Bagant de tardor (2013)

Visca la diferència

Fa un temps passejant pel parc vaig trobar-me uns coneguts amb una filla d’edat molt similar a la de la meva. De col·lega a col·lega em van confiar un neguit que tenien respecte la futura educació de la seva filla. Havien identificat que la nena era molt intel·ligent, i que sense que ningú li ensenyés, relacionava amb línies aspectes abstractes. La mare al·lucinava i li servia per fardar de la filla tan intel·ligent que tenia. Però després venia el neguit. - i si fos massa intel·ligent? I si al cole s’avorreix de tan llesta com és? - La decisió que havien pres els pares era la de no estimular intel·lectualment la filla. El que més desitjava la mare era, paraules textuals, tenir una filla normal.

Aquesta conversa la tenia pràcticament oblidada però em va venir al cap durant la xerrada introductòria als pares del nou col·legi de la meva filla. Ara comença P3 i obliguen a tots els nens a anar amb el xandall de l’escola. Quan jo era petit, també havia de dur el xandall ‘oficial’ i envejava els nens d’altres col·legis que podien portar-lo d’un color qualsevol. Creia que el costum estava eradicat però ara resulta que és norma comuna de pràcticament tots els centres docents. La raó que em van donar era que el xandall servia com element socialitzador,  que els nens discriminen per la roba i les marques i que almenys a les hores de gimnàs tots eren iguals. Em va venir a la ment la mare que volia una filla normal posant-li, feliç ella, el xandall normal a la seva nena normal que estudia en un col·legi normal on tots els nens van vestits iguals i normals! El somni de Peyo, el creador dels barrufets!

La veritat, però, és que tots som diferents. I per sort. A la classe de gimnàs on tots vesteixen amb el mateix xandall hi ha nens alts i baixos, amb ulleres i sense, rossos,  castanys, morenos i pèl-roigs, amb els cabells llisos i arrissats, hàbils fent esports i d’altres menys destres, els que treuen bones notes i els repetidors, els d’una raça i els de l’altra, els més guapos i els que no ho són tant, els que van a missa els diumenges, els que preguen orientats a l’est i els que la religió els patina força, els que els agrada la música disco i els que encanta la rumba... I acabo aquí, però podria continuar. Les diferències entre nosaltres són infinites.

Sóc de l’opinió que hem d’ensenyar a apreciar la diferència, no a tapar-la fent vestir a tothom per igual. Si un nen vol discriminar a un altre nen pot trobar molts motius. Si eliminem un dels aspectes que ens diferencia, com la roba, encara queden nou mil nou-centes noranta-nou possibles raons més. No sóc partidari de fer vestir tots els nens i nenes iguals al col·legi, ni tant sols durant els dies que hi ha gimnàs. Som diferents i hauríem d’estar contents de ser-ho.

És més, quan recordo als meus avis i a les persones que per desgràcia ja no hi són, el primer que em ve a la ment són les seves singularitats, aquelles coses que només ells sabien fer tan bé.

Les diferències ens fan ser especials i únics, i des de petits hauríem d’aprendre a apreciar-les per poder conviure amb nosaltres mateixos i amb els que ens rodegen.