Shuster, Migueli i Carrasco
De petit jugava
al carrer. Érem uns quants nens al barri d’edat similar i ens vam fer un fart
de jugar a futbol. Dos jerseis que feien de porteries i una pilota de plàstic
era més que suficient per emular als jugadors del Barça d’aleshores. Els
copiàvem els gestos, els regats i la manera de xutar la pilota. Jo era Shuster
(llavors estava al Barça) perquè era rosset i tenia el cabell una mica llarg.
També hi havia un Migueli, un Artola, un Quini i un Carrasco. Jugàvem a ser grans
comportant-nos al carrer com aquells que sortien a la tele.
Els anys han
passat i afortunadament he conservat alguns dels amics que tenia aleshores.
Encara quedo amb el Migueli, que continua siguent el més gran del grup i el
Carrasco, que era escanyolit de petit però que ara ja no ho és tant. Va ser
fent una cervesa amb un grupet d’amics, en el que també hi eren ells dos, quan em vaig
adonar que en trenta anys tampoc hem canviat pas tant. Discutíem, com no, de
política, de reformes laborals i d’independència. Els arguments que més
visceralment la gent defensava eren sobre Catalunya i Espanya. Com érem molta
gent al grup, es van sentir opinions de tota mena, però totes em sonaven, les
havia sentit abans a la tele en boca dels polítics quan estan de propaganda
electoral i... vaig començar a avorrir-me com una ostra! Eren fàcilment
reconeixibles els arguments de cadascú i va resultar obvi fer el lligam de cada
opinió amb un partit polític en concret. Fa trenta anys, amb els amics jugàvem al
carrer imitant futbolistes. Ara camí dels quaranta, ja no imitem futbolistes,
imitem polítics. Em vaig preguntar si les idees defensades per cadascú eren
realment les que la gent pensava o eren les que el polític de torn ha
aconseguit ficar al cap de cadascú utilitzant els medis de comunicació. No he
trobat encara resposta.
Cansat, vaig decidir
exposar una idea nova i diferent per trencar el gel i desviar momentàniament l’atenció, ja que al igual que
als debats electorals a la tele, l’ambient es posava tens per moments. Vaig
exposar que no entenia certes fronteres que per raons històriques tenim
imposades. Mai no he entès perquè, per exemple, si a Viella s’ha d’invertir per
fer una carretera la decisió es pren a Barcelona o a Madrid, i en canvi, a la vall
del costat, a Bagneres de Luchon la decisió es pren mil quilòmetres al nord a
Paris. No seria més convenient que en aquestes dues ciutats, independentment de
la llengua que es parlin, les decisions es prenguessin allà mateix al Pirineu i
no a ciutats separades a centenars de quilòmetres sense que cap d’elles comparteixi
les seves necessitats?
Potser perquè em
van prendre per ximple, o perquè a ningú li va interessar el meu punt de vista
de replantejar fronteres en funció de necessitats, o potser perquè no tenien
una resposta apresa de cap polític de la tele per alliçonar-me, la meva proposta
va quedar en l’aire i no va tenir continuació. Poc temps després la conversa va
tornar al punt que jo havia trencat i el grup d’amics que s’apropa als quaranta
va tornar a jugar a ser polítics d’aquells que surten a la tele.
Sempre he cregut
que les idees, i entre elles les polítiques, són pròpies, creades i elaborades
per cada persona. Les he considerat com un dels béns més preuats que posseeixo.
Els partits polítics han creat la seva marca i ens vénen idees com si fossin un
altre bé de consum. I de la mateixa manera que quan vaig al supermercat i trio
el xampú de la marca que més m’agrada, durant el període electoral se’ns
presenta un aparador d’idees sota diferents sigles que els votants triem. I
després les defensem com si realment fossin nostres.
De la mateixa
manera que el sabater viu de les sabates que comprem, el fuster del mobles de
cuina que ven i les multinacionals dels productes de neteja o d’alimentació que
consumim, els polítics viuen de la gent que creu i defensa les idees que ells
pregonen. Jo em reservo el dret de tenir les meves pròpies idees. No compro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada