divendres, 6 de març de 2015

bagant hivern 2015 - Anestèsia


Pels que ja tenim uns anys i hem tingut la sort o la desgràcia d’estudiar o treballar fora, els viatges des del Vallès a Barcelona en la línia R2 de Renfe s’han convertit en una rutina. Hem vist de tot al tren i quan et trobes un mig conegut i no saps que dir, un dels temes que sempre fa gràcia compartir son les anècdotes viscudes pel camí.

Jo en tinc una de bona per explicar, tot i que no em va passar a mi. Un amic me la va gairebé teatralitzar d’una forma molt viva un dia que vam compartir viatge.

Fa uns quants anys quan arribaves prop de Barcelona et començaven a assaltar per una moneda la gent que et ven un paquet de kleenex, un encenedor, que et canten una ranxera o bé que toquen (de vegades fantàsticament bé) el violí. Avui en dia però, no es limiten a prop de la ciutat sinó que ja arriben a final de línia.

Doncs un dia- va començar a explicar el meu amic- va passar un noi venent encenedors i la dona de davant meu, d’uns cinquanta anys, va córrer a tapar-se els ulls per tal de no veure al noi que repartia un paperet escrit i un encenedor per cada grup de seients. La situació era força desagradable, ja que el noi va posar cara d’estranyat però de primeres no li va dir res. Quan va tornar a passar per recollir les monedes, si es que hi havien, la dona ho va tornar a fer.

- Señora, que no muerdo ni le quiero ningún mal. Y eso que hace me está haciendo daño. No le deseo lo que tengo que hacer yo para ganar un duro –

La dona encara amb les mans tancades per no veure el noi no va dir res i va aguantar amb la mateixa postura fins que el noi va desaparèixer del vagó amb un encenedor menys i només dues monedes a la mà. –

El meu amic es va prendre una pausa i va continuar amb el relat del fets

Em vaig quedar mirant la dona, que no semblava pas que tingués cap mena de desequilibri, i no vaig poder estar de dir-li:

- Sento ficar-me on no em demanen, però s’ha passat molt amb aquest noi. Que el coneixia?

- No. No pas. –va dir la dona. Va fer una pausa i va intentar explicar-se- Si l’hagués mirat als ulls aquesta nit no hagués pogut dormir. Em fa tant mal veure i imaginar-me la seva vida que després no dormo. Tampoc puc veure les noticies a la tele. L’ última vegada que les vaig veure van ensenyar un grup militar que decapitava en viu a un periodista. Encara tinc visions quan tanco els ulls.

Després d’aquella confessió em vaig quedar sense res a dir.

La història del meu amic em va impressionar a mi també. Des de llavors em pregunto si es normal veure assassinats i gent patint a la tele i al tren i poder dormir. Potser la dona que va conèixer el meu amic al tren no viu anestesiada i pateix les coses com les hauríem de sentir tots.