dilluns, 28 d’abril del 2014

Bagant de primavera (2014)


PORCA MELANGIA
Oh, gavina voladora, que volteges prop del mar, i al pas del vent mar enfora vas voltant fins arribar a la platja solellada, … 

Preciosa l’havanera la de la Marina Rosell en la que un enamorat encarrega a una gavina que si veu a la nina dels seus amors li digui que se l’estima i que, tot i que un mar els separa, la troba a faltar.
La Marina Rossell no ha estat l’única en sentir-se captivada per les gavines. Ha estat font d’inspiració de poetes i cantants. Aquests ocells acompanyaven als pescadors un cop deixaven el port i eren les primeres a rebre’ls quan tornaven de mar endins. Quan les veien s’animaven perquè arribaven a terra i en breu es retrobarien amb els seus estimats. Eren benvingudes i les alimentaven amb peixos morts i restes de menjars de les barques.
Avui en dia, però, algunes d’aquestes gavines han deixat la platja. Embriagades pel vent de l’oest que porta una olor penetrant han arriscat a deixar la seguretat de les platges i ports del Maresme i volar 20 quilòmetres a l’interior guiades per una ferum que ve de la muntanya del Montseny.
Un cop allà es troben amb més gavines i gavians que ja van fer el salt del parc del Montnegre i el Corredor abans que elles. Banyades en merda, lixiviats, excrements i escombraries catalanes i foranies, s’hi troben a gust, formen parelles i nius i copulen per reproduir-se i deixar descendència en l’abocador tant atractiu que es troba a la falda de la muntanya.
Temps enrere, les rates van deixar la dura vida del bosc per la seguretat dels claveguerams urbans. Les gavines han copiat l’estratègia. Han deixat enrere la inquietud de cercar menjar cada dia per la seguretat de trobar de manera fàcil restes enmig de la porqueria creada i acumulada pels humans. Ara ja no persegueixen barques, com a molt miren de lluny alguns ciclistes de muntanya despistats que pugen a Mosqueroles per un camí equivocat.
I que diria la Marina Rossell si visités Palautordera, mirés al Montseny i veiés les gavines com voltegen la brossa? Segurament diria que aquestes no són les seves gavines, que les que les van inspirar viuen en al mar i visiten platges on esperen les estimades, o potser no, potser diria que els temps canvien, i que el que era vàlid ahir per inspirar-se avui serveix per posar-se a vomitar.
Jo vaig ser un del que es va despistar un dia i vaig pujar a Mosqueroles en bici per un camí equivocat. I les vaig veure força a prop, volant potser per fer la digestió d’un àpat una mica pesat. Aquelles gavines i la pestilència de l’ambient, que és l’últim que un desitja trobar-se quan fa esport buscant la muntanya, em van inspirar per escriure l’article més desagradable que ha sortit mai de les meves mans!

diumenge, 2 de febrer del 2014

Bagant d'hivern (2013)




En “pell de guilla”

L’Ignasi té més de setanta anys i encara treballa a la seva granja de porcs. Fa dues setmanes el vaig anar a veure quan tornava en cotxe d’un viatge de feina. És va alegrar molt de veure’m, suposo que perquè trencava la seva rutina laboral. Té prop de cinquanta porcs, tots de raça duroc, i veure com s’alimenten és tot un espectacle.
-Veus aquests godalls? –em diu, assenyalant dos garrins que jugaven alegrement corrent i saltant l’un contra l’altre - doncs en poc més de de cinc mesos ja estaran a la safata de la carnisseria del súper-
- què bèstia que ets- li replico jo – No et fan cap pena aquests animals?
-No- em respon fredament
La infantesa de l’Ignasi no va ser precisament fàcil. Va créixer en un mas a la cara nord del Montseny i diu que pot comptar amb els dits d’una mà les vegades que va anar a escola. Explicava que de vegades l’única entrada de calers a casa era la que ell portava venent les pells d’animals que caçava a la muntanya. Quan tenia dotze anys es va guanyar el seu sobrenom “Ignasi pell de guilla” el dia que va entrar a la plaça del poble amb dues guineus, una a cada espatlla. Des de petit, l’Ignasi vincula la seva supervivència a la mort dels animals.
- Mira, Toni – l’Ignasi va reprendre la conversa en to seriós després de més d’un minut en silenci – fa molts anys, quan vaig començar a treballar en la granja, trobava que la manera de matar els porcs no era prou lleial amb els animals. – es va prendre uns segons de pausa i va continuar – Quan vas de caça,  a la muntanya no hi ha amics. I els animals ho saben. Si et veuen fugen perquè la seva vida corre perill. En canvi aquí a la granja, tots aquests garrins es refien de mi. Se’ m tiren a sobre quan em veuen ja que cada dia els alimento i tinc més que guanyada la seva confiança. Quan arriba el dia que han d’anar a l’escorxador, es comporten com sempre, innocents i sense por.
L’Ignasi s’estava obrint. Darrere de les seves paraules hi havia hores de reflexió. No havia acabat.
- I ara què en penses? Continues pensant igual? – el vaig empènyer perquè continués
- Doncs després de molts anys m’he adonat que jo no sóc el responsable de la mort de cap animal. Ets tu!
- Perdó? – vaig dir- jo?
- Si, Toni. Tu i tots els que com tu compreu llom al supermercat sou els que mateu l’animal. No veureu els seus ulls fent voltes mirant a tot arreu ni ensumareu com la seva pudor canvia quan pugen al camió camí de l’escorxador. Només veieu una safata de porexpan amb uns talls rosats ja preparats per arrebossar. A la vitrina de refrigerats, on tot està tant net i ordenat, es difícil apreciar que tota aquella carn eren animals vius només uns dies abans. I em dóna la impressió que no hi ha cap comprador que es faci responsable de la mort de cap animal. O bé no sabeu que allò que compreu eren músculs que servien per fer moure un animal o bé us estimeu més mirar cap un altre cantó. Potser caldria passar la responsabilitat de la mort a qui realment la té, no creus?
No vaig gosar dir res. A l’Ignasi sempre li agrada tenir la última paraula. Mirant-me i observant la meva reacció em va dir:
- Ara que saps que ets tu qui els mates, no et fan cap pena aquests animals?    
Tocat i enfonsat. I ja veus el Toni camí de casa sense saber si havia estat bona idea la visita a la granja de l’Ignasi. En un moment m’havia caigut a sobre el pes d’unes quantes morts a les esquenes.

dilluns, 20 de gener del 2014

Què em defineix?

La millor xerrada inspiracional en molt de temps. Sens dubte!

diumenge, 19 de gener del 2014

Relats del Montseny

A l'Abril del 2013 vam publicar juntament amb els membres de Grup d'Escriptors del Montseny un llibre de relats inspirats en la muntanya del Montseny. La meva col·laboració, el relat " l'última pujada al Matagalls" es pot descarregar al link:

 en format pdf:  L'ultima pujada al Matagalls pdf

 i en format epub:  L'última pujada al Matagalls epub

al llibre hi ha relats de Glòria Berbel, Marta Tàpias, Ramon Gasch, Manel Tobias, Eva Martínez, Marisol García, Martí Pey, Eloi Vila, Jordi Plens, Jordi Pascual, Josep Ontañon Eduard Claver, Josep M. Panareda i Cristina Gutiérrez. En Tortell Poltrona va participar en el pròleg i la Nuria Rossell en la il·lustració de la portada i maquetatge. També van col·laborar nombrosos il·lustradors. La il·lustració del meu relat és a càrrec d'Anna Collet.
El projecte va ser possible gràcies al micromecenatge i a les aportacions de diversos comerços de la zona.
A nivell personal va representar l'oportunitat de conéixer molta gent nova i interessant. Poder compartir amb tots ells l'experiencia de participar en aquest llibre va ser una experiència molt enriquidora.