Bagant d'estiu (2011)

 Sobre els nostres avis

Som de viatge de feina a una capital europea. Després d’un dia esgotador gaudim d’una tarda lliure que aprofitem per a fer turisme. Ens acompanya una amiga que porta uns quants mesos a la ciutat i que ens fa de guia turística. Jo sóc de poble, i petit, i quan hi passejo encara trobo racons que desconec, i en canvi aquesta noia, amb tan sols quatre mesos en aquesta gran ciutat ja se la coneix molt i molt bé. Mentre entrem a una catedral gòtica, penso... – aquesta noia seria la típica que surt en aquests programes de la tele, on catalans a d’altres parts del món expliquen millor que un guia, les peculiaritats del lloc on viuen.-  Bé, som a la catedral, on m’agafa mal de cervicals de girar tant el coll per mirar el sostre altíssim sostingut per unes columnes que acaben encreuant-se al sostre. Tot l’interior està banyat dels colors dels vitralls que cobreixen els grans finestrals i per tot arreu hi ha representacions de fusta potser massa explícites.  Un orgue de tubs més llargs de cinc metres corona la catedral, i les tombes a nivell de terra a banda i banda on son enterrats bisbes i nobles de la zona de fa més de cinc-cents anys ens recorden a tots el destí inevitable

De sobte, en la base d’una de les columnes centrals percebo un  fet insòlit que fa oblidar-me de tanta grandiositat. Una de les pedres que composen la base està desaparellada i sobresurt del lloc que li toca més de mig pam. Està arrodonida pel desgast dels anys i em fa veure que no tot és perfecció i detall en aquesta església.  Em pregunto –estarà allà expressament? – Em ve la imatge del constructor del segle XIV posant aquella pedra en el lloc que no li toca a propòsit, desitjant que ningú se n’adonés. Potser pensant que aquesta seria la seva manera de passar a la història. També m’imagino els joves que s’esllomaven transportant pedres des de la cantera a la ciutat, i la gent de la cantera que a pic i escarpa tallaven les pedres que després s’utilitzarien a la catedral. I també els camperols i comerciants de l’època que eren explotats amb impostos dedicats exclusivament per pagar les despeses de la construcció de la catedral.

Els llibres d’història son plens de grans homes que van fer coses extraordinàries, reis, nobles, bisbes i papes que són els que quan moren els enterren a les catedrals com en la que hi sóc en aquest moment. Tota la resta han passat desapercebuts. Ningú explica les seves vides. Els meus avantpassats, que no eren nobles i que segurament no sabien llegir, no van deixar escrites les seves aventures enlloc. Em fa vergonya pensar que les persones que més han influenciat en ser com sóc i que gràcies a ells existeixo, passen a l’oblit i ningú més les recordarà. Al col·legi ens fan estudiar les obres de reis, profetes, escriptors i artistes, d’aquí i de fora, totes elles molt interessants però que poc diuen de com som o perquè vivim on vivim.

A l’època dels nostres avis i besavis les llargues nits d’hivern a la vora de la llar de foc s’omplien de contes i rondalles. A més de sentir com la formiga treballava i treballava durant l’estiu per no passar gana ni fred a l’hivern, també s’explicaven les aventures dels avis i dels avis dels avis. Era la manera de que, almenys verbalment, les històries passaven de generació en generació. Els nens d’avui omplen les nits d’hivern amb deures, consoles i futbol a la tele.

A l’època preromana (i a l’actualitat en tribus africanes) es practicava el culte als avantpassats. Ells vetllaven per la nostra família i feien de punt d’enllaç entre el ser suprem i els vius. Les religions que es van imposar després van crear una classe social amb persones que van prendre la funció de nexe amb la deïtat, prenent el rol que fins llavors tenien els nostres morts.

Com que encara som vius no sabem si realment vetllen o no per nosaltres, de moment m’estimo més no esbrinar-ho. El que si sé, de ben segur, que ara mateix la nostra vida és la única raó de la seva existència.