Un professor de teatre em va
ensenyar el que ell feia abans d’entrar a escena. Ell sempre tenia molta por al
públic, i va aprendre de jove el que després em va transmetre a mi i que des de
llavors també practico. Em va dir...
- Cinc minuts abans de l’obra, busca’t un raconet on estiguis completament sol, tanca’t al lavabo o en un despatx on ningú et vegi. Després, relaxa’t, tanca el ulls i deixa caure els braços. – Jo vaig tancar els ulls i em vaig deixar guiar - Inspira i expira profundament. - va continuar- Ara imagina’t que al teu darrere tens als teus pares que et posen la mà al darrere per recolzar-te i animar-te. – el professor va fer una petita pausa d’uns segons per a que les seves paraules tinguessin efecte- Un cop sentis la seva força, imagina’t que tens als pares dels teus pares que fan el mateix. I després s’afegeixen els pares dels teus pares dels teus pares. I després també els pares dels teus pares dels teus pares dels teus pares. I continua. Tota aquesta fila de gent estan recolzant-te per a què facis el primer pas i t’enfrontis amb el que faci falta. A cap d’ells els importa si ho fas bé o malament, nomes volen que ho facis. Ara mateix tu ets la única raó de la seva existència... Ara que sents tota la força que et transmeten darrere – continuava el professor - fes el pas endavant i enfronta’t!
- Cinc minuts abans de l’obra, busca’t un raconet on estiguis completament sol, tanca’t al lavabo o en un despatx on ningú et vegi. Després, relaxa’t, tanca el ulls i deixa caure els braços. – Jo vaig tancar els ulls i em vaig deixar guiar - Inspira i expira profundament. - va continuar- Ara imagina’t que al teu darrere tens als teus pares que et posen la mà al darrere per recolzar-te i animar-te. – el professor va fer una petita pausa d’uns segons per a que les seves paraules tinguessin efecte- Un cop sentis la seva força, imagina’t que tens als pares dels teus pares que fan el mateix. I després s’afegeixen els pares dels teus pares dels teus pares. I després també els pares dels teus pares dels teus pares dels teus pares. I continua. Tota aquesta fila de gent estan recolzant-te per a què facis el primer pas i t’enfrontis amb el que faci falta. A cap d’ells els importa si ho fas bé o malament, nomes volen que ho facis. Ara mateix tu ets la única raó de la seva existència... Ara que sents tota la força que et transmeten darrere – continuava el professor - fes el pas endavant i enfronta’t!
El dia quatre de maig del dos mil
catorze va morir el Jordi. Ell va ser una d’aquelles persones a la que podia
adreçar-me sense cap mena de filtre per preguntar-li i per explicar-li
qualsevol aspecte professional. Durant
dotze anys em va acompanyar i em va guiar i al final creia que l’entenia i que
ell m’entenia pràcticament sense paraules. De vegades el que ell deia algú ho
interpretava com ofenses o frases sortides de to. Jo les interpretava com
paraules d’ànims perquè aquella persona reaccionés i es posés les piles. Mai hi
veia males intencions i tot el que feia i proposava era per col·laborar i
aprendre plegats de totes les situacions. Un dels aspectes que el caracteritzava
era que buscava aprendre coses noves d’allà on fos, i sempre feia un mig
somriure quan n’aprenia alguna. Hi havia una temporada que diàriament portava a
la feina una frase cèlebre que li havia agradat escrita en un post-it i que
volia compartir amb tothom. Ell sempre procurava fer balanç entre aprendre de
tot arreu i ensenyar a qui volgués aprendre. Crec que vaig aprendre un munt
d’ell, tot i que mai és suficient.
En el seu funeral es van llegir unes paraules seves que ell havia preparat per l’ocasió. Demanava que el recordéssim amb un somriure. Jo no ho faré. Jo recordaré al Jordi treballador i amant d’aprendre i l’incorporaré a la gent que em recolza quan tanco el ulls i que m’ajuda a fer alguna cosa en la que he de fer un pas endavant i enfronta-me’n. Ara no el tinc per anar-lo a veure per explicar-li com em van les coses, ni per dir-li que he anat a conèixer aquells que saben tant i que m’han explicat un munt de coses que ell es delia per saber... Ara però, el tindré al darrere, tancaré els ulls, em farà el copet a l’esquena i em dirà:
En el seu funeral es van llegir unes paraules seves que ell havia preparat per l’ocasió. Demanava que el recordéssim amb un somriure. Jo no ho faré. Jo recordaré al Jordi treballador i amant d’aprendre i l’incorporaré a la gent que em recolza quan tanco el ulls i que m’ajuda a fer alguna cosa en la que he de fer un pas endavant i enfronta-me’n. Ara no el tinc per anar-lo a veure per explicar-li com em van les coses, ni per dir-li que he anat a conèixer aquells que saben tant i que m’han explicat un munt de coses que ell es delia per saber... Ara però, el tindré al darrere, tancaré els ulls, em farà el copet a l’esquena i em dirà:
- Endavant, no tinguis por, i fes-ho!
Estic amb tu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada