Bagant d'estiu (2012)

Shuster, Migueli i Carrasco

De petit jugava al carrer. Érem uns quants nens al barri d’edat similar i ens vam fer un fart de jugar a futbol. Dos jerseis que feien de porteries i una pilota de plàstic era més que suficient per emular als jugadors del Barça d’aleshores. Els copiàvem els gestos, els regats i la manera de xutar la pilota. Jo era Shuster (llavors estava al Barça) perquè era rosset i tenia el cabell una mica llarg. També hi havia un Migueli, un Artola, un Quini i un Carrasco. Jugàvem a ser grans comportant-nos al carrer com aquells que sortien a la tele.

Els anys han passat i afortunadament he conservat alguns dels amics que tenia aleshores. Encara quedo amb el Migueli, que continua siguent el més gran del grup i el Carrasco, que era escanyolit de petit però que ara ja no ho és tant. Va ser fent una cervesa amb un grupet d’amics,  en el que també hi eren ells dos, quan em vaig adonar que en trenta anys tampoc hem canviat pas tant. Discutíem, com no, de política, de reformes laborals i d’independència. Els arguments que més visceralment la gent defensava eren sobre Catalunya i Espanya. Com érem molta gent al grup, es van sentir opinions de tota mena, però totes em sonaven, les havia sentit abans a la tele en boca dels polítics quan estan de propaganda electoral i... vaig començar a avorrir-me com una ostra! Eren fàcilment reconeixibles els arguments de cadascú i va resultar obvi fer el lligam de cada opinió amb un partit polític en concret. Fa trenta anys, amb els amics jugàvem al carrer imitant futbolistes. Ara camí dels quaranta, ja no imitem futbolistes, imitem polítics. Em vaig preguntar si les idees defensades per cadascú eren realment les que la gent pensava o eren les que el polític de torn ha aconseguit ficar al cap de cadascú utilitzant els medis de comunicació. No he trobat encara resposta.

Cansat, vaig decidir exposar una idea nova i diferent per trencar el gel i desviar  momentàniament l’atenció, ja que al igual que als debats electorals a la tele, l’ambient es posava tens per moments. Vaig exposar que no entenia certes fronteres que per raons històriques tenim imposades. Mai no he entès perquè, per exemple, si a Viella s’ha d’invertir per fer una carretera la decisió es pren a Barcelona o a Madrid, i en canvi, a la vall del costat, a Bagneres de Luchon la decisió es pren mil quilòmetres al nord a Paris. No seria més convenient que en aquestes dues ciutats, independentment de la llengua que es parlin, les decisions es prenguessin allà mateix al Pirineu i no a ciutats separades a centenars de quilòmetres sense que cap d’elles comparteixi les seves necessitats?

Potser perquè em van prendre per ximple, o perquè a ningú li va interessar el meu punt de vista de replantejar fronteres en funció de necessitats, o potser perquè no tenien una resposta apresa de cap polític de la tele per alliçonar-me, la meva proposta va quedar en l’aire i no va tenir continuació. Poc temps després la conversa va tornar al punt que jo havia trencat i el grup d’amics que s’apropa als quaranta va tornar a jugar a ser polítics d’aquells que surten a la tele.

Sempre he cregut que les idees, i entre elles les polítiques, són pròpies, creades i elaborades per cada persona. Les he considerat com un dels béns més preuats que posseeixo. Els partits polítics han creat la seva marca i ens vénen idees com si fossin un altre bé de consum. I de la mateixa manera que quan vaig al supermercat i trio el xampú de la marca que més m’agrada, durant el període electoral se’ns presenta un aparador d’idees sota diferents sigles que els votants triem. I després les defensem com si realment fossin nostres.

De la mateixa manera que el sabater viu de les sabates que comprem, el fuster del mobles de cuina que ven i les multinacionals dels productes de neteja o d’alimentació que consumim, els polítics viuen de la gent que creu i defensa les idees que ells pregonen. Jo em reservo el dret de tenir les meves pròpies idees. No compro.