bagant hivern 2015 - Anestèsia

Pels que ja tenim uns anys i hem tingut la sort o la desgràcia d’estudiar o treballar fora, els viatges des del Vallès a Barcelona en la línia R2 de Renfe s’han convertit en una rutina. Hem vist de tot al tren i quan et trobes un mig conegut i no saps que dir, un dels temes que sempre fa gràcia compartir son les anècdotes viscudes pel camí.

Jo en tinc una de bona per explicar, tot i que no em va passar a mi. Un amic me la va gairebé teatralitzar d’una forma molt viva un dia que vam compartir viatge.

Fa uns quants anys quan arribaves prop de Barcelona et començaven a assaltar per una moneda la gent que et ven un paquet de kleenex, un encenedor, que et canten una ranxera o bé que toquen (de vegades fantàsticament bé) el violí. Avui en dia però, no es limiten a prop de la ciutat sinó que ja arriben a final de línia.

Doncs un dia- va començar a explicar el meu amic- va passar un noi venent encenedors i la dona de davant meu, d’uns cinquanta anys, va córrer a tapar-se els ulls per tal de no veure al noi que repartia un paperet escrit i un encenedor per cada grup de seients. La situació era força desagradable, ja que el noi va posar cara d’estranyat però de primeres no li va dir res. Quan va tornar a passar per recollir les monedes, si es que hi havien, la dona ho va tornar a fer.

- Señora, que no muerdo ni le quiero ningún mal. Y eso que hace me está haciendo daño. No le deseo lo que tengo que hacer yo para ganar un duro –

La dona encara amb les mans tancades per no veure el noi no va dir res i va aguantar amb la mateixa postura fins que el noi va desaparèixer del vagó amb un encenedor menys i només dues monedes a la mà. –

El meu amic es va prendre una pausa i va continuar amb el relat del fets

Em vaig quedar mirant la dona, que no semblava pas que tingués cap mena de desequilibri, i no vaig poder estar de dir-li:

- Sento ficar-me on no em demanen, però s’ha passat molt amb aquest noi. Que el coneixia?

- No. No pas. –va dir la dona. Va fer una pausa i va intentar explicar-se- Si l’hagués mirat als ulls aquesta nit no hagués pogut dormir. Em fa tant mal veure i imaginar-me la seva vida que després no dormo. Tampoc puc veure les noticies a la tele. L’ última vegada que les vaig veure van ensenyar un grup militar que decapitava en viu a un periodista. Encara tinc visions quan tanco els ulls.

Després d’aquella confessió em vaig quedar sense res a dir.

La història del meu amic em va impressionar a mi també. Des de llavors em pregunto si es normal veure assassinats i gent patint a la tele i al tren i poder dormir. Potser la dona que va conèixer el meu amic al tren no viu anestesiada i pateix les coses com les hauríem de sentir tots.

 

NacioDigital: Visions de la muntanya

Article publicat al diari NacioDigital: 
 http://www.naciodigital.cat/naciogranollers/noticia/21771/visions/muntanya

No és pas que la paraula ‘seny’ la que ha donat nom a la muntanya que s’alça al costat nostre. Ni tampoc crec que sigui una qualitat especial de la gent que l’habita, més aviat sembla que al contrari. A mesura que ha passat el temps ens hem tornat menys assenyats amb el tracte que li donem.
Els mariners romans que venien en vaixell l’anomenaven Mont-Signus perquè els servia de senyal per situar-se quan arribaven a la costa. Aquella muntanya però ja havia estat ocupada i explotada molt abans dels romans. Sembla que el nom ens ve del llatí, tot i que la gent dels poblats que els romans anomenaven ibers ja havien començat a modificar el seu paisatge pasturant els seus ramats de cabres i ovelles i ensenyaven de pares a fills el valor de la terra que conreaven. Hi ha ressenyes que ja en l’època romana s’hi explotaven els recursos minerals que posteriorment s’hi van intensificar. És l’únic punt de la península ibèrica on es troben ametistes, i a diferents mines també s’ha extret fluorita, baritina i galena. També s’han extret materials per a la construcció, un dels motors econòmics de la zona.
 

Tot i així si hem d’assenyalar el recurs més singular que dóna i ha donat la muntanya és el forestal. Les pinedes, els alzinars, la fageda i els castanyers no només van ser refugi de bandolers sinó que han alimentat a moltes famílies de la muntanya. Tradicionalment s’ha explotat la llenya i el carbó per cremar, i la fusta per mobles i per la construcció. I també hi trobem forns on es fabricava pega i quitrans que servien per calafatar les vaixells que es construïen a les drassanes del Maresme. Les naus elaborades amb fusta d’aquests boscos van comercialitzar béns i sembrar el pànic a la Mediterrània a la baixa edat Mitjana.

La gent de la muntanya també va dissenyar i construir pous de neu que proporcionava el fred necessari per conservar aliments o perquè al més d’estiu els senyors de Barcelona de segles que s’ho podien pagar es poguessin prendre un refresc ben fred al local de moda de la capital. Avui és l’aigua embotellada de la muntanya la que treu la set a mitja península.

L’explotació d’aquests mateixos boscos van ser l’origen d’una industria nova a mitjans del segle XX i que es va situar a la vall amb millors comunicacions. I aquestes millors comunicacions han portat excursionistes, restaurants, bars, càmpings, cases de colònies, cues a l’AP7 i col·lapses a Sant Celoni els diumenges a les tardes de tardor quan milers de turistes es barallen per trobar un metre quadrat lliure de sòl per recollir un pinetell, un cep o una castanya.

I els temps passa i el paisatge canvia. A les entrades de tots els pobles de la muntanya ara llueix una gran bandera, i no una senyera, sinó una estelada, que potser fa entreveure altres tipus de canvis.  

Al llarg dels segles la muntanya ha tingut un significat diferent per tots els que hem  viscut a prop d’ella. Per mi significa sortides en bicicleta, natura i punt d’unió amb tota la gent que com jo l’estima i la respecta.

D’aquí a un temps nosaltres ja no hi serem i estic convençut que pels nostres fills i néts el seu significat serà un altre. Però ella estarà allà enfilant-se al cel i mirant les formigues que sens dubte tots nosaltres som per ella.

Mentrestant ens observa, i sense somriure ens diu: Sis plau, pareu de fer forats per abocar escombraries i tracteu-me amb seny!

Nacio Digital: Or transparent

Article publicat al NacioDigital:

http://www.naciodigital.cat/naciogranollers/noticia/19952/or/transparent 

 

Quan estàs de viatge per la península, un dels aspectes que et recorda que vius prop d’una muntanya especial és quan fas el simple gest de veure aigua embotellada. Vas a un restaurant a Madrid i et serveixen aigua envasada a Viladrau, al supermercat de la costa del Sol et trobes a l’etiqueta dels envasos els noms de fonts de Sant Esteve de Palautordera o d’Espinelves, a la botigueta ‘d’ultramarinos’ d’un poblet gallec et trobes aigua embotellada a Sant Hilari i a l’únic bar d’un poble extremeny et serveixen aigua d’Arbúcies.

Gairebé quatre de cada cinc litres de l’aigua que s’embotella a Catalunya surt del Montseny, que representa prop d’una tercera part de tota l’aigua envasada a l’estat espanyol .

Moltes empreses, unes petites i de tradició catalana, i d’altres grans i multinacionals com Nestlé o Danone han insertat els seus fiblons a la muntanya en forma de tubs i bombes hidràuliques per succionar l’or transparent que brolla de les fonts del Montseny.  

I què té aquesta muntanya que la fa ser tant especial per a què vinguin tants de fora a extreure l’aigua?

La clau és que els seus pous no entenen de sequera. La roca mare del massís és el granit, en principi impermeable a l’aigua, però què a base d’anys de pluges, l’aigua ha anat facturant i esmicolant localment formant el característic sauló de la muntanya. Aquest afavoreix el pas de l’aigua i la filtració. A l’interior de la muntanya, part de la massa granítica s’ha transformat en un llit de sauló rodejat de zones de granit inalterat i impermeable. Aquest espai que forma el sauló es pràcticament una esponja i emmagatzema l’aigua formant un pou. El temps de trànsit entre que plou o neva i l’aigua s’absorbeix i arriba a les fonts pot ser entre 10 i 15 anys, suficient per que es dissolguin les sals i minerals i es pugui embotellar l’or transparent amb una composició química idònia.

Al clima mediterrani les pluges solen ser a la primavera i a la tardor, però degut a l’altitud i la proximitat al mar al Montseny s’infiltra aigua a totes les estacions de l’any. A l‘hivern quan hi plou sol ser en forma de neu quedant un casquet blanc que dura uns dies o setmanes afavorint l’absorció lenta d’aigua de l’interior de la terra. A l’estiu es formen les famoses boires per les corrents d’aire humit i càlid del mar que es refreda i condensa quan arriba als cims del Montseny i que permet que les fagedes (típiques de climes freds) es desenvolupin al massís.

En un futur proper ens espera un canvi en el clima provocat per l’augment de les emissions a l’atmosfera de gasos d’efecte hivernacle. Molt probablement les pluges seran més escasses o esporàdiques i la gestió dels recursos hidrològics, com els que té i tindrà el massís del Montseny  seran clau per a que puguem continuar amb el nostre nivell de vida i benestar. Ara mateix, però, tant la propietat dels pous com la seva explotació es troben a mans privades, a diferència de l’aigua dels rius i embassaments que és pública.

Als anys vuitanta a Sant Celoni havíem d’omplir garrafes d’aigua de cisternes posades als carrers perquè hi va haver un estiu amb restriccions d’aigua potable mentre curiosament brollava aigua dels pous de la muntanya propera. Tant de bo aquest record que mantinc de quan era petit quedi sols a la memòria i no es repeteixi en un futur amb pluges incertes.

Toni Broncano  - Grup d’Escriptors del Montseny

Bagant de tardor (2014) - Els homes grisos

- Al Pitu l’han visitat els senyors grisos! – Em va dir el Manel, exaltat

- No, al Pitu no, impossible. Vols dir? – vaig respondre jo incrèdul-  L’he d’anar a veure doncs! Potser encara es pot salvar.

El Pitu no era pas el millor barber del poble, però tothom anava a la seva barberia perquè li tallés els cabells. De vegades havia fet cua de més d’una hora, però allà dins el temps passava volant. Hi havia revistes de viatges, de fotografia i de natura. El Pitu controlava tothom que entrava i si veia que t’avorries corria a donar-te conversa o t’animava a que t’introduïssis a la que tenia amb el client a qui li tallava els cabells. Dic que no era el millor perquè sempre quan arribava a casa i em mirava al mirall trobava algun detall que no m’agradava. O bé una patilla més llarga que l’altra, o bé uns quants pels més llargs del que tocava just al darrere de l’orella, on és més difícil d’ajustar la mida, però sempre hi tornava. Les converses eren animades i enriquidores també. Havia viatjat molt, i acompanyava el click-click de les tisores amb anècdotes, que moltes vegades repetia, de les seves aventures passades o bé t’explicava els plans de les properes vacances. Tenia dos fills, tot i que era solter, i les seves guerres amb dos adolescents també donaven per moltes rialles.

M’ho passava tan bé  quan el visitava que vaig dubtar de la paraula del Manel. Aquella mateixa tarda vaig passar-me doncs per la barberia. No hi havia ningú esperant, així que em va fer seure tan aviat com vaig entrar per la porta.

- Ep tu! Quant de temps sense veure’t! Endavant- Em va rebre amb un somriure

- Hola Pitu, és que he estat un temps fora- vaig mentir. La veritat és que feia dos mesos vaig anar a un casament i vaig tallar-me els cabells a la competència per por a emportar-me una trasquilada. -  Com estan els fills?

I el Pitu va iniciar un monòleg que va durar poc més de vint minuts gairebé sense parar. El seu fill gran tenia una xicota andalusa que havia conegut a la Universitat, i havia passat l’agost  amb ella al sud d’Espanya. El Pitu havia aprofitat i va passar uns dies per conèixer la família política. El viatge en cotxe i l’estat de les autovies espanyoles i els seus peatges van ser l’excusa per repassar tota l’actualitat política del moment. Em vaig assabentar de què opinen els socialistes, què diu la del pp, què proposen els d’esquerra i les pors del president. Crec que ha estat l’única vegada que he anat a cal Pitu i m’he avorrit com una ostra. Mentre pagava, escoltava què em deia de fons, i em vaig adonar que havia canviat dues de les fotos seves de viatges que tenia penjades a la paret per una bandera i un mocador amb unes sigles d’un partit polític. Vaig agafar aire i el vaig interrompre: 

-Saps Pitu? En Manel tenia raó. T’han vingut a veure els homes grisos

-Què t’empatolles tu ara?

- No res, es una broma que diem amb el Manel, res important. T’enfadaràs si te l’explico

- Au va...- em va insistir el Pitu

No hi havia ningú a la barberia, així que em vaig llançar:

- Doncs amb en Manel fem la broma que existeixen uns homes, que els diem homes grisos, que son alts, guapos i malvats. Diuen que volen el teu bé, però en realitat s’alimenten de les teves idees i de les teves il·lusions. Tenen controlades la tele, la ràdio i la premsa, i omplen amb les seves cares i la seves veus els telenotícies, els debats i les portades dels diaris. Et fan creure que el que t’expliquen és l’únic important i que els teus interessos son superflus i de poca rellevància. Però saps què? El que diuen és mentida. No s’interessen per tu, tot el que fan ho fan per ells mateixos. Cada vegada són més, i per tant necessiten més i més seguidors, volen que la gent només parli d’ells i que s’oblidin del que realment els agrada.

El Pitu va canviar la cara i em va mirar estranyat, com si estigués tarat o com si li hagués fet mal, no ho sé. Es va quedar en silenci i sortosament en aquell moment va entrar un client.

- Ep tu! Quant de temps sense veure’t! Endavant – Va dir el Pitu. Ara però sense el seu somriure.  

Bagant d'estiu (2014) - Un copet a l'esquena - Fins aviat Jordi

   Hi ha moments en els que necessitem algú que ens empenyi i en doni forces per poder fer el primer pas i iniciar alguna cosa que sols no faríem.  Son situacions que ens situen fora de la nostra zona de confort, i que correm el perill de fugir corrents o de buscar una excusa (bona o dolenta) per no enfrontar-nos. Si hem de fer un discurs davant de cinquanta persones, o si ens hem de declarar a un amor, o bé si hem d’enfrontar a algú que no ens tracta com creiem que ens hauria de tractar... sense saber el perquè ens paralitzem. Ja pot ser per por a fer el ridícul, o a no fer-ho perfecte o bé pensem que ens oblidarem de dir coses que creiem importants...  Són moments que necessitem que algú ens acompanyi i ens doni la mà o ens faci un copet a l’esquena. Quan som nens, això ho tenim gairebé sempre. Ens acompanya un pare o una mare o un professor que ens ajuda a trobar la manera d’enfrontar-nos-hi. Però a mesura que ens fem adults tot això canvia. La manera de com en enfrontem als mals de panxa i les ganes de sortir corrents davant de situacions que ens incomoden va conformant, i més del que pensem, la persona en la que ens anem convertint.

   Un professor de teatre em va ensenyar el que ell feia abans d’entrar a escena. Ell sempre tenia molta por al públic, i va aprendre de jove el que després em va transmetre a mi i que des de llavors també practico. Em va dir...
   - Cinc minuts abans de l’obra, busca’t un raconet on estiguis completament sol, tanca’t al lavabo o en un despatx on ningú et vegi. Després, relaxa’t, tanca el ulls i deixa caure els braços. – Jo vaig tancar els ulls i em vaig deixar guiar - Inspira i expira profundament. - va continuar-  Ara imagina’t que al teu darrere tens als teus pares que et posen la mà al darrere per recolzar-te i animar-te. – el professor va fer una petita pausa d’uns segons per a que les seves paraules tinguessin efecte-  Un cop sentis la seva força, imagina’t que tens als pares dels teus pares que fan el mateix. I després s’afegeixen els pares dels teus pares dels teus pares. I després també els pares dels teus pares dels teus pares dels teus pares. I continua. Tota aquesta fila de gent estan recolzant-te per a què facis el primer pas i t’enfrontis amb el que faci falta. A cap d’ells els importa si ho fas bé o malament, nomes volen que ho facis. Ara mateix tu ets la única raó de la seva existència... Ara que sents tota la força que et transmeten darrere – continuava el professor -  fes el pas endavant i enfronta’t!

   El dia quatre de maig del dos mil catorze va morir el Jordi. Ell va ser una d’aquelles persones a la que podia adreçar-me sense cap mena de filtre per preguntar-li i per explicar-li qualsevol aspecte  professional. Durant dotze anys em va acompanyar i em va guiar i al final creia que l’entenia i que ell m’entenia pràcticament sense paraules. De vegades el que ell deia algú ho interpretava com ofenses o frases sortides de to. Jo les interpretava com paraules d’ànims perquè aquella persona reaccionés i es posés les piles. Mai hi veia males intencions i tot el que feia i proposava era per col·laborar i aprendre plegats de totes les situacions. Un dels aspectes que el caracteritzava era que buscava aprendre coses noves d’allà on fos, i sempre feia un mig somriure quan n’aprenia alguna. Hi havia una temporada que diàriament portava a la feina una frase cèlebre que li havia agradat escrita en un post-it i que volia compartir amb tothom. Ell sempre procurava fer balanç entre aprendre de tot arreu i ensenyar a qui volgués aprendre. Crec que vaig aprendre un munt d’ell, tot i que mai és suficient.
   En el seu funeral es van llegir unes paraules seves que ell havia preparat per l’ocasió. Demanava que el recordéssim amb un somriure. Jo no ho faré. Jo recordaré al Jordi treballador i amant d’aprendre i l’incorporaré a la gent que em recolza quan tanco el ulls i que m’ajuda a fer alguna cosa en la que he de fer un pas endavant i enfronta-me’n. Ara no el tinc per anar-lo a veure per explicar-li com em van les coses, ni per dir-li que he anat a conèixer aquells que saben tant i que m’han explicat un munt de coses que ell es delia per saber... Ara però, el tindré al darrere, tancaré els ulls, em farà el copet a l’esquena i em dirà:

   - Endavant, no tinguis por, i fes-ho! Estic amb tu!    

Bagant de primavera (2014)

PORCA MELANGIA
Oh, gavina voladora, que volteges prop del mar, i al pas del vent mar enfora vas voltant fins arribar a la platja solellada, … 

Preciosa l’havanera la de la Marina Rosell en la que un enamorat encarrega a una gavina que si veu a la nina dels seus amors li digui que se l’estima i que, tot i que un mar els separa, la troba a faltar.
La Marina Rossell no ha estat l’única en sentir-se captivada per les gavines. Ha estat font d’inspiració de poetes i cantants. Aquests ocells acompanyaven als pescadors un cop deixaven el port i eren les primeres a rebre’ls quan tornaven de mar endins. Quan les veien s’animaven perquè arribaven a terra i en breu es retrobarien amb els seus estimats. Eren benvingudes i les alimentaven amb peixos morts i restes de menjars de les barques.
Avui en dia, però, algunes d’aquestes gavines han deixat la platja. Embriagades pel vent de l’oest que porta una olor penetrant han arriscat a deixar la seguretat de les platges i ports del Maresme i volar 20 quilòmetres a l’interior guiades per una ferum que ve de la muntanya del Montseny.
Un cop allà es troben amb més gavines i gavians que ja van fer el salt del parc del Montnegre i el Corredor abans que elles. Banyades en merda, lixiviats, excrements i escombraries catalanes i foranies, s’hi troben a gust, formen parelles i nius i copulen per reproduir-se i deixar descendència en l’abocador tant atractiu que es troba a la falda de la muntanya.
Temps enrere, les rates van deixar la dura vida del bosc per la seguretat dels claveguerams urbans. Les gavines han copiat l’estratègia. Han deixat enrere la inquietud de cercar menjar cada dia per la seguretat de trobar de manera fàcil restes enmig de la porqueria creada i acumulada pels humans. Ara ja no persegueixen barques, com a molt miren de lluny alguns ciclistes de muntanya despistats que pugen a Mosqueroles per un camí equivocat.
I que diria la Marina Rossell si visités Palautordera, mirés al Montseny i veiés les gavines com voltegen la brossa? Segurament diria que aquestes no són les seves gavines, que les que les van inspirar viuen en al mar i visiten platges on esperen les estimades, o potser no, potser diria que els temps canvien, i que el que era vàlid ahir per inspirar-se avui serveix per posar-se a vomitar.
Jo vaig ser un del que es va despistar un dia i vaig pujar a Mosqueroles en bici per un camí equivocat. I les vaig veure força a prop, volant potser per fer la digestió d’un àpat una mica pesat. Aquelles gavines i la pestilència de l’ambient, que és l’últim que un desitja trobar-se quan fa esport buscant la muntanya, em van inspirar per escriure l’article més desagradable que ha sortit mai de les meves mans!

Bagant d'hivern (2013)

En “pell de guilla”

L’Ignasi té més de setanta anys i encara treballa a la seva granja de porcs. Fa dues setmanes el vaig anar a veure quan tornava en cotxe d’un viatge de feina. És va alegrar molt de veure’m, suposo que perquè trencava la seva rutina laboral. Té prop de cinquanta porcs, tots de raça duroc, i veure com s’alimenten és tot un espectacle.

-Veus aquests godalls? –em diu, assenyalant dos garrins que jugaven alegrement corrent i saltant l’un contra l’altre - doncs en poc més de de cinc mesos ja estaran a la safata de la carnisseria del súper-

- què bèstia que ets- li replico jo – No et fan cap pena aquests animals?

-No- em respon fredament

La infantesa de l’Ignasi no va ser precisament fàcil. Va créixer en un mas a la cara nord del Montseny i diu que pot comptar amb els dits d’una mà les vegades que va anar a escola. Explicava que de vegades l’única entrada de calers a casa era la que ell portava venent les pells d’animals que caçava a la muntanya. Quan tenia dotze anys es va guanyar el seu sobrenom “Ignasi pell de guilla” el dia que va entrar a la plaça del poble amb dues guineus, una a cada espatlla. Des de petit, l’Ignasi vincula la seva supervivència a la mort dels animals.

- Mira, Toni – l’Ignasi va reprendre la conversa en to seriós després de més d’un minut en silenci – fa molts anys, quan vaig començar a treballar en la granja, trobava que la manera de matar els porcs no era prou lleial amb els animals. – es va prendre uns segons de pausa i va continuar – Quan vas de caça,  a la muntanya no hi ha amics. I els animals ho saben. Si et veuen fugen perquè la seva vida corre perill. En canvi aquí a la granja, tots aquests garrins es refien de mi. Se’ m tiren a sobre quan em veuen ja que cada dia els alimento i tinc més que guanyada la seva confiança. Quan arriba el dia que han d’anar a l’escorxador, es comporten com sempre, innocents i sense por.

L’Ignasi s’estava obrint. Darrere de les seves paraules hi havia hores de reflexió. No havia acabat.

- I ara què en penses? Continues pensant igual? – el vaig empènyer perquè continués

- Doncs després de molts anys m’he adonat que jo no sóc el responsable de la mort de cap animal. Ets tu!

- Perdó? – vaig dir- jo?

- Si, Toni. Tu i tots els que com tu compreu llom al supermercat sou els que mateu l’animal. No veureu els seus ulls fent voltes mirant a tot arreu ni ensumareu com la seva pudor canvia quan pugen al camió camí de l’escorxador. Només veieu una safata de porexpan amb uns talls rosats ja preparats per arrebossar. A la vitrina de refrigerats, on tot està tant net i ordenat, es difícil apreciar que tota aquella carn eren animals vius només uns dies abans. I em dóna la impressió que no hi ha cap comprador que es faci responsable de la mort de cap animal. O bé no sabeu que allò que compreu eren músculs que servien per fer moure un animal o bé us estimeu més mirar cap un altre cantó. Potser caldria passar la responsabilitat de la mort a qui realment la té, no creus?

No vaig gosar dir res. A l’Ignasi sempre li agrada tenir la última paraula. Mirant-me i observant la meva reacció em va dir:

- Ara que saps que ets tu qui els mates, no et fan cap pena aquests animals?    

Tocat i enfonsat. I ja veus el Toni camí de casa sense saber si havia estat bona idea la visita a la granja de l’Ignasi. En un moment m’havia caigut a sobre el pes d’unes quantes morts a les esquenes.