Relats del Montseny

A l'Abril del 2013 vam publicar juntament amb els membres de Grup d'Escriptors del Montseny un llibre de relats inspirats en la muntanya del Montseny. La meva col·laboració, el relat " l'última pujada al Matagalls" es pot descarregar al link:

 en format pdf:  L'ultima pujada al Matagalls pdf

 i en format epub:  L'última pujada al Matagalls epub

al llibre hi ha relats de Glòria Berbel, Marta Tàpias, Ramon Gasch, Manel Tobias, Eva Martínez, Marisol García, Martí Pey, Eloi Vila, Jordi Plens, Jordi Pascual, Josep Ontañon Eduard Claver, Josep M. Panareda i Cristina Gutiérrez. En Tortell Poltrona va participar en el pròleg i la Nuria Rossell en la il·lustració de la portada i maquetatge. També van col·laborar nombrosos il·lustradors. La il·lustració del meu relat és a càrrec d'Anna Collet.
El projecte va ser possible gràcies al micromecenatge i a les aportacions de diversos comerços de la zona.
A nivell personal va representar l'oportunitat de conéixer molta gent nova i interessant. Poder compartir amb tots ells l'experiencia de participar en aquest llibre va ser una experiència molt enriquidora.

Outliers (fores de sèrie)

El títol en la versió castellana dona més informació de sobre què va el llibre- Por qué unas personas tienen éxito y otras no-
Des de 'The tipping point' que tenia pendent llegir més llibres d'quest autor. Vaig començar per aquest i després m'espera 'inteligencia intuitiva'. M'agrada força com planteja i desenvolupa els llibres el Malcolm Gladwell, potser al final es fan una mica pal!
Pensem per un moment en jugadors de bàsquet... l'altura importa? Evidentment sí, però... és el jugador més alt el millor? La resposta és no. Si mirem les alçades dels jugadors hi ha des de 1,80 fins a 2,20, però un cop tens aquesta alçada i et pots dedicar al bàsquet d'èlit, hi ha d'altres factors, com la velocitat, agilitat, potència de salt, força física, precissió en el tir, etc, que influeixen en el teu joc i probablement el millor jugador serà el més compensat en diferents aspectes.
L'autor utilitza aquesta comparació per explicar la influència de la inteligència per a què una persona tingui èxit a la vida. Influeix, sí, però amb uns mínims, hi ha moltíssims altres aspectes que són tant o més importants per a l'èxit, com la creativitat, la imaginació, la sociabilitat, capacitat de comunicació...
Analitzant l'èxit de persones com Bill Gates, els Beatles o diferents jugadors de hockey, l'autor explica que a més d'inteligent, per ser bo en alguna cosa, has de treballar dur (10.000 hores com a mínim), tenir un ambient adequat i tenir la sort de cara i trobar-te en el lloc adequat amb els coneixements precissos. Per jugadors de hockey... haver nascut en el mes de l'any adequat!

Llibre molt amè, fàcil de llegir, amb exemples i detalls que esgarrifen, i un pèl (només un pèl) repetitiu al final. Val la pena

"Una nueva mente" de Daniel H. Pink

El nostre cervell té dos hemisferis. L'esquerre es lògic, analític i seqüencial mentre que el dret es intuïtiu i que veu el tot més que les seves parts.
L'autor d'aquest llibre Daniel H. Pink fa servir aquesta metàfora per interpretar el nostre present i visualitzar el futur.
Les persones que triomfen en el present, o dins l'era de la informació, són les que exploten les habilitats de la part esquerra del cervell: enginyers, informàtics o MBA's. L'ús de la lògica i l'anàlisi de dades són molt valorades actualment.
Però en un futur proper això canviarà. I l'autor dóna tres raons per les quals això passarà:

• abundància: Avui en dia tothom té gairebé de tot. Quan comprem productes no busquem sols la funcionalitat i qualitat (es donen per suposades). També busquem disseny i estil.
• Asia: Milers d'estudiants asiàtics es llicencien cada any en ciències, enginyeries, econòmiques... amb els mateixos coneixements o més que els occidentals. Tenir estudis a Europa deixarà de ser factor diferencial i es contractaran asiàtics que treballaran a Asia a cost més reduït.
• Automatització: Ordinadors més potents fan cada vegada més tasques que abans es consideraven exclusives dels humans.

Properament les habilitats pròpies de l'hemisferi esquerre seran necessàries però no suficients. La creativitat, l'empatia i el dotar de sentit a allò que fem (típic del cantó dret del cervell) seran a partir d'ara factors diferencials. Haurem d'apendre d'artistes, oradors, dissenyadors, animadors de festes per desenvolupar les nostres feines, amb l'objectiu de saber explicar allò que fem, com engrescar o com crear empatia amb la gent del voltant.
L'autor ho resumeix dient que hem de potenciar sis sentits: Disseny, narració, sinfonia, empatia, joc i sentit.
"Una nueva mente" és un llibre molt fàcil de llegir, fa analogies fàcils de seguir i entendre, i que fa replantejar-se moltes coses. Evidentement, crec que no s'ha de seguir el que diu al peu de la lletra i posar-se a estudiar decoració o entrenar-se per ser un bon "cuentacuentos"; però sí reconec que totes aquestes facultats potencien i complimenten tot el que ja sabem i ajudaran de segur en el futur.

He trobat també xerrades a Ted.com de l'autor. Aquesta és interessant: http://www.ted.com/talks/lang/eng/dan_pink_on_motivation.html

La estrategia del oceano azul

Ja intento tenir temps per a tot, però no sempre es pot. Més de dos mesos després de la última entrada hi ha un munt de coses que faria bé d'apuntar-les al bloc, ja que a la memòria no hi cap tot!
Fa ja molt de temps em van deixar el llibre
En aquest llibre s'analitzen les estratègies d'empreses que han tingut èxit cambiant l'entorn en el que competien. Un exemple que posa és el del Cirque du Soleil. Quina és la clau de l'èxit d'aquest circ? Doncs sortint del que tradicionalment oferien els circs tradicionals, van eliminar les pistes múltiples i els números amb animals i van introduir temes als espectacles, música i dança i ambients refinats. Van fugir de l'oceà "vermell", on els circs tradicionals es barallaven per tenir les millors estrelles, o els animals més gran, amb els gastos que comportave, i van buscar un oceà blau, on ningú oferís el que els representaven.
Un altre exemple son les companyies aerees de baix cost. Van deixar de gastar en menjar, de preocupar-se pel tracte al client, i van buscar oceant "blaus" en aeroports petits i en costos baixos.
En el llibre s'explica com idear i formular escenaris nous i també com executar-los.
El millor del llibre és com de fàcil explica les claus de cada cas, i com pensant lateralment s'arriba a una bona idea. Crec que es una lectura recomanada si algun dia s'ha de crear l'estratègia d'alguna empresa...

Michael Braungart

Avui he conegut al Michael Braungart. Un dels autors del 'Cradle to cradle'!
He anat a unes jornades sobre sostenibilitat a Barcelona, on havien portat de convidat estelar al Michael Braungart. Hi havien diversos oradors presentant com es podia aplicar la sostenibilitat a diferents sectors, sobre com reduir recursos, minimitzar gastos, com aplicar la filosofia Lean, com reduir efectes nocius sobre el medi ambient...
El Braungart se'ls ha menjat a tots. Resumint la seva intervenció... ha començat dient que la sostenibilitat és una paraula dolenta: us agradaria definir la vostra relació de parella com sostenible? Us imagineu el sexe sostenible... que avorrit. La sostenibilitat és avorrida. I dolenta. Si pensem en la protecció del medi ambient, sostenibilitat s'entèn com fer menys dolent el producte, en destruir menys el medi ambient, reduir els recursos utilitzats... sembla com si estiguessim demanant perdó per existir! La gent se sent culpable de consumir. L'ecoeficiencia no és quelcom positiu, ja que el seu objectiu final és el zero. Zero recursos, zero consum, zero població!
Ens diuen també que som massa gent al món!
S'ha ficat amb l'Al Gore (ostres, precissament com el Bjorn Lomberg autor de 'el ecologista escéptico') perquè la seva filosofia conclou en que "l'objectiu crucial pel tractar el medi ambient es el control de la població humana". Si els nens d'avui en dia creixen amb la idea que no haurien de ser vius... malament rai!
Davant la pregunta de si som massa gent al mon ell respon: penseu en les formigues... Si ens agafem el pes de totes les formigues del món i les comparem amb el de tota la humanitat, les formigues ens multipliquen per 4. Son masses, les formigues? NO. Quina és la diferència, doncs? Doncs les formigues no creen escombreries. Els humans...SI.
Diu que la solució no radica en la eficiència, sinó en la efectivitat! Si millorem un procés i el fem més eficient (diem per exemple que consumeix un 20% menys energia), no estem fent res de bo, estem optimitzant un sistema que era dolent. La clau està en el disseny! Hem de redissenyar el món que creem per a què tingui efectes positius en el planeta, no negatius. Si prenem la natura com exemple: un arbre. L'arbre no és un sitema efectiu. Crea un munt de fulles que a la tardor li cauen. Crea un munt de residus. La diferència és que les fulles no es desaprofiten. Es transformen en compostatge pel futur. És un sistema eficaç.
El món que creem, les ampolles d'aigua fetes de PET, les joguines fetes també de plàstic, els cotxes, etc... no són sitemes eficaços: un cop s'utilitzen, els residus no es poden fer servir per a res! Son un munt de deixalles inservivles. Per què no copiem la natura i elaborem els productes pensant en tot el cicle de vida i com es podriem reaprofitar després?
Les coses que donen plaer no son eficients. el sexe, per exemple. El menjar. Si pensem en un bon àpat no pensem en una pastilla que ens alimenta per un dia! Si anem a un supermercat a comprar vi, trobem 500 ampolles de vi diferent. Si anem a França trobem 1000 formatges diferents! La diversitat és bona, i eficaç, no efecient. A l'extrem de l'eficiencia ens trobariem a l'estanteria del súper 2 vins: un de blanc i l'altre de negre, i amb un glop ja t'emborratxes! L'ecoefiencia no es el camí, es l'ecoeficàcia, que s'aconsegueix amb l'innovació. Com? Creant cremes solars que siguin biodegradables en aigua de mar, fent envoltoris de gelats que siguin líquids a temperatura ambient i biodegradables i que quan el tiris a terra a més tingui llavors de plantes que ajudin a regenerar el medi ambient, posant productes al mercat fàcilment reciclables i que tinguin un segon i tercer ús, fent les cadires amb el tapissat que sigui fins i tot comestible, perquè quan es desprenguin les particules per fregrament no siguin nocives per a l'home o fins i tot sigui saludable...
Quan s'ha acabat la xerrada no m'he pogut estar i l'he anat a saludar. Un paio molt agradable,. Li he donat les gràcies per la xerrada i m'ha preguntat a què em dedicava. Portava dos minuts xerrant amb ell quan se l'han endut que anava tard a l'aeroport. GRRRRRRRRRRR

Revista Bagant

La meva germana va agafar el llibre on recopilava les entrades al bloc i li va deixar a un amic seu, l'Eduard, per a que li fés un cop de vista. L'eduard coordina l'edició d'una revista a Palau (el meu poble) i em va oferir de participar-hi escribint un article cada tres mesos. El vaig anar a conéixer a casa seva i va resultar ser una persona encantadora.
He preparat aquest escrit com a primer article per a la revista. La revista sortira al juny, o sigui que encara tinc temps. El penjo al blog per si algú me'l vol criticar i així millorar-lo. Ja em direu que us sembla!


De l’efecte placebo a la fe

A medicina es coneix l’efecte placebo com el fenomen en el qual els símptomes en un malalt milloren amb un tractament amb una substància inert a la malaltia tractada.
El pacient creu que està prenent un medicament actiu i respon “com si” fos efectiu. És a dir, millora o fins i tot es cura.
L’efecte placebo té unes propietats molt curioses, ja que els efectes són més important si el pacient té plena confiança en el metge i en el medicament que està prenent, i efectes contradictoris si sap realment que la medicació és placebo. També depèn del metge que ens recepta el placebo, o de la confiança que dóna al pacient; i de la forma del medicament: si és una pastilla, com més gran millor, i si és una injecció, millor que una pastilla.

Moltes medicines alternatives es basen en el control d’aquest efecte, com l’homeopatia, l’acupuntura, etc. Donen un tracte especial i diferencial al pacient. Se’l fa sentir especial, se l’escolta i se li assegura que amb aquest medicament es guarirà. El pacient té el convenciment que el medicament homeopàtic, o les agulles clavades a les orelles, o la polsera imantada amb pedres roses i blanques li funciona.
La medicina tradicional falla moltes vegades en això: obvia l’efecte que té el metge en el pacient i confia plenament en el medicament. S’oblida de convèncer al pacient que allò que li dóna és realment bo i que el sanarà. Aquest és un factor tant o més important en aconseguir que el remei funcioni.

El fet és que si et creus les promeses que et fan, com que el medicament et cura, tens més possibilitats que la promesa es compleixi. I es que si una persona es convenç que una situació té cert significat, tingui o no en tingui, adequa la seva conducta a aquesta percepció, amb conseqüències al mon real.
Hi ha gent que ho utilitza, i a favor seu, o del seu poble, com per exemple els profetes. Es dedicaven a fer prediccions, la majoria d’elles bones, sobre el futur del seu poble. Si eren certes o no, no importava, perquè la gent actuava com si realment ho fossin, o com si s’anessin a produir, i en molt casos, les acabaven provocant.
Et creuries un futuròleg (o agent de borsa) que anuncia la fallida d’un banc? Si molta gent se’l creu i corre al banc a treure el seus diners, aquest es quedarà sense efectiu, perquè té la major part invertit i causarà sens dubte la fallida, estigui bé financerament o no. El futuròleg és bo? O ell mateix ha creat que la seva predicció es compleixi?

I com utilitzar tot aquest coneixement en favor nostre?
A nivell educatiu, els alumnes sobre els que s’han creat més expectatives tenen un rendiment més alt, independentment del seu potencial. Els alumnes estudien i es comporten en funció del que s’espera d’ells. Si les expectatives són altes el rendiment serà alt també. És un efecte conegut a psicologia, es diu efecte pigmalion.
Sembla com si les profecies tendeixen a realitzar-se quan existeix un fort desig per a que així sigui, és a dir, creure que podem fer qualsevol cosa, sigui cert o no, i actuant com a tal, ens fa mes proper de realitzar-ho.Si a això se li diu fe... doncs hem de tenir-la, ja que sols per creure en els nostres somnis, ja som molt més a prop de materialitzar-los.

"La meta"

He acabat de llegir "la Meta - un proceso de mejora continua- de Eliyahu M. Goldratt

Es la història d'un director d'una fàbrica a punt de tancar que aconsegueix "in extremis" salvar-la i convertir els números negatius de l'empresa en positius.
En el llibre s'explica el procés de com el protagonista rep l'ajuda d'un consultor (que resulta ser el mateix escriptor) per a girar la truita a la situació. El consultor utilitza el mètode socràtic per a ensenyar al director de fàbrica -només s'aprenen les coses si un les pensa i arriba a la solució per un mateix- fent les preguntes i els seggeriments exactes en el moment adequat. La pregunta clau: -i que no para de repetir- és -i quin és l'objectiu de fer això?- ó -i perquè fas allò?- i -que esperes aconseguir fent allò altre? - Tot preguntes bàsiques... Finalment el director ha de lluitar amb tota l'organització per a fer les coses de manera diferent a les que tradicionalment s'han fet; i només així aconsegueix canviar la tendència. No pots esperar un resultat diferent si fas sempre el mateix!
L'autor és un físic israelí especialitzat en processos industrials i que ha originat teories d'organització empresarials; una d'elles és la teoria de restriccions (TOC-Theory of constraints-)

The tipping point

Els dies de nadal i el fabulós temps que hem tingut són l'excusa ideal per hibernar (quasi obligats) i llegir una mica. Jo he aprofitat per llegir "The tipping point - how little things can make a big difference-" de Malcolm Gladwell. El llibre està escrit en un anglès planer. No abusa de frases fetes o de metàfores, el que el fa molt fàcil de seguir amb molt poca ajuda del diccionari. La versió traduïda -no del tot ben encertada- es diu "la frontera del éxito".

L'autor creu que els mecanismes de funcionament de les epidèmies infeccioses i socials son els mateixos. Per exemple, com es comporta i s'encomana la grip en un grup de persones, i com els adolescents comencen a fumar poden tenir moltes similituds. El punt en el qual una enfermetat passa a estar fora de control, i s'encomana molt més ràpid que la gent es cura es conegut com el tipping point. Fent l'analogia a epidèmies socials, es el punt en el qual - i moltes vegades no sabem com- una marca de sabates comença a vendre's molt, o un programa de la tele passa de no tenir audiència a que tothom se'l miri, o a que l'índex de criminalitat d'una ciutat es redueixi substancialment.
En el llibre explica que la clau de l'arribada al "tipping point" d'una epidèmia social radica en tres factors: la importancia d'uns pocs, el factor de que enganxi el que t'estant explicant, i el poder de l'entorn en le qual es dona l'epidèmia.
1. La importancia d'uns pocs: Hi ha certes persones que tenen molta influència "social". En distingeix de tres tipus: els conectors, o persones que coneixen molta gent i tot i que les seves relacions amb tots no son gaire profundes, si que s'encarreguen de transmetre informació o posar gent en contacte, els experts, o gent que sap molt d'un tema, i que la gent se'ls escolta o busca consell en ells sobre coses determinades. La seva opinínió pot iniciar una epidèmia. I els "venedors" o persones amb capacitat de convencer la gent de qualsevol cosa.
2. El missatge ha "d'enganxar"- o s'ha de quedar. (the sticking factor - No sabia com traduir-ho). El missatge per transmetre'l ha de ser facilment assimilable per la gent no experta.
3. el poder de l'entorn: El comportament humà és molt sensible a l'entorn en el qual ens trobem. "La llei de les finestres trencades" diu que si passes al costat d'una fàbrica vella amb una finestra trencada aquesta ens "crida" i al cap de pocs temps hi haurà moltes de trencades. Aquella gent que trencaria finestres, quan en veu una de trencada es veu amb l'autoritat de tirar-li una pedra a la del costat, creixent així l'epidèmia. Seguint aquesta llei, a Nova York van aconseguir disminuir l'índex de criminalitat al metro, esborrant els graffitis i pintant tots els tren de nou.
Després d'explicar els tres factors, l'autor exposa diferents casos pràctics i exemples de com identificar-los i manipular-los. Casos com el suicidi, o el tabac en adolescents, o l'èxit d'algunes estratègies comercials o empresarials són explicades amb la manipulació (inconscient o conscient) d'algun d'aquests tres factors.

"El Arte de la guerra" de Sun Tzu

Fa uns dies estava llegint un article en un diari que parlava sobre com estava ja afectant la crisi a moltes empreses. L'autor de l'article recomanava als empresaris amb problemes que tornessin als origens i llegissin "el arte de la guerra" com a font d'inspiració per afrontar diferents conflictes.
El dia següent ja tenia el llibre a les meves mans. I en una edició il·lustrada amb tapa dura i de tela! Tot al voltant d'aquest llibre resulta si més no, estrany. Va ser escrit fa més de 25 segles a Xina, i es composa d'un recull de consells de guerra. La majoria dels consells poden ser extrapolables a moltes disciplines, i d'aqui que el llibre sigui recomanat per temes d'estrategia.

Escric només dues de les idees que dóna el llibre i que considero les més relevants:
- Sun Tzu considera els millors mestres aquells que guanyen guerres sense necessitats de combatre, tot i que no els dona reputació ni mèrit per la batalla. 25 segles més tard ens continua passant igual. No sabem valorar la gent que realitza els seus projectes personals o professionals sense crear conflictes. Pensem que els conflictes existeixen sempre i li donen més mèrits i diem "quin collons" a qui millor els afronta i baralla. En canvi no donem mèrits a la gent que fa les coses sense barallar-se, i senzillament pensem que ho han tingut molt fàcil, o que ha estat qüestió de sort; quan molt probablement han sabut resoldre el conflicte abans que passés, i per tant no han hagut de combatre.
- També dóna molta importancia al coneixement que tens del rival. És tant o més important coneixe's a si mateix com a qui t'enfrontes; "si et coneixes a tu i a l'enemic segurament guanyaras, si no coneixes al rival pero si a tu mateix, tens tantes possibilitats de guanyar com de perdre; i si no et coneixes a tu ni al rival, perdras segur.
Es diu que aquest manual va inspirar a Napoleó, Maquiavel o Mao Tse Tung, i avui en dia s'ha convertit en un text clau per a interessats en la complexitat de les relacions humanes en general.

Ja tinc llibre

Seguint les meves pròpies instruccions, he publicat el meu primer llibre. I fa patxoca... la veritat.

He recopilat les entrades del bloc, les he agrupat per temes, he creat un pdf i ho he enviat a imprimir en format llibre. En tapa tova i a tot color. En total són 56 pàgines. Una mica prim, però tant se val. Estic ben orgullós. És el meu primer llibre.

Publica el teu propi llibre

El dia que vulgui fer un recull de les entrades al bloc i publicar-les en format llibre ho tindré fàcil.
És qüestió d'entrar a pàgines com:
http://www.bubok.es/ ó http://www.lulu.com/es/
i seguir les intruccions que et donen en pantalla. Carregues el teu arxiu en pdf i tries el teu format de llibre, el tipus de paper, de lletra, la portada, etc. i el número d'exemplars per a la primera edició, pagues i ... llestos! També pots demanar el ISBN (aquest numeret de deu xifres que hi ha al darrere de tot llibre que l'identifica i el diferencia de la resta).
Els llibres surten a un preu a partir d'uns 7 ó 8 euros per exemplar.
I et donen un 80% dels beneficis del llibre, si es que algú te'l vol comprar!
No serà un premi planeta, però almenys cubriré una de les tres coses que s'ha de fer a la vida...

Cradle to cradle (II)

Llibre llegit... i missatge rebut!
Els autors proposen una transformació de la industria gràcies al disseny ecologicament inteligent. Industria i medi ambient son vistos com adversaris quan poden ser perfectament complementaris, combinant-se per a millorar el benefici de l'empresa i del planeta.
També distingeixen entre dos conceptes,
- la ecoeficiencia, consistent en l'intent de generar el mínim residu d'un procés, o l'us de la mínima energia possible,
- i la ecoefectivitat, que diu que els residus generats en sí, no són el problema, si es que deprés es poden aprofitar per a d'altres processos. D'aqui el hi ve el concepte de "residu=menjar". Totes les entrades i les sortides de materials han de ser nutrients tècnics o biològics.
També distingeixen entre els materials que reciclats tenen un valor igual o superior a l'anterior, (suprareciclat) i els que donen lloc a pèrdua de valor (infrareciclats). Per exemple el reciclat del paper es un clar exemple de infrareciclatge, ja que el paper perd propietats a mesura que es recicla, i cada vegada s'ha d'utilitzar més clor i productes químics per a reutilitzar-lo, en canvi l'ús de fibres de PET per a la fabricació de roba és un exemple de suprareciclatge.
Els autors es van inspirar en la natura quan van desenvolupar les seves idees. Posen l'exemple d'un cirerer (o qualsevol arbre). El cirerer agafa nutrients de la terra i del medi i els utilitza en benefici propi. Crea fulles i flors que a la tardor cauen. Això no sembla gaire eficient! Però està alimentant la fauna de la zona. El residu del cirerer és utilitzat com aliment per un munt d'insectes. A la natura no es troben residus que no s'utilitzin per alguna altra espècie.
A partir d'aquestes idees proposen una nova revolució industrial, (tenen aquesta mena de ingeniuitat que m'encanta i que els farà tenir èxit) en la qual els beneficis empresarials aniran lligats als beneficis mediambientals.

Cradle to cradle

Dissabte nit: 1:30. Abans d'anar a dormir poso un segon la tele i a la 2 feien 'la noche temática'. I veig un paio amb 'pajarita' parlant de sostenibilitat. I penso... un freaky... no li dono ni 20 segons... Tres quarts d'hora més tard encara estava enganxat a la tele escoltant-lo.
Es tractava de William McDonough, i al documental explicava com, juntament amb Michael Braungart, havien colaborat amb unes quantes empreses desenvolupant projectes sostenibles. Proposaven plantejaments molt diferents pel que fa a sostenibilitat. Les famoses tres R's de la sostenibilitat -reduir, reutilitzar i reciclar- es queden curtes davant el seu concepte. Al contrari, només fan que allargar l'agonia, ja que no deixem de consumir recursos. La clau radica en el disseny del producte o procés que es crea, com ara una casa, un ambientador, una nau industrial o un envoltori de gelat, etc. Es basen en la natura, en la qual un arbre crea més energia de la que consumeix, o les escombreries que genera una espècie és aprofitada per una altre com a aliment.
Al documental van presentar diferents dissenys de cases en les quals l'energia consumida era menor que la produida. L'important, deien, no és utilitzar bombetes de baix consum en comptes de les incandescents, ja que continues necessitant electricitat, sino dissenyar les finestres de manera que necessitis tenir les llums enceses el menor temps possible, les teulades orientades per aprofitar òptimament l'energia solar, i aprofitar la ventilació creuada evitant la necessitat de posar aire acondicionat, etc.
També van explicar que van treballar amb Unilever creant un envoltori de gelat que no només era reciclable. Ells anaven més enllà, l'envoltori era líquid a temperatura ambient, de manera que el podies tirar allà on sigui que es desfeia. A més l'envoltori tenia llavors de plantes, de manera que pel fet de tirar l'envoltori contribuies a la natura ja fos per a que germinessin plantes o per a que els ocells s'alimentessin.
Com no, han escrit un llibre: De_la_cuna_a_la_cuna; que ja està a la cua de llibres que he de llegir.

"el ecologista escéptico"

Després d'un temps d'inactivitat al blog, comento un llibre que fa ja un temps que vaig acabar i que em va marcar força. Es tracta de "El ecologista escéptico" de Bjorn Lomborg.

És un llibre molt extens i documentat que intenta explicar que el món no està tant malament com alguns ens volen fer creure, al contrari, fins i tot, diu que la humanitat està en el millor moment de la seva història.

L'autor carrega contra les accions d'algunes persones (p.e. Al Gore) i de diferents organitzacions no governamentals que intenten convence'ns que el món és decadent i que està cada dia pitjor, que els recursos energètics i l'aigua s'acaben, que la contaminació ens matarà, que ens quedarem sense boscos o que les enfermetats ara són més letals.

Segons el llibre, la realitat és que cada vegada hi ha menys gent que té gana, la salud i l'esperança de vida milloren i els nivells de pobresa i analfabetisme disminueixen, que la humanitat no patirà per falta d'energia i que el canvi climàtic és un repte que la humanitat podrà manejar. El món està ara menys contaminat al món occidental, i depèn del desenvolupament dels països més pobres el que aquests deixin de contaminar també.

També raona el perquè només escoltem notícies dolentes i no les positives, el que porta a la gent a tenir una idea distorsionada del que realment succeeix.

Escric aqui alguns raonaments expressats al llibre:

- El càncer està relacionat amb el consum diari de fruites i verdures. Si la gent consumís de mitjana 400 g/dia en comptes de 250 g/dia (de mitjana), el casos de càncer es reduirien en un 23%. Desde llavors que menjo més fruita i verdura! No hi ha res millor que saber com d'important és!

- Sobre els pesticides:

S'estima que el numero de persones mortes provocades per la ingesta de pesticides és de vint morts/any als EEUU.

Hi ha moltes plantes que tenen també elles mateixes pesticides naturals incorporats a les pròpies fulles com a defensa contra els insectes o fongs. La ingesta de pesticides naturals (l'efecte sobre les persones és el mateix que els sintètics) pel fet de menjar enciam, pendre cafè, o posar alfàbrega a la pasta és moltíssimes vegades superior que als afegits a les plantes.

Si es prohibís l'ús de pesticides als conreus, la productivitat agrícola baixaria, i obtindriem ménys verdures, o s'hauria de conrear més per produir el mateix. En qualsevol cas els preus de fruites i verdures pujarien, la gent deixaria de comprar-ne, ja que si els preus son cars la gent s'estima més menjar carns o greixos que són més favobles energèticament, amb lo que els casos de càncer pujarien ràpidament degut a la no ingesta de fruites i verdures.

- La contaminació provocada per un pais depèn de quan ric sigui. Segueix (més o menys) una corba de Laffer. És a dir, si és molt pobre no contamina per que no te indústria per a poder contaminar; si el país és en via de desenvolupament, contamina més, ja que la prioritat és el creixement i no la contaminació (seria el cas dels paísos asiàtics); i un cop el país té prous ingresos es pot permetre de netejar allò que contamina (cas dels paísos europeus). La via per evitar la contaminació radica en el creixament dels paisos en vies de desenvolupament.

- Abans de la revolució industrial Europa estava plena de boscos. Per exemple Anglaterra es va desforestar durant el segle XVIII i XIX i gràcies a això es van desenvolupar enormement. Privar a països en via de desenvolupament (com Brasil) dels seus recursos forestals (evitant p.e. que utilitzi els boscos de l'amazones) sense cap recompensa és injust.

- la pluja àcida no mata boscos, al contrari.

- els casos de càncer han augmentat perque l'esperança de vida ha pujat, i és una enfermetat més present en edats avançades.

- Si volem evitar la primera causa de mort a occident només hem de fer una mica d'exercici al dia.

- Organitzacions com Greenpeace sobreviuen gràcies als fons que reben de milers de persones preocupades pel medi ambient. Aquestes persones creuen que el món està molt malament i per això donen diners. Si aquestes persones sapiguéssin que el món està millorant o que està bé deixarien de donar diners a Greenpeace, i aquesta deixaria d'existir. Així Greenpeace no para de bombardejar-nos dient-nos que el món està extremadament contaminat, i és que si la gent no s'ho creu, Greenpeace no existiria.

- etc, etc, etc no pararia...

És un llibre molt pragmàtic i que intenta centrar-se en el tema que realment és important, i intenta deixar de banda allò que gent interessada ens vol fer creure que ho és. Llibre molt recomanable.

pesimisme defensiu

He llegit el llibre de Julie K. Norem anomenat el poder positivo del pensamiento negativo.
El llibre parla de com davant de diferent situacions a les que ens enfrontem i que provoquen ansietat, la gent utilitza diferents tàctiques. La tàctica més "venuda" com a exitosa consisteix en l'optimisme estratègic. Davant una situació compromesa la persona està de bon humor, irradia energia a la gent que l'envolta, rarament dubta a la hora de empendre nous reptes i està sempre animant qui li demanen consell. No li agraden els mals auguris, els rebutja i just abans de fer un acte públic o compromés es relaxa mirant mails, jugant a la consola, fullejant una revista, etc.
En contraposicó a aquesta tàctica existeix el pesimisme defensiu. Davant d'una situació que provoca ansietat, el pesimista s'imagina totes les possibles coses que poden sortir malament. S'obsessiona amb els detalls i sempre pensa que acabarà sortint tot fatal. El pesimista defensiu s'enfronta i reacciona intentant evitar totes les possibles fonts de problemes. El fet d'imaginar-se el pitjor que pot passar l'ajuda a planificar i protegir-se en el futur.
L'autora defensa el pesimisme defensiu com a tàctica vàlida i que permet l'èxit personal. No només és bona l'optimisme, única tècnica psicològica defensada als anys 90 com a clau d'èxit.
En el llibre també es parlen d'altres tàctiques (aquestes, clau de fracàs) d'enfrontar-se a l'ansietat, com el desertor i l'atorollada. El desertor, al veure el que pot sortir malament, fuig i evita totes les situacions compromeses, quedant sempre al marge. La persona "atorollada" sempre està atabalada, no es pot comptar amb ella perquè en situacions compromeses es troba sempre fent coses i ocupada, o fent veure que ho està.
Els pesimistes defensius no s'han de sentir-se avergonyits de ser-ho, ja que tot i no ser optimista, és un tàctica vàlida i la clau de l'èxit per a moltes persones.

ebooks lliures

En aquesta web
http://www.ebookee.com/
hi ha molts llibres que es poden descarregar gratuitament. Es poden trobar llibres de molts tipus però destaquen els tecnològics. Si no son lliures et reenvia a Amazon.

Doctrina del xoc

He acabat (per fi) el llibre "La doctrina del xoc. L'ascens del capitalisme del desastre", de Naomi Klein.

Dic "per fi" perquè "acollona", és un llibre que fa molta por.
Consisteix en una descripció cronològica dels experiments dels capitalistes extrems sobre les economies de diversos països. Milton Friedmann (premi nobel d'economia) és el principal exponent de l'anomenada escola de Xicago. La seva ideologia econòmica consisteix en la implantació del liberalisme més extrem a les economies nacionals. Qualsevol acció de l'estat a l'ensenyament, programes socials o empreses públiques és entés com intrusió al lliure estat de la naturalesa (econòmica). Segons ells l'economia s'autoregula per ella mateixa.

L'escola de Xicago va trobar infinites dificultats inicials per poder aplicar les seves teories, degut a la impopularitat dels governs que proposaven deixar d'invertir en la seva gent. Com ho van aconseguir? Doncs van seguir la premisa que despres d'un estat de xoc, la gent ho accepta tot. És ben bé que després de "fotre't una pallissa", no bé d'un cop de peu més.

El llibre explica com aquesta gent va aplicar la seves teories econòmiques a Indonèsia, Xile, despres del cop d'estat i milers de persones perseguides i torturades per l'estat, a Argentina (idem), Uruguai, Brasil, Xina, a Bolivia, Polònia, Russia, Gran Bretanya o Estats Units. Sempre aprofitant un estat de xoc, com un cop d'estat, una destrucció brusca del comunisme, un tsunami, inundacions...

Conseqüències: empreses estatals venudes a grans multinacionals, desaparició de la classe mitjana, desigualtats socials, substitució de l'educació pública per privada.

He passat molta por llegint el llibre.

NO LOGO

Avui he acabat el llibre "NO LOGO, el poder de las marcas".
El llibre explica com va canviar de les marques durant els anys '80 i '90. Explica com van deixar de estar centrades en els productes per potenciar únicament les marques. La seva estratègia de marketing va cambiar i marques com Nike, Coca-cola, McDonalds, Pepsi o Disney van relacionar-se a personatges famosos del mon de l'esport i van entrar de mica en mica a les escoles i universitats.
També explica com les marques van poder pujar els preus del seus productes i van reduir els costos al mínim externalitzant la producció en "tallers de treball esclau" a països en vies de desenvolupament.
El llibre és molt interessant. He buscat informació sobre ell i va resultar ser un dels pilars del moviment antiglobalització. Fins i tot Nike va reconéixer, després de la publicació del llibre, errors en la seva manera de gestionar proveedors, i va prometre alguns canvis.
Bé, almenys a mi, si que m'ha servit per a veure les marques i la publicitat de manera diferent, sobretot de les marques de les que explica algunes de les seves estratègies, com el cas de Nike, Coca-cola, Pepsi o Disney.