços. I no sempre estem disposats a arriscar!

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Bagant d'hivern (del 2010!)

Grans propòsits! Intentaré posar el bloc al dia. Per començar els articles de la Bagant que no em donaran molta feina. Són ja quatre articles els que porto endarrerits.

De l’arc de Sant Martí a les eleccions

Molts de nosaltres passem l’hora del sopar davant la tele mirant el telenotícies per informar-nos del que passa al món, llegim de tant el tant el diari i a més sintonitzem Catalunya informació al cotxe. Quin sentit té tota aquest munt d’informació al cap? Serveix d’alguna cosa estar al dia de tot? Quin profit li traiem?

Matí de diumenge de mitjans de novembre. Mirant per la finestra el dia sembla radiant i el sol omple de llum el carrer. Ideal per fer un passeig i anar a l’estanc a buscar el diari! Agafo la jaqueta per mi i començo a abrigar la meva filla. Després d’unes quantes capes la poso al cotxet i sortim fora a gaudir de la caminada. La primera impressió quan sóc fora és – uff! Quina calor- al cap de cinc minuts ja em sobra la jaqueta i el jersei, i a la nena li he hagut de treure també alguna peça de roba. Arribo a l’estanc i una dona m’explica la causa de la calor... – aquest és l’estiuet de sant Martí – i jo em pregunto - que té a veure un sant amb que facin més de 25 graus a la falda del Montseny a mig mes de Novembre?

Diu la llegenda que Sant Martí es va trobar amb un home pobre tremolant de fred. Devia tenir la capa molt llarga perquè la va tallar, va donar una de les dues meitats al pobre per a què es cobrís, i de sobte va parar de nevar, van pujar les temperatures i al cel va aparèixer un arc de colors. A Sant Martí li devem doncs, no tant sols el nom de l’arc que apareix al cel si plou i fa sol al mateix moment, sinó també al període de bonança meteorològica de mitjans del mes de novembre.

Alleugerat per saber que la calor no es culpa del canvi climàtic, sinó gràcies a un sant, torno a casa amb el diari a la mà i content amb la tranquil-la lectura que m’espera. Sec al sofà finalment després de les farinetes i un cop la nena dorm, tinc temps suficient per a fer una ullada al diari del diumenge.

Obro el diari i em trobo una foto del Sarkozy i la crisi de govern a França a les dues primeres planes. Per un segon reflexiono i penso... i perquè m’hauria d’importar a mi el que digui aquest home, i en què m’afecta el que des de Paris pugui fer o desfer? Continuo fullejant ... noticies de Birmània, Mèxic, continuo buscant però em costa trobar com m’afecta i quin és el meu paper en el que m’estan explicant al diari. I el que diuen Obama o Zapatero? Trobo un suplement a les fulles centrals en motiu de les eleccions amb el que diuen els polítics catalans. També em queda força lluny de la meva vida quotidiana, però almenys aquí sí que tinc alguna cosa a dir, el meu vot d’aquí a dues setmanes. Llegir les noticies d’esport em permetran omplir alguna conversa amb els companys de feina però res més. Potser el que més m’importa ho trobo a la última pàgina del diari: el temps del dilluns. Crec que és l’única noticia que pot influenciar alguna de les decisions que prendré per mi mateix l’endemà, la de quina roba posar-me.

Està molt bé criticar, però, em pregunto quin fóra el diari de les notícies que a mi m’agradaria llegir. Quines noves podrien influir en les meves decisions diàries? Doncs... saber si les taronges de la fruiteria surten bones o no, si el peix que acabo de comprar és fresc, que quins son els recursos de la guarderia o el col·legi on penso portar la meva filla, que si estic ben preparat per trobar una nova feina, o he d’estudiar més anglès; o si els pocs estalvis que pugui tenir els faig servir per amortitzar la hipoteca o per fer reformes a casa, que si faig reformes a qui puc cridar que sigui de confiança...

La resposta a totes aquestes preguntes, però no la trobo a cap diari, per respondre’m he de sortir fora al carrer i preguntar als dependents si les taronges son dolces o àcides, o si el peix és fresc o no, o quedar i fer un cafè amb l’amic que treballa a la construcció per si coneix algú de fiar per a fer les reformes, i de pas ja que té nens més grans, preguntar-li si està content o no amb la guarderia on porta el seu fill, o anar a visitar el familiar que sap anglès per què em digui si el meu nivell és prou bo o no... per sort o per desgràcia, hi ha respostes que no són a cap diari ni a Internet i que cal sortir, parlar i relacionar-nos amb la gent per solucionar-les!

D’aquí a poc (almenys quan he escrit aquest article) hi haurà eleccions al parlament de Catalunya. Evidentment, aniré a votar, però quin és el pes del meu vot? Si som set milions de catalans i que puguin votar, m’ho invento, uns quatre milions, per influir en qui serà el nou president el meu vot conta un entre quatre milions. En canvi, diàriament prenc un munt de decisions (sol o a nivell familiar) on el meu vot és l’únic o és molt important. Passem un munt de temps a saber què fan i què diuen els candidats politics i, en canvi prenc decisions que depenen de mi de vegades sense pensar.

Segurament en pocs dies veuré a la tele els candidats celebrant que han guanyat les eleccions – tots guanyen- i m’alegraré si a qui he votat surt vencedor, però celebraré més si la meva filla continua creixent amb un somriure, ja que això voldrà dir que l’estic encertant amb les meves decisions, i aquí si que el meu vot influeix i val la pena rumiar-s’ho perquè la meva elecció és realment rellevant.