PORCA MELANGIA
Oh, gavina voladora, que volteges prop del mar, i al pas del vent mar enfora vas voltant fins arribar a la platja solellada, …
Preciosa l’havanera la de la Marina Rosell en la que un enamorat encarrega a una gavina que si veu a la nina dels seus amors li digui que se l’estima i que, tot i que un mar els separa, la troba a faltar.
La Marina Rossell no ha estat l’única en sentir-se captivada per les gavines. Ha estat font d’inspiració de poetes i cantants. Aquests ocells acompanyaven als pescadors un cop deixaven el port i eren les primeres a rebre’ls quan tornaven de mar endins. Quan les veien s’animaven perquè arribaven a terra i en breu es retrobarien amb els seus estimats. Eren benvingudes i les alimentaven amb peixos morts i restes de menjars de les barques.
Avui en dia, però, algunes d’aquestes gavines han deixat la platja. Embriagades pel vent de l’oest que porta una olor penetrant han arriscat a deixar la seguretat de les platges i ports del Maresme i volar 20 quilòmetres a l’interior guiades per una ferum que ve de la muntanya del Montseny.
Un cop allà es troben amb més gavines i gavians que ja van fer el salt del parc del Montnegre i el Corredor abans que elles. Banyades en merda, lixiviats, excrements i escombraries catalanes i foranies, s’hi troben a gust, formen parelles i nius i copulen per reproduir-se i deixar descendència en l’abocador tant atractiu que es troba a la falda de la muntanya.
Temps enrere, les rates van deixar la dura vida del bosc per la seguretat dels claveguerams urbans. Les gavines han copiat l’estratègia. Han deixat enrere la inquietud de cercar menjar cada dia per la seguretat de trobar de manera fàcil restes enmig de la porqueria creada i acumulada pels humans. Ara ja no persegueixen barques, com a molt miren de lluny alguns ciclistes de muntanya despistats que pugen a Mosqueroles per un camí equivocat.
I que diria la Marina Rossell si visités Palautordera, mirés al Montseny i veiés les gavines com voltegen la brossa? Segurament diria que aquestes no són les seves gavines, que les que les van inspirar viuen en al mar i visiten platges on esperen les estimades, o potser no, potser diria que els temps canvien, i que el que era vàlid ahir per inspirar-se avui serveix per posar-se a vomitar.
Jo vaig ser un del que es va despistar un dia i vaig pujar a Mosqueroles en bici per un camí equivocat. I les vaig veure força a prop, volant potser per fer la digestió d’un àpat una mica pesat. Aquelles gavines i la pestilència de l’ambient, que és l’últim que un desitja trobar-se quan fa esport buscant la muntanya, em van inspirar per escriure l’article més desagradable que ha sortit mai de les meves mans!
