Bagant d'estiu

Tinc ja publicat l'article d'estiu. És aquest:

I una mica més llegible...

D’Einstein al destí
Existeix el destí? Sóc jo qui tria ser arquitecte, pagès o perruquer, o viure a Palau, Brusel·les o Cincinatti? O tot això està ja decidit i escrit al meu destí al moment de néixer? I si el destí de tothom està escrit, quin és el valor de les nostres decisions?
Albert Einstein està considerat el científic més influent del segle XX i probablement de tota la història de la humanitat.
A finals dels segle XIX els científics es pensaven que la física estava acabada i resolta i no hi havia res a estudiar perquè ja se sabia tot. Einstein va trencar radicalment aquesta tendència treballant en dues àrees on la física clàssica fallava.
La primera, i que li va donar la fama, és la relativitat. Aquesta teoria explica fenòmens de distàncies còsmiques. En ella va deduir la seva equació matemàtica més popular E=mc2.
La segona àrea, menys coneguda, és la quàntica. Einstein també va estudiar i desenvolupar les bases de la branca de la física que estudia fenòmens a nivell atòmic. La quàntica va descobrir processos que l’única manera d’explicar-los era mitjançant l’atzar, i que no obeïen la llei de causa –efecte.
Trobo molt curiós com d’intrínseca és la llei de causa-efecte als humans. Potser perquè és una de les primeres lleis de la natura que aprenem.
Ara fa tres mesos que sóc pare d’una nena preciosa (feliciteu-me si em veieu). És un goig veure com des del primer dia aprenem a relacionar-nos amb el món i descobrim coses noves cada dia. La meva filla (com tots els nadons) amb tres mesos ja fa ciència, i està aprenent la llei de causa – efecte. Quan està sola i s’avorreix, crida i plora, i que aconsegueix? Que el papa o la mama vinguin corrents a fer-li cas. Si li diem coses s’afanya a somriure, per què li fem més cas encara i li fem pessigolles. Si té el sonall agafat, l’agita amb força i ... fa soroll. El nadó aprèn molt ràpid, tan sols amb mesos de vida, que interactuar amb el món provoca efectes, que els efectes que provoca depenen de què faci ell en cada moment. Amb el temps aprendrà que si fa força amb les cames es mantindrà dreta i podrà caminar, que si parla aprendrà a comunicar-se, que si va al cole i aprèn es torna més intel·ligent, ... etc. Tots al final fem el que fem esperant certs efectes.
A la vida quotidiana, però, com a la quàntica, hi ha situacions que no obeeixen aquesta llei, i que l’única manera d’explicar-les és mitjançant l’atzar.
Des del fet que et toqui la loteria o no, que de vint persones a la barbacoa només a tu et piquin els mosquits, si aquest hivern has agafat la grip, que de tota la multitud a la plaça el colom ha decidit deixar-se anar precisament a sobre teu ... tot un munt de situacions degudes únicament a la sort, o a la mala sort.
Però, tot i que són circumstàncies aleatòries, de manera conscient o inconscient fem servir la llei apresa de nadons i busquem la causa per explicar l’efecte, fins i tot fent explicacions esperpèntiques.
De la picada no direm que casualment hi havia un mosquit prop teu i que va sentir gana i et va picar, direm que tenim la sang dolça i que per això ens piquen; si no has agafat la grip diràs que aquest any has pres molta fruita. Hi haurà qui dirà que l’horòscop ja el va avisar que patiria un fet inesperat per explicar la desgràcia del colom, i si no li ha tocat la loteria l’any vinent anirà al poble on ha passat alguna inundació o incendi per comprar-ne, per què la loteria toca allà on hi ha catàstrofes...
Ni tant sols Einstein creia en la influència de l’atzar. Quan va escriure que “Déu no juga als daus”, volia dir que no es creia que hi hagués res que fos aleatori o degut a la casualitat, que tot el que passa es degut a alguna causa.
Si, com creia Einstein, no existeixen fets completament aleatoris i tot efecte té la seva causa, el que succeirà en el futur es conseqüència del que passa en el present, i el podríem predir completament. Això implicaria que tothom té escrit el seu propi destí i que és qüestió de temps que l’anem descobrint.
Si, al contrari, existeix l’atzar, el destí no està definit, i l’anem escrivint amb les nostres decisions boicotejats o ajudats per les circumstàncies externes.
Si existeix o no el destí no és ara per ara quelcom que es pugui demostrar, es qüestió de creure-s’ho o no. Jo m’estimo més pensar que no existeix, i com no està escrit, el vaig elaborant mentre em faig gran. És més divertit.

Outliers (fores de sèrie)

El títol en la versió castellana dona més informació de sobre què va el llibre- Por qué unas personas tienen éxito y otras no-
Des de 'The tipping point' que tenia pendent llegir més llibres d'quest autor. Vaig començar per aquest i després m'espera 'inteligencia intuitiva'. M'agrada força com planteja i desenvolupa els llibres el Malcolm Gladwell, potser al final es fan una mica pal!
Pensem per un moment en jugadors de bàsquet... l'altura importa? Evidentment sí, però... és el jugador més alt el millor? La resposta és no. Si mirem les alçades dels jugadors hi ha des de 1,80 fins a 2,20, però un cop tens aquesta alçada i et pots dedicar al bàsquet d'èlit, hi ha d'altres factors, com la velocitat, agilitat, potència de salt, força física, precissió en el tir, etc, que influeixen en el teu joc i probablement el millor jugador serà el més compensat en diferents aspectes.
L'autor utilitza aquesta comparació per explicar la influència de la inteligència per a què una persona tingui èxit a la vida. Influeix, sí, però amb uns mínims, hi ha moltíssims altres aspectes que són tant o més importants per a l'èxit, com la creativitat, la imaginació, la sociabilitat, capacitat de comunicació...
Analitzant l'èxit de persones com Bill Gates, els Beatles o diferents jugadors de hockey, l'autor explica que a més d'inteligent, per ser bo en alguna cosa, has de treballar dur (10.000 hores com a mínim), tenir un ambient adequat i tenir la sort de cara i trobar-te en el lloc adequat amb els coneixements precissos. Per jugadors de hockey... haver nascut en el mes de l'any adequat!

Llibre molt amè, fàcil de llegir, amb exemples i detalls que esgarrifen, i un pèl (només un pèl) repetitiu al final. Val la pena

Article de primavera

Aquest és l'article del Bagant de primavera.
Personalment no m'agrada la foto, que ocupa mitja plana, i obliga l'article a ser en arial 3 ó 4. Gairebé fa falta lupa per llegir-lo!
L'adjunto també a sota en cursiva.
De Darwin a l’artesania
Dissenyadors d‘alta costura, d’interiors i cuiners ocupen cada vegada més espai a les nostres vides. Quina és la clau de l’èxit de persones com en Ferran Adrià, Santi Santamaria, Armani, Alessi o Mariscal? Què tenen ells que no tenim nosaltres?

La teoria de l’evolució ens diu que aquelles espècies que millor s’adapten a l’entorn sobreviuen i les menys adaptades acaben desapareixent. Darwin va arribar a aquesta conclusió després d’analitzar les diferències entre els animals que habitaven a les illes Galapagos. Va observar que a cada illa les tortugues i els ocells, tot i ser molt semblants, no eren els mateixos. En els ocells, per exemple, el bec s’adaptava a l’aliment disponible a cada illa. A la illa amb abundància de llavors, el bec tenia la forma adequada per obrir-les. A les altres illes els ocells s’especialitzaven a picar fusta o a xuclar el nèctar de les flors.

No només els ocells evolucionen per adaptar-se al seu entorn. Els homes som segurament l’espècie que més canvis ha sofert al llarg de la seva història. Des dels primers homínids hem adquirit un munt de rareses que ens han permès sobreviure en un món de vegades una mica dur.

Entre les peculiaritats dels humans que ens fan diferents de les altres espècies, en destaco tres: la parla, que va permetre una comunicació entre humans molt més fluïda; el fet de caminar drets, elevant la posició dels ulls i afavorint l’orientació i la localització de perills; i el creixement del cervell, que ens permet fer operacions complexes i adaptar el món a les nostres necessitats. Vam utilitzar l’enginy per fer eines i treballar la fusta, el ferro o la pedra realitzant el que imaginàvem i fent així més fàcil la nostra existència.

Aquestes singularitats van ser claus fa milers d’anys per diferenciar-nos de la resta d’espècies, però, que són d’aquestes peculiaritats en el segle XXI?

Si d’alguna cosa tots estem d’acord és de l’impuls de la tecnologia a la comunicació. A més de la parla, ara també ens comuniquem amb l’escriptura, i els canals cada vegada són més pròxims i potents. Podem parlar per telèfon, enviar SMS’s, dialogar pel xat, escriure mails... Està clar que l’ús de radio, la telefonia i internet ens fan tenir més properes a persones llunyanes, poder compartir amb el món els nostres pensaments i estar al dia de noticies i fets llunyans.

L’ús de la tecnologia, però, pot tenir efectes negatius. Alguns avanços tecnològics i aparells domèstics suplanten capacitats que abans no teníem més remei que esforçar-nos i fer-les servir. Per posar un exemple: els navegadors per satèl·lit et marquen en tot moment quina és la teva posició en el mapa i què has de fer per arribar al teu destí de la manera més òptima. Mentre l’aparell et guia, el nostre cervell està pendent de la veueta metàl·lica que t’ordena els passos a seguir. La nostra capacitat d’orientació i el fet d’obligar-te a barallar-te amb un mapa, o anar a preguntar a un vianant per trobar el camí òptim se suplanta per un seguit d’ordres d’un aparell que ens tracta com si nosaltres fóssim l’autòmat.

Una altra habilitat que estem perdent és la capacitat per adaptar el món a les nostres necessitats. En el segle XXI, allò que volem, anem a la botiga i ho comprem. Per exemple, imaginem que necessitem un jersei nou. Abans ( i no parlo de fa tants anys) la nostra mare o àvia, o tieta, ens prenia mides de l’esquena i els braços, ens demanava quins colors ens agradaven i es passava les tardes barallant-se amb la llana. Si no era un jersei, eren peücs o una faldilla. Un cop acabada la peça de roba, i si quedava bé, se la mirava triomfant i somreia quan sorties de casa vestint la seva obra d’art. El procés era llarg, i comportava utilitzar habilitats que ara estem oblidant: la imaginació, el disseny i treballar amb les mans per executar la imatge mental. En comptés de imaginar-nos com serà la peça final, i dissenyar-la mentalment, ara anem al Zara, o al Desigual, i triem d’allò que tenen disponible, el que més ens agrada. El mateix passa amb els mobles, que preferim anar a l’IKEA que dissenyar els mobles adients i encarregar-los a un fuster. O fins i tot amb la cuina, que ens estimem més comprar menjars ja cuinats que pensar què sopar, preparar-te els ingredients i passar-te un estona a la cuina. Crec que els dissenyadors de roba, cuiners, i artesans en general tenen la feina assegurada per molt temps, ja que estem oblidant i delegant completament aquestes tasques.

Però no tenim temps per tot! Evidentment no, i ningú té ganes de passar-se tres hores a la cuina després d’un dia de feina!
Com a producte de l’evolució tenim un cos adequat per caminar per la sabana tot el dia, i com estem asseguts la major part del dia, necessitem anar al gimnàs perquè si no se’ns atrofien els músculs. També tenim un cervell amb unes capacitats increïbles, que al igual que els nostres músculs corre el perill d’envellir-se si no l’exercitem i el posem constantment a prova. La tecnologia ens ofereix una vida més còmode i fàcil, però hem d’anar alerta, perquè també comporta un perill, ja que el cervell perd capacitats i ens tornem dependents de la tecnologia per encarar el món.

Soroll blanc

De la mateixa manera que la llum blanca la formen llum de tots els colors, en ones sonores també existeix el fenomen, i se l'anomena soroll blanc. El soroll blanc es la suma de sons de totes les freqüències. Una tele analògica mal sintonitzada, un assecador de cabells o un extractor de cuina són força bons emisors de soroll blanc.
I perquè explixo tot aquest rotllo? Doncs perquè he descobert una aplicació ... millor veure aquests enllaços de youtube:Sembla ser (no s'esta segur del tot) que dins de l'úter de la mare no s'està pas en silenci, al contrari, és un lloc molt i molt sorollós. I quin se suposa que és es el so que els nadons escolten quan encara no han sortit al món? Doncs el soroll blanc. Quan els nadons senten soroll blanc "recorden" quan eren dins la panxa materna i es calmen.
La teoria no sé si és certa o no, però la pràctica funciona. En casos desesperats un assecador de cabells o apropar-me a l'extractor de cuina amb la nena en braços m'ha sol·lucionat un problema.

Ja van tres

Inclòs a la revista Bagant d'hivern.
Arriba amb una mica de retard, però!

És aquest:

Dels quatre elements als estereotips

Terra, aigua, aire i foc són els quatre elements bàsics de la natura. Bé, almenys segons la ciència i filosofia grega clàssica. La teoria que van desenvolupar Empedocles, Plató i Aristòtil descrivia el cosmos usant aquests quatre elements. O millor dit, cinc, ja que el cel i les estrelles no podien ser fets pel mateix que la terra, i van afegir l’èter o “substància celestial”.
Aquesta idea del món va ser acceptada com a bona i única durant més de dos mil anys, i no va ser fins als segles disset i divuit, gràcies als descobriments sobre els diferents estats de la matèria, que va ser abandonada per la ciència. Tot i que no per tothom, ja que els astròlegs elaboren encara la carta astral en funció d’aquests quatre elements.
Vist amb els ulls del segle XXI costa creure com una teoria tan incompleta va sobreviure durant tants i tants anys. Trencar els prejudicis d’una societat que donava per fet la validesa de la teoria del quatre elements no devia ser fàcil per científics com Galileo o Newton, que es van enfrontar a dos mil anys de “les coses sempre s’han fet així”.
Les idees preconcebudes i prejudicis no són propis només de científics de fa tres segles. Podem trobar-ne en nosaltres mateixos, i que afecten molt a la nostra vida quotidiana. Un exemple són els estereotips.
Molta gent de fora creu que els catalans som garrepes, treballadors, orgullosos, separatistes, ambiciosos i antipàtics! I molts de nosaltres creiem que els andalusos son alegres, poc treballadors, amb sentit de l’humor i que sempre exageren quan parlen... I no acaba aquí, segur que tenim també una llista d’adjectius pels madrilenys, bascos, francesos, jueus, xinesos o negres. I també per les dones!
Hi ha diversos estudis psicològics que expliquen com funciona “l’amenaça d’estereotip” en el nostre comportament habitual. Explico dos exemples. Es va avaluar amb grups d’estudiants les qualificacions d’alguns exàmens abans i després que sabessin un estereotip que els afectava directament. El resultat... noies a qui previament se’ls havia dit que les dones mai serien bones en matemàtiques treien pitjors notes que les que no, tot i que estaven tant o més capacitades. El mateix passava amb estudiants de raça negra. Els que eren conscients de l’estereotip que els negres tenen una intel·ligència inferior van obtenir pitjor valoració. Durant l’examen els estudiants es posaven nerviosos, la seva concentració baixava afectant a l’avaluació final. En canvi, les notes dels que no se’ls havia dit l’estereotip abans, continuaven sent de les millors de la classe.
Ser conscient d’un estereotip altera el nostre comportament. Per posar un exemple, pensem per un moment en un noi que acaba de treure’s el carnet de conduir i intenta aparcar el seu cotxe nou del qual no té preses encara les mides. No li surt bé a la primera, però li és igual, fa les maniobres que calen, encara bé el cotxe i aparca. Passaria el mateix si és una noia? Si la noia no aparca a la primera, es posa nerviosa, mira a dreta i a esquerra per veure si algú l’ha vist, s’acalora, fa un segon intent, també la pifia, i si té valor prova una tercera vegada. Si hi ha un home fora contemplant l’escena certifica l’autenticitat de l’estereotip dient... –es que les noies no saben aparcar ...-. I això si la noia és morena, que si és rossa, els comentaris es multipliquen!Creure’s els estereotips els fa certs, tot i que no es basin en cap realitat. I si en som víctimes... doncs el millor que podem fer es deslliurar-nos d’ells, o acabarem convertint-nos en el que ens diuen.

"Una nueva mente" de Daniel H. Pink

El nostre cervell té dos hemisferis. L'esquerre es lògic, analític i seqüencial mentre que el dret es intuïtiu i que veu el tot més que les seves parts.
L'autor d'aquest llibre Daniel H. Pink fa servir aquesta metàfora per interpretar el nostre present i visualitzar el futur.
Les persones que triomfen en el present, o dins l'era de la informació, són les que exploten les habilitats de la part esquerra del cervell: enginyers, informàtics o MBA's. L'ús de la lògica i l'anàlisi de dades són molt valorades actualment.
Però en un futur proper això canviarà. I l'autor dóna tres raons per les quals això passarà:

• abundància: Avui en dia tothom té gairebé de tot. Quan comprem productes no busquem sols la funcionalitat i qualitat (es donen per suposades). També busquem disseny i estil.
• Asia: Milers d'estudiants asiàtics es llicencien cada any en ciències, enginyeries, econòmiques... amb els mateixos coneixements o més que els occidentals. Tenir estudis a Europa deixarà de ser factor diferencial i es contractaran asiàtics que treballaran a Asia a cost més reduït.
• Automatització: Ordinadors més potents fan cada vegada més tasques que abans es consideraven exclusives dels humans.

Properament les habilitats pròpies de l'hemisferi esquerre seran necessàries però no suficients. La creativitat, l'empatia i el dotar de sentit a allò que fem (típic del cantó dret del cervell) seran a partir d'ara factors diferencials. Haurem d'apendre d'artistes, oradors, dissenyadors, animadors de festes per desenvolupar les nostres feines, amb l'objectiu de saber explicar allò que fem, com engrescar o com crear empatia amb la gent del voltant.
L'autor ho resumeix dient que hem de potenciar sis sentits: Disseny, narració, sinfonia, empatia, joc i sentit.
"Una nueva mente" és un llibre molt fàcil de llegir, fa analogies fàcils de seguir i entendre, i que fa replantejar-se moltes coses. Evidentement, crec que no s'ha de seguir el que diu al peu de la lletra i posar-se a estudiar decoració o entrenar-se per ser un bon "cuentacuentos"; però sí reconec que totes aquestes facultats potencien i complimenten tot el que ja sabem i ajudaran de segur en el futur.

He trobat també xerrades a Ted.com de l'autor. Aquesta és interessant: http://www.ted.com/talks/lang/eng/dan_pink_on_motivation.html

CHINA

A finals del mes passat vaig estar 10 dies a Xina!

Vaig visitar diferents ciutats xineses. El primer que em va sorprendre va ser el caos circulatori i la contaminació de les ciutats. Els carrers estaven plens de gent, moltes bicis i motos electriques, cotxes per tot arreu, peatons que se la juguen a cada pas de zebra, gent que no fa cas dels semàfors ni de les linies que delimiten els carrils, a l'autopista la gent no fa cas de carrils lents ni ràpids i avança per on pot, fins i tot pel voral... I la contaminació... vaig anar a correr dos dies pel matí i quan portava una estona costava respirar. I el pitjor era un gust de fum a la gola. Estava en un hotel al costat d'un riu i l'altra banda es veia difuminada! I no era boira! Hi havia un passeig prop del riu i pel matí mentre jo corria, vaig creuar-me amb molt xinesos fent tai-chi!

El que si vaig gaudir va ser el menjar. Era prou bo! Vaig probar moltes coses diferent i boníssimes: peixos saltarins arrebossats, arrels de loto, tofu fet de mil maneres, arros amb carn de tortuga, anguiles... El que no vaig menjar, van ser els cucs de seda, serps o gripaus (com els de la foto)

El diumenge vaig tenir lliure i vaig aprofitar per fer turisme a Shanghai. Em donava la sensació que estava en mig de la pelicula Blade Runner: gratacels enormes, gent de moltes cultures a tot arreu, pantalles publicitàries gegants, només faltaven els "punkies" de la peli...

Vaig pujar al Shanghai World Financial Center, uns dels edificis més alts del món, que té una terrassa a 492 metres! L'ascensor va trigar més d'un minut a pujar a dalt de tot i tant per pujar com per baixar em van fer mal del oïdes...

Ja que era a prop vaig anar a veure el tren de levitació magnètica, i després vaig anar a comprar records per a la familia.

Van ser 10 dies molt intensos en els que vaig veure coses noves gairebé cada minut! Estressant!

Segon article publicant a Bagant

Aquest es el segon article que em publiquen... al Bagant de tardor!

Si algú se'l vol llegir...

Principi de causa - efecte i responsabilitat

Tot efecte té la seva causa i tota causa el seu efecte. Aquesta és una llei universal que aprenem de petits, moltes vegades de manera inconscient, i que ens serveix per interpretar el món.

Imaginem-nos un dia al volant del cotxe sentint la ràdio, i escoltem dues notícies que no ens agraden gens: per exemple, que s’ha declarat un incendi a una muntanya propera i que en aquest país el fracàs escolar afecta a un de cada tres nens. De manera automàtica, el nostre cervell es posa en funcionament buscant causes a aquests efectes. En el primer cas visualitzem un piròman a la muntanya i en el segon cas ens indignem i li diem al nostre acompanyant que l’escola pública deixa molt que desitjar.

La recerca de causes que provoquen un efecte pot ser una tasca complexa, més quan el nombre de causes és elevat i quan hi ha alguna que pot influir més que les altres.

Greenpeace va estudiar les causes dels incendis forestals i va identificar diferents perfils de gent que de manera conscient o inconscient provoca incendis: piròmans, caçadors, persones imprudents que tiren burilles o es deixen enceses barbacoes i agricultors o ramaders que fan focs per mantenir el camp o controlar els matolls.
Molt sovint la realitat difereix molt del que pensem. Per increïble que sembli per cada incendi que provoca un piròman, els agricultors o ramaders són responsables de deu!

En el cas educatiu passa quelcom similar. Anomenem causes que podrien provocar el fracàs escolar: si l’escola del nen és pública o privada, els professors que ha tingut l’alumne, els mètodes didàctics i els mitjans materials que disposa l’escola.

Segons els resultats d’un estudi –informe Pisa- resulta que la causa principal al fracàs escolar és una altra: el nivell cultural dels pares. Crear un ambient d’amor a la lectura a casa és molt més important que l’escola que pugui anar el nen.
Resulta doncs, que la màxima responsabilitat d’una bona educació no és de l’escola, ni del professor ni del material que disposen a classe. És nostra i dins de casa!

I perquè hem errat tant en ambdós casos? Segurament, els mitjans de comunicació tenen força a veure, i les converses que tenim amb els amics o veïns. Jo també afegiria que ens agraden les causes que ens treuen responsabilitat. Imaginar-nos un piròman, algú estrany i rebuscat és molt més agradable que la del pagès familiar. Culpant l’escola pública ens alliberem de la obligació de servir d’exemple a casa estudiant i aprenent cada dia alguna cosa nova com a adults.

La nostra manera de comportar-nos influeix al món que ens rodeja. I hauríem d’estar contents. Tot i que suposa feina. Tenir el control de causes que provoquen efectes no desitjats implica la responsabilitat d’actuar, ja que en bona part, la forma del món que ens rodeja depèn de nosaltres mateixos.

Una manera diferent de col·laborar

Vols col·laborar amb una ONG sense moure't de casa ni sense donar el teu compte corrent perquè et treguin 50€ al mes?Si! Hi ha d'altres maneres.
Treballant per ells. Y des de la feina.
Les companyies solidaries que permetin a treballadors donar part del seu temps, poden implantar Microvoluntarios i currar per a una ONG's. Més informació a Microvoluntarios. Les microtasques poden ser crear un logo, disenyar cartells, traduir textos, participar en enquestes, etc.

Una altra manera de ser voluntari (en aquest cas a la ciència) és donant el teu ordinador, bé, millor dit, donant hores de funcionament del teu PC. Carregues un programa, el BOINC i esculls en quins estudis vols que el teu PC col·labori. El programa aprofita els recursos que no utilitzes i aprofita la potència de milers d'ordinadors connectats en xarxa per a fer càlculs complexes: estructures de molècules, analitzant dades de radiacions espacials o fenòmens meteorològics.

La estrategia del oceano azul

Ja intento tenir temps per a tot, però no sempre es pot. Més de dos mesos després de la última entrada hi ha un munt de coses que faria bé d'apuntar-les al bloc, ja que a la memòria no hi cap tot!
Fa ja molt de temps em van deixar el llibre
En aquest llibre s'analitzen les estratègies d'empreses que han tingut èxit cambiant l'entorn en el que competien. Un exemple que posa és el del Cirque du Soleil. Quina és la clau de l'èxit d'aquest circ? Doncs sortint del que tradicionalment oferien els circs tradicionals, van eliminar les pistes múltiples i els números amb animals i van introduir temes als espectacles, música i dança i ambients refinats. Van fugir de l'oceà "vermell", on els circs tradicionals es barallaven per tenir les millors estrelles, o els animals més gran, amb els gastos que comportave, i van buscar un oceà blau, on ningú oferís el que els representaven.
Un altre exemple son les companyies aerees de baix cost. Van deixar de gastar en menjar, de preocupar-se pel tracte al client, i van buscar oceant "blaus" en aeroports petits i en costos baixos.
En el llibre s'explica com idear i formular escenaris nous i també com executar-los.
El millor del llibre és com de fàcil explica les claus de cada cas, i com pensant lateralment s'arriba a una bona idea. Crec que es una lectura recomanada si algun dia s'ha de crear l'estratègia d'alguna empresa...

Primer article publicat

Si! Ja ha sortit la revista Bagant de l'estiu...

I aquest és el meu article:

No m'han conservat la foto que volia per acompanyar el text, i en la correcció que m'han fet han afegit faltes d'ortografia... però és lo de menys!

Tinc alguna revista de més, si algú n'està interessat, que em demani una!

Adéu a l'inventor Michael Jackson

Una patent de l'any 93 revela el secret d'imatges com aquesta: l'efecte antigravetat d'Smooth Criminal

La invenció, a nom del Michael Jackson i d'algun col·laborador (suposo), explica clarament com ho aconseguien. Tot gràcies a unes botes que s'agafaven molt bé al peu i que a la sola tenia una espècie de cunya, que s'agafava a un clau que hi havia a terra.

Com a ballarí va superar la força de la gravetat! Llàstima que com a persona no veiés la gravetat d'altres "forces" ...

La revolució LED

La bombeta incasdescent té els dies comptats. De moment, però ja porta més de 120 anys de vida, el que dóna una idea de com de bona era la idea al darrere fer cremar un fil metàlic.

Doncs la nova generació en il·luminació vindrà gràcies al LED. En el reemplaçament gairebé tot són avantatges, exceptuant el preu, tot i que això serà qüestió de temps. Citem els punts a favor: consumeixen unes deu vegades menys electricitat, duren 3 ó 4 vegades més, no perden la llum emesa durant la seva vida útil, la intensitat és regulable i a més és possible "jugar" amb el color! El preu de les bombetes LED's: doncs entre els 30 i els 60 euros; d'aquí a poc segur que baixa. El futur en llum es diu LED i color

Aquí dos exemples: a dalt una bombeta LED (de Sharp) que permetrà iluminar la casa amb colors grocs i blancs, i a baix l'equivalent a una halògena amb tot el rang de colors possibles i controlable amb comandament a distància.

Procrastinar

M'agradaria apuntar dues paraules que he après últimament. La primera és procrastinar, que significa precissament el que he fet amb el bloc últimament: deixar d'escriure res per a dedicar-me a fer d'altres coses més agradables. És a dir, significa deixar les coses a fer per l'endemà. Tots en un moment o altre hem procrastinat, deixant els llibres i estudiant apurats l'últim dia! Sona fins i tot bé! I sense saber que tenia nom "tècnic" i tot, això que feia! Si busques pel google apareix en plan conya la procrastinitis com l'afecció de la ment per la qual qualsevol cosa es més urgent que la més urgent de totes! Doncs jo he patit de procrastinitis un temps! Espero haver-me recuperat.
Canviant de tema, també he après que són els licopens, el més semblant a la font de juventut eterna! Es tracta d'un pigment de color vermell (present en la sindria i el tomaquet) amb molt poder antioxidant. Resulta que protegeix d'enfermetats del cor, de càncers de molt tipus i de l'envelliment. A més també redueix el colesterol. Es veu que es dificil sintetitar-lo, però ja n'hi ha qui ho aconsegueix. La millor manera de prendre'l es el millor de tot: és soluble en olis, raó per la qual s'absorveix pel cos més ràpidament si el tomàquet està fregit i en salses!
Marxo a preparar sopar...

Michael Braungart

Avui he conegut al Michael Braungart. Un dels autors del 'Cradle to cradle'!
He anat a unes jornades sobre sostenibilitat a Barcelona, on havien portat de convidat estelar al Michael Braungart. Hi havien diversos oradors presentant com es podia aplicar la sostenibilitat a diferents sectors, sobre com reduir recursos, minimitzar gastos, com aplicar la filosofia Lean, com reduir efectes nocius sobre el medi ambient...
El Braungart se'ls ha menjat a tots. Resumint la seva intervenció... ha començat dient que la sostenibilitat és una paraula dolenta: us agradaria definir la vostra relació de parella com sostenible? Us imagineu el sexe sostenible... que avorrit. La sostenibilitat és avorrida. I dolenta. Si pensem en la protecció del medi ambient, sostenibilitat s'entèn com fer menys dolent el producte, en destruir menys el medi ambient, reduir els recursos utilitzats... sembla com si estiguessim demanant perdó per existir! La gent se sent culpable de consumir. L'ecoeficiencia no és quelcom positiu, ja que el seu objectiu final és el zero. Zero recursos, zero consum, zero població!
Ens diuen també que som massa gent al món!
S'ha ficat amb l'Al Gore (ostres, precissament com el Bjorn Lomberg autor de 'el ecologista escéptico') perquè la seva filosofia conclou en que "l'objectiu crucial pel tractar el medi ambient es el control de la població humana". Si els nens d'avui en dia creixen amb la idea que no haurien de ser vius... malament rai!
Davant la pregunta de si som massa gent al mon ell respon: penseu en les formigues... Si ens agafem el pes de totes les formigues del món i les comparem amb el de tota la humanitat, les formigues ens multipliquen per 4. Son masses, les formigues? NO. Quina és la diferència, doncs? Doncs les formigues no creen escombreries. Els humans...SI.
Diu que la solució no radica en la eficiència, sinó en la efectivitat! Si millorem un procés i el fem més eficient (diem per exemple que consumeix un 20% menys energia), no estem fent res de bo, estem optimitzant un sistema que era dolent. La clau està en el disseny! Hem de redissenyar el món que creem per a què tingui efectes positius en el planeta, no negatius. Si prenem la natura com exemple: un arbre. L'arbre no és un sitema efectiu. Crea un munt de fulles que a la tardor li cauen. Crea un munt de residus. La diferència és que les fulles no es desaprofiten. Es transformen en compostatge pel futur. És un sistema eficaç.
El món que creem, les ampolles d'aigua fetes de PET, les joguines fetes també de plàstic, els cotxes, etc... no són sitemes eficaços: un cop s'utilitzen, els residus no es poden fer servir per a res! Son un munt de deixalles inservivles. Per què no copiem la natura i elaborem els productes pensant en tot el cicle de vida i com es podriem reaprofitar després?
Les coses que donen plaer no son eficients. el sexe, per exemple. El menjar. Si pensem en un bon àpat no pensem en una pastilla que ens alimenta per un dia! Si anem a un supermercat a comprar vi, trobem 500 ampolles de vi diferent. Si anem a França trobem 1000 formatges diferents! La diversitat és bona, i eficaç, no efecient. A l'extrem de l'eficiencia ens trobariem a l'estanteria del súper 2 vins: un de blanc i l'altre de negre, i amb un glop ja t'emborratxes! L'ecoefiencia no es el camí, es l'ecoeficàcia, que s'aconsegueix amb l'innovació. Com? Creant cremes solars que siguin biodegradables en aigua de mar, fent envoltoris de gelats que siguin líquids a temperatura ambient i biodegradables i que quan el tiris a terra a més tingui llavors de plantes que ajudin a regenerar el medi ambient, posant productes al mercat fàcilment reciclables i que tinguin un segon i tercer ús, fent les cadires amb el tapissat que sigui fins i tot comestible, perquè quan es desprenguin les particules per fregrament no siguin nocives per a l'home o fins i tot sigui saludable...
Quan s'ha acabat la xerrada no m'he pogut estar i l'he anat a saludar. Un paio molt agradable,. Li he donat les gràcies per la xerrada i m'ha preguntat a què em dedicava. Portava dos minuts xerrant amb ell quan se l'han endut que anava tard a l'aeroport. GRRRRRRRRRRR