Aquest es l'article de tardor... jo el valoro molt!
Del Sistema mètric a l’esforç
Per què els futbolistes cobren tant? Molts d’ells en un any guanyen el que els millors metges, professors o fusters en tota una vida. Què els fa diferents?
Els joves d’ara ja no, però moltes persones grans quan anaven al mercat no demanaven el preu per quilo d’allò que volien, feien servir mesures com la terça per demanar carn, la lliura per comprar farina, unces per la xocolata o arroves per les fruites o verdures. Si sortien del país estaven completament perduts ja que o bé els noms de les unitats eren uns altres, o bé es pensaven que els prenien el pèl perquè el valor canviava.
A mitjans del segle XIX a Europa es va veure la necessitat d’unificar les diverses unitats de mesura. A partir de llavors el quilo, el metre i el litre van ser usats a tot arreu i tot i que parlava en múltiples idiomes, la manera de quantificar la longitud, la massa i el volum era una sola.
Ara fa pocs anys hem viscut un procés unificador similar amb la moneda, l’euro. Podem pagar amb una sola moneda a molts països el que evita mal de caps en canvis quan viatges per Europa.
Un metre és un metre sempre, ja siguis al Vallès, a Bèlgica o a la Xina. Aquesta veritat, però, no es compleix pas amb el valor del productes que comprem amb monedes, ja que un mateix objecte pot tenir diferent valor. Un exemple fàcil, una ampolleta d’aigua. Si vas a una botiga val trenta cinc cèntims, si te la prens en un bar et demanen un euro i mig, en una discoteca quatre euros. I això que el contingut és idèntic en els tres casos.
Per una mateixa cosa hem arribat a pagar més de deu vegades el preu de la botiga que està a vint passes. Sembla com si el valor de les coses més que de l’objecte en sí depèn dels factors externs o de l’entorn on es compren.
Potser pensem que l’aigua puríssima de les fonts de l’Himàlaia és més valuosa que la de l’aixeta, però si ets al desert a 40 graus i fa un dia que no beus res, ets capaç de pagar una fortuna per una mica d’aigua d’un abeurador.
Amb el valor de la nostra feina passa quelcom similar. Si ets esportista d’elit i et miren milions de persones per la tele, et paguen molt per córrer darrere d’una pilota. Si en canvi ets el millor cisteller del món i treballes el vímet con ningú, no esperis cobrar gaire per la teva feina perquè gairebé tothom utilitza bosses de plàstic.
Si el que volem és fer calers amb la nostra feina, abans de tot, el millor que podríem fer és sortir a fora, i mirar i esbrinar que és el que li agrada a la majoria.
Hi ha un munt de gent que dedica el seu temps a fer tasques poc valorades. Tant el que té un hortet al jardí, i que s’esforça sempre per tenir-lo al dia i menjar-se els tomàquets a l’agost, com la dona que es passa cinc minutets xerrant amb els jubilats asseguts al banc del passeig, o jo quan escric aquest article amb la il·lusió de veure’l publicat al Bagant, dediquem tot l’esforç en fer les coses bé i aprendre cada dia alguna cosa nova, tot i que l’entorn no li doni un valor en diners.
Jo ara quan veig els amics que tenen el jardí impecable, o m’ensenyen la seva col·lecció de papallones (sí, encara hi ha gent que ho fa), o repeteixen una vegada i una altra aquelles notes al piano, els felicito per la seva feina i l’esforç dedicat a aquella tasca tan poc valorada. Crec que és el millor regal que els puc fer ja que intenten fer quelcom positiu i maco amb el seu temps. Sempre em guanyo un somriure i una animada conversa!