Bagant de tardor (2011)

 

El canvi per costum 

Hi ha fets i situacions quotidianes que les pots experimentar com si fossin la primera vegada si et canvien l’entorn en el que les vius. Això és el que em va passar no fa gaire durant les vacances. No vaig tenir temps abans del viatge d’anar a tallar-me el cabell a la barberia habitual, i em vaig trobar en un poble desconegut preguntant a la gent i buscant pels carrers aquells cilindres blancs amb línies blaves i vermelles girant sobre si mateixos, símbol universal dels barbers. Encara em pregunto que tenen a veure aquestes columnetes rotatòries amb la professió de tallar cabells. Vaig trobar finalment la barberia, i un cop dins, em vaig adonar d’un altre fet que també passa a tot arreu: si el perruquer està ocupat tallant cabells a un altre client, no et fa ni cas, gairebé ni et dirigeix la paraula  i t’envia a la zona plena de revistes que serveix per a fer  l’espera una mica menys pesada.

Va ser fullejant una d’aquelles revistes de barberia on vaig llegir un article mig científic que explicava quelcom interessant: no només fem servir cinc sentits per percebre el món. En realitat percebem el món amb vuit o nou. Uff... vaig pensar, sempre pensant que el que havia après a l’escola, la vista, oïda, gust, olfacte i tacte era quelcom universal, i ara resulta que surten sentits per tot arreu, alguns amb noms una mica recargolats: l’equilibriocepció o el sentit de l’equilibri, la termocepció o la percepció del fred i de la calor, la nocicepció o sentit del dolor i la propiocepció o la noció del propi cos i de les parts que el composen.    

Això em va fer pensar en tot el què he après a l’escola i que ara ja no és vàlid o ha quedat obsolet. Per exemple, les partícules elementals dels àtoms ja no són electrons, protons i neutrons. Ara se sap que els protons i els neutrons estan formats per d’altres més petites, i que a part d’aquestes n’hi ha moltes més que es van descobrint als acceleradors de partícules.

I no només els coneixements queden obsolets, els procediments també. Abans als nens ens mesuraven el coeficient intel·lectual amb un test basat en la intel·ligència lògica i verbal. Uns psicòlegs et feien omplir un examen, i com a resultat et donaven un numeret. En funció d’aquest coeficient eres superdotat, normalet o una mica curt. Ara el resultat del test diu poca cosa, ja que no considera les habilitats emocionals i socials.

Si els coneixements explicats i els mètodes utilitzats a l’escola canvien és perquè anem  aprenent coses noves i el que es feia abans queda desfasat. Ara a les aules es fan servir  ordinadors per donar classe. Crec que és una eina més eficaç que la pissarra, el guix i l’esborrador.

Potser podem pensar que hi ha molts canvis entre el que se sap ara i el que s’ensenyava abans, però segur que no té res a veure amb el que va viure la generació de pares que van aprendre dels fills que l’home no és més que l’evolució d’un tipus de mico. Ells van aprendre que un ésser tot poderós ens va engendrar a partir d’un motllo de fang o d’una costella. Cosa que, per cert, van assimilar a base de cops de regla als dits que repartia religiosament un home amb sotana.  

Em pregunto què diran els llibres de text (o el que es faci servir) d’aquí a vint anys. Desconeixem què passarà d’aquí a un temps, però hi ha un canvi respecte el que jo vaig estudiar que si m’agradaria veure. Jo vaig aprendre que personatges de la història com Cristòfol Colom, el Cid, o Roger de Flor, van ser herois i grans conqueridors que van donar terres i glòria a regnes del passat. Ara se’ls recorda amb estàtues i posant el seu nom a carrers de les ciutats on vivim. Potser no se’ls hauria de celebrar tant quan el que van fer va ser a base de morts, espolis i aniquilació de cultures i idiomes en el nom d’una bandera o religió.

Evidentment, no sabem que ens oferirà el futur. Els telèfons i els ordinadors evolucionaran segur, com també ho farà el que s’ensenya a l’escola i les maneres en que es fa, i no només a l’escola, a tot arreu veurem canvis. Ens podran agradar més o menys, podem creure que ens beneficia  o ens perjudica i ens podrem resistir o ràpidament veurem la seva utilitat. Tanmateix són inevitables, i faríem bé d’acceptar-los com a element de la nostra existència.

Bagant d'estiu (2011)

 Sobre els nostres avis

Som de viatge de feina a una capital europea. Després d’un dia esgotador gaudim d’una tarda lliure que aprofitem per a fer turisme. Ens acompanya una amiga que porta uns quants mesos a la ciutat i que ens fa de guia turística. Jo sóc de poble, i petit, i quan hi passejo encara trobo racons que desconec, i en canvi aquesta noia, amb tan sols quatre mesos en aquesta gran ciutat ja se la coneix molt i molt bé. Mentre entrem a una catedral gòtica, penso... – aquesta noia seria la típica que surt en aquests programes de la tele, on catalans a d’altres parts del món expliquen millor que un guia, les peculiaritats del lloc on viuen.-  Bé, som a la catedral, on m’agafa mal de cervicals de girar tant el coll per mirar el sostre altíssim sostingut per unes columnes que acaben encreuant-se al sostre. Tot l’interior està banyat dels colors dels vitralls que cobreixen els grans finestrals i per tot arreu hi ha representacions de fusta potser massa explícites.  Un orgue de tubs més llargs de cinc metres corona la catedral, i les tombes a nivell de terra a banda i banda on son enterrats bisbes i nobles de la zona de fa més de cinc-cents anys ens recorden a tots el destí inevitable

De sobte, en la base d’una de les columnes centrals percebo un  fet insòlit que fa oblidar-me de tanta grandiositat. Una de les pedres que composen la base està desaparellada i sobresurt del lloc que li toca més de mig pam. Està arrodonida pel desgast dels anys i em fa veure que no tot és perfecció i detall en aquesta església.  Em pregunto –estarà allà expressament? – Em ve la imatge del constructor del segle XIV posant aquella pedra en el lloc que no li toca a propòsit, desitjant que ningú se n’adonés. Potser pensant que aquesta seria la seva manera de passar a la història. També m’imagino els joves que s’esllomaven transportant pedres des de la cantera a la ciutat, i la gent de la cantera que a pic i escarpa tallaven les pedres que després s’utilitzarien a la catedral. I també els camperols i comerciants de l’època que eren explotats amb impostos dedicats exclusivament per pagar les despeses de la construcció de la catedral.

Els llibres d’història son plens de grans homes que van fer coses extraordinàries, reis, nobles, bisbes i papes que són els que quan moren els enterren a les catedrals com en la que hi sóc en aquest moment. Tota la resta han passat desapercebuts. Ningú explica les seves vides. Els meus avantpassats, que no eren nobles i que segurament no sabien llegir, no van deixar escrites les seves aventures enlloc. Em fa vergonya pensar que les persones que més han influenciat en ser com sóc i que gràcies a ells existeixo, passen a l’oblit i ningú més les recordarà. Al col·legi ens fan estudiar les obres de reis, profetes, escriptors i artistes, d’aquí i de fora, totes elles molt interessants però que poc diuen de com som o perquè vivim on vivim.

A l’època dels nostres avis i besavis les llargues nits d’hivern a la vora de la llar de foc s’omplien de contes i rondalles. A més de sentir com la formiga treballava i treballava durant l’estiu per no passar gana ni fred a l’hivern, també s’explicaven les aventures dels avis i dels avis dels avis. Era la manera de que, almenys verbalment, les històries passaven de generació en generació. Els nens d’avui omplen les nits d’hivern amb deures, consoles i futbol a la tele.

A l’època preromana (i a l’actualitat en tribus africanes) es practicava el culte als avantpassats. Ells vetllaven per la nostra família i feien de punt d’enllaç entre el ser suprem i els vius. Les religions que es van imposar després van crear una classe social amb persones que van prendre la funció de nexe amb la deïtat, prenent el rol que fins llavors tenien els nostres morts.

Com que encara som vius no sabem si realment vetllen o no per nosaltres, de moment m’estimo més no esbrinar-ho. El que si sé, de ben segur, que ara mateix la nostra vida és la única raó de la seva existència.

Bagant de primavera (ara sí, del 2011)

Del món virtual al material

Quan sentim la paraula ‘virtual’ l’associem als temps moderns, a internet i als nous avanços tecnològics. La veritat, però, és que ha estat present sempre, forma part de nosaltres i ens ajuda a moure’ns pel món.

La meva filla ja ha fet un any. I tot i que encara no sap fer frases completes, ja m’està ensenyant un munt de coses. Gaudeixo molt quan veig el món amb els seus ulls i observo com a novetat les coses més quotidianes. Diria que el més curiós que he aprés és com de natural és el món virtual en l’ésser humà. Als gossos els diu ‘uau’ i als cotxes ‘tutu’. I els té por. Quan veu un gos que s’apropa o un cotxe molt sorollós passa pel seu cantó, s’espanta i fa un gest amb el que fa veure que vol que l’agafis en braços. En canvi quan li llegeixo un conte en el que apareix un gos, somriu i diu ‘uau’ . Quan agafa els ‘tutus’ de joguina que té al menjador fa ‘brrrrr’ i no li fan pas gens de por. Té tan sols un any, però sap distingir clarament el que és real i el que és virtual.

Crear un món virtual al nostre voltant és una activitat que ens ve de lluny. Fa milers d’anys el nostres avantpassats ja recreaven caceres i les pintaven a les parets de les coves en les que es passaven tot l’hivern. Es pintaven a ells mateixos en escenes recreades o imaginaries on perseguien i caçaven mamuts i cérvols. I han perdurat fins la nostra època. Una mica més moderns són els retrats dels reis de fa segles que veiem als museus. Immortalitzaven la seva glòria en una pintura amb la intenció que la seva imatge al món virtual perdurés per sempre ja que al món material acabaria desapareixent. Avui en dia no ens cal el pinzell i la tela, fem fotografies, vídeos ...

Però no acaba aquí. El món virtual ens rodeja. A més de la nostra vida sentimental, vivim els embolics de personatges de culebrons a la tele. A part de l’esport que puguem fer, quedem amb els amics per veure com un grup de joves juga a futbol. Tenim més amics virtuals al facebook que gent amb la que aniríem a sopar un dissabte. Hi ha moments que fins i tot prenem decisions al món virtual que ens afecten i molt al material. Som capaços de comprar ordinadors, joguines o roba per internet sense ni tan sols provar-la. O fins al punt d’hipotecar-nos per tota la vida mirant només els plànols d’un pis.

Recordo fa ja vuit anys quan buscava pis i en una oficina em van ensenyar els plànols d’un pis que a primer cop de vista semblava perfecte. Era un dúplex i la distribució semblava correcte, era gran i orientat a la muntanya. La terrassa també prometia. En la meva imaginació el pis era ideal. I el vaig anar a veure, i... va suposar una completa desil·lusió. Els sostres eren baixos, l’escala estreta, i les vistes de la muntanya les tenies després d’arriscar el físic fent una postura impossible a la miniterrasseta. Em vaig endur una decepció fruit de la gran diferència entre el que m’havia imaginat i el que em vaig trobar.

El món virtual i el material són dos universos completament diferents i confondre’ls ens pot portar a grans malentesos o desenganys. Un dels perills radica en creure’ns en excés la imatge que creem al món virtual. Els galans de cine només existeixen a les pel·lícules o a les novel·les i els amics perfectes i que no et diuen les veritats a la cara només al facebook.

El món virtual és el món de la imaginació i creativitat, permet explorar alternatives i crear imatges de com pot ser el món material, però viu només a la nostra ment, o en un paper, o en una pantalla d’ordinador. Per a convertir el que imaginem en real fa falta feina. I es el punt on ens ho hem de “currar”. Edison deia que el geni venia d’un u per cert d’inspiració i un noranta-nou de transpiració. Tenir idees genials no serveix de res si no es posen en pràctica, i per posar-ho en pràctica cal esforç, temps i no deixar-ho estar.

Seure davant de la tele per veure com l’Ussain Bolt bat rècords, o com el Messi dribla contraris, no ens fa experts en esport. Sortir a córrer o anar al gimnàs cada dia per estar una mica en forma sí, tot i que implica cansar-se. Tampoc és comparable viure en persona un desengany amorós, que veure’l amb els ulls del actor de la telesèrie preferida. Resulta més còmode, però, seguir segons què per la pantalla, no cansa gens, i si al final al protagonista de la sèrie li van maldades, al cap de 5 min ja ens hem oblidat. Viure segons què al món material requereix dedicar-hi temps i esforços. I no sempre estem disposats a arriscar!

Bagant d'hivern (del 2010!)

Grans propòsits! Intentaré posar el bloc al dia. Per començar els articles de la Bagant que no em donaran molta feina. Són ja quatre articles els que porto endarrerits.

De l’arc de Sant Martí a les eleccions

Molts de nosaltres passem l’hora del sopar davant la tele mirant el telenotícies per informar-nos del que passa al món, llegim de tant el tant el diari i a més sintonitzem Catalunya informació al cotxe. Quin sentit té tota aquest munt d’informació al cap? Serveix d’alguna cosa estar al dia de tot? Quin profit li traiem?

Matí de diumenge de mitjans de novembre. Mirant per la finestra el dia sembla radiant i el sol omple de llum el carrer. Ideal per fer un passeig i anar a l’estanc a buscar el diari! Agafo la jaqueta per mi i començo a abrigar la meva filla. Després d’unes quantes capes la poso al cotxet i sortim fora a gaudir de la caminada. La primera impressió quan sóc fora és – uff! Quina calor- al cap de cinc minuts ja em sobra la jaqueta i el jersei, i a la nena li he hagut de treure també alguna peça de roba. Arribo a l’estanc i una dona m’explica la causa de la calor... – aquest és l’estiuet de sant Martí – i jo em pregunto - que té a veure un sant amb que facin més de 25 graus a la falda del Montseny a mig mes de Novembre?

Diu la llegenda que Sant Martí es va trobar amb un home pobre tremolant de fred. Devia tenir la capa molt llarga perquè la va tallar, va donar una de les dues meitats al pobre per a què es cobrís, i de sobte va parar de nevar, van pujar les temperatures i al cel va aparèixer un arc de colors. A Sant Martí li devem doncs, no tant sols el nom de l’arc que apareix al cel si plou i fa sol al mateix moment, sinó també al període de bonança meteorològica de mitjans del mes de novembre.

Alleugerat per saber que la calor no es culpa del canvi climàtic, sinó gràcies a un sant, torno a casa amb el diari a la mà i content amb la tranquil-la lectura que m’espera. Sec al sofà finalment després de les farinetes i un cop la nena dorm, tinc temps suficient per a fer una ullada al diari del diumenge.

Obro el diari i em trobo una foto del Sarkozy i la crisi de govern a França a les dues primeres planes. Per un segon reflexiono i penso... i perquè m’hauria d’importar a mi el que digui aquest home, i en què m’afecta el que des de Paris pugui fer o desfer? Continuo fullejant ... noticies de Birmània, Mèxic, continuo buscant però em costa trobar com m’afecta i quin és el meu paper en el que m’estan explicant al diari. I el que diuen Obama o Zapatero? Trobo un suplement a les fulles centrals en motiu de les eleccions amb el que diuen els polítics catalans. També em queda força lluny de la meva vida quotidiana, però almenys aquí sí que tinc alguna cosa a dir, el meu vot d’aquí a dues setmanes. Llegir les noticies d’esport em permetran omplir alguna conversa amb els companys de feina però res més. Potser el que més m’importa ho trobo a la última pàgina del diari: el temps del dilluns. Crec que és l’única noticia que pot influenciar alguna de les decisions que prendré per mi mateix l’endemà, la de quina roba posar-me.

Està molt bé criticar, però, em pregunto quin fóra el diari de les notícies que a mi m’agradaria llegir. Quines noves podrien influir en les meves decisions diàries? Doncs... saber si les taronges de la fruiteria surten bones o no, si el peix que acabo de comprar és fresc, que quins son els recursos de la guarderia o el col·legi on penso portar la meva filla, que si estic ben preparat per trobar una nova feina, o he d’estudiar més anglès; o si els pocs estalvis que pugui tenir els faig servir per amortitzar la hipoteca o per fer reformes a casa, que si faig reformes a qui puc cridar que sigui de confiança...

La resposta a totes aquestes preguntes, però no la trobo a cap diari, per respondre’m he de sortir fora al carrer i preguntar als dependents si les taronges son dolces o àcides, o si el peix és fresc o no, o quedar i fer un cafè amb l’amic que treballa a la construcció per si coneix algú de fiar per a fer les reformes, i de pas ja que té nens més grans, preguntar-li si està content o no amb la guarderia on porta el seu fill, o anar a visitar el familiar que sap anglès per què em digui si el meu nivell és prou bo o no... per sort o per desgràcia, hi ha respostes que no són a cap diari ni a Internet i que cal sortir, parlar i relacionar-nos amb la gent per solucionar-les!

D’aquí a poc (almenys quan he escrit aquest article) hi haurà eleccions al parlament de Catalunya. Evidentment, aniré a votar, però quin és el pes del meu vot? Si som set milions de catalans i que puguin votar, m’ho invento, uns quatre milions, per influir en qui serà el nou president el meu vot conta un entre quatre milions. En canvi, diàriament prenc un munt de decisions (sol o a nivell familiar) on el meu vot és l’únic o és molt important. Passem un munt de temps a saber què fan i què diuen els candidats politics i, en canvi prenc decisions que depenen de mi de vegades sense pensar.

Segurament en pocs dies veuré a la tele els candidats celebrant que han guanyat les eleccions – tots guanyen- i m’alegraré si a qui he votat surt vencedor, però celebraré més si la meva filla continua creixent amb un somriure, ja que això voldrà dir que l’estic encertant amb les meves decisions, i aquí si que el meu vot influeix i val la pena rumiar-s’ho perquè la meva elecció és realment rellevant.

Bagant de tardor

Aquest es l'article de tardor... jo el valoro molt!

Del Sistema mètric a l’esforç

Per què els futbolistes cobren tant? Molts d’ells en un any guanyen el que els millors metges, professors o fusters en tota una vida. Què els fa diferents?

Els joves d’ara ja no, però moltes persones grans quan anaven al mercat no demanaven el preu per quilo d’allò que volien, feien servir mesures com la terça per demanar carn, la lliura per comprar farina, unces per la xocolata o arroves per les fruites o verdures. Si sortien del país estaven completament perduts ja que o bé els noms de les unitats eren uns altres, o bé es pensaven que els prenien el pèl perquè el valor canviava.

A mitjans del segle XIX a Europa es va veure la necessitat d’unificar les diverses unitats de mesura. A partir de llavors el quilo, el metre i el litre van ser usats a tot arreu i tot i que parlava en múltiples idiomes, la manera de quantificar la longitud, la massa i el volum era una sola.

Ara fa pocs anys hem viscut un procés unificador similar amb la moneda, l’euro. Podem pagar amb una sola moneda a molts països el que evita mal de caps en canvis quan viatges per Europa.

Un metre és un metre sempre, ja siguis al Vallès, a Bèlgica o a la Xina. Aquesta veritat, però, no es compleix pas amb el valor del productes que comprem amb monedes, ja que un mateix objecte pot tenir diferent valor. Un exemple fàcil, una ampolleta d’aigua. Si vas a una botiga val trenta cinc cèntims, si te la prens en un bar et demanen un euro i mig, en una discoteca quatre euros. I això que el contingut és idèntic en els tres casos.

Per una mateixa cosa hem arribat a pagar més de deu vegades el preu de la botiga que està a vint passes. Sembla com si el valor de les coses més que de l’objecte en sí depèn dels factors externs o de l’entorn on es compren.

Potser pensem que l’aigua puríssima de les fonts de l’Himàlaia és més valuosa que la de l’aixeta, però si ets al desert a 40 graus i fa un dia que no beus res, ets capaç de pagar una fortuna per una mica d’aigua d’un abeurador.

Amb el valor de la nostra feina passa quelcom similar. Si ets esportista d’elit i et miren milions de persones per la tele, et paguen molt per córrer darrere d’una pilota. Si en canvi ets el millor cisteller del món i treballes el vímet con ningú, no esperis cobrar gaire per la teva feina perquè gairebé tothom utilitza bosses de plàstic.

Si el que volem és fer calers amb la nostra feina, abans de tot, el millor que podríem fer és sortir a fora, i mirar i esbrinar que és el que li agrada a la majoria.

Hi ha un munt de gent que dedica el seu temps a fer tasques poc valorades. Tant el que té un hortet al jardí, i que s’esforça sempre per tenir-lo al dia i menjar-se els tomàquets a l’agost, com la dona que es passa cinc minutets xerrant amb els jubilats asseguts al banc del passeig, o jo quan escric aquest article amb la il·lusió de veure’l publicat al Bagant, dediquem tot l’esforç en fer les coses bé i aprendre cada dia alguna cosa nova, tot i que l’entorn no li doni un valor en diners.

Jo ara quan veig els amics que tenen el jardí impecable, o m’ensenyen la seva col·lecció de papallones (sí, encara hi ha gent que ho fa), o repeteixen una vegada i una altra aquelles notes al piano, els felicito per la seva feina i l’esforç dedicat a aquella tasca tan poc valorada. Crec que és el millor regal que els puc fer ja que intenten fer quelcom positiu i maco amb el seu temps. Sempre em guanyo un somriure i una animada conversa!

Bagant d'estiu

Tinc ja publicat l'article d'estiu. És aquest:

I una mica més llegible...

D’Einstein al destí
Existeix el destí? Sóc jo qui tria ser arquitecte, pagès o perruquer, o viure a Palau, Brusel·les o Cincinatti? O tot això està ja decidit i escrit al meu destí al moment de néixer? I si el destí de tothom està escrit, quin és el valor de les nostres decisions?
Albert Einstein està considerat el científic més influent del segle XX i probablement de tota la història de la humanitat.
A finals dels segle XIX els científics es pensaven que la física estava acabada i resolta i no hi havia res a estudiar perquè ja se sabia tot. Einstein va trencar radicalment aquesta tendència treballant en dues àrees on la física clàssica fallava.
La primera, i que li va donar la fama, és la relativitat. Aquesta teoria explica fenòmens de distàncies còsmiques. En ella va deduir la seva equació matemàtica més popular E=mc2.
La segona àrea, menys coneguda, és la quàntica. Einstein també va estudiar i desenvolupar les bases de la branca de la física que estudia fenòmens a nivell atòmic. La quàntica va descobrir processos que l’única manera d’explicar-los era mitjançant l’atzar, i que no obeïen la llei de causa –efecte.
Trobo molt curiós com d’intrínseca és la llei de causa-efecte als humans. Potser perquè és una de les primeres lleis de la natura que aprenem.
Ara fa tres mesos que sóc pare d’una nena preciosa (feliciteu-me si em veieu). És un goig veure com des del primer dia aprenem a relacionar-nos amb el món i descobrim coses noves cada dia. La meva filla (com tots els nadons) amb tres mesos ja fa ciència, i està aprenent la llei de causa – efecte. Quan està sola i s’avorreix, crida i plora, i que aconsegueix? Que el papa o la mama vinguin corrents a fer-li cas. Si li diem coses s’afanya a somriure, per què li fem més cas encara i li fem pessigolles. Si té el sonall agafat, l’agita amb força i ... fa soroll. El nadó aprèn molt ràpid, tan sols amb mesos de vida, que interactuar amb el món provoca efectes, que els efectes que provoca depenen de què faci ell en cada moment. Amb el temps aprendrà que si fa força amb les cames es mantindrà dreta i podrà caminar, que si parla aprendrà a comunicar-se, que si va al cole i aprèn es torna més intel·ligent, ... etc. Tots al final fem el que fem esperant certs efectes.
A la vida quotidiana, però, com a la quàntica, hi ha situacions que no obeeixen aquesta llei, i que l’única manera d’explicar-les és mitjançant l’atzar.
Des del fet que et toqui la loteria o no, que de vint persones a la barbacoa només a tu et piquin els mosquits, si aquest hivern has agafat la grip, que de tota la multitud a la plaça el colom ha decidit deixar-se anar precisament a sobre teu ... tot un munt de situacions degudes únicament a la sort, o a la mala sort.
Però, tot i que són circumstàncies aleatòries, de manera conscient o inconscient fem servir la llei apresa de nadons i busquem la causa per explicar l’efecte, fins i tot fent explicacions esperpèntiques.
De la picada no direm que casualment hi havia un mosquit prop teu i que va sentir gana i et va picar, direm que tenim la sang dolça i que per això ens piquen; si no has agafat la grip diràs que aquest any has pres molta fruita. Hi haurà qui dirà que l’horòscop ja el va avisar que patiria un fet inesperat per explicar la desgràcia del colom, i si no li ha tocat la loteria l’any vinent anirà al poble on ha passat alguna inundació o incendi per comprar-ne, per què la loteria toca allà on hi ha catàstrofes...
Ni tant sols Einstein creia en la influència de l’atzar. Quan va escriure que “Déu no juga als daus”, volia dir que no es creia que hi hagués res que fos aleatori o degut a la casualitat, que tot el que passa es degut a alguna causa.
Si, com creia Einstein, no existeixen fets completament aleatoris i tot efecte té la seva causa, el que succeirà en el futur es conseqüència del que passa en el present, i el podríem predir completament. Això implicaria que tothom té escrit el seu propi destí i que és qüestió de temps que l’anem descobrint.
Si, al contrari, existeix l’atzar, el destí no està definit, i l’anem escrivint amb les nostres decisions boicotejats o ajudats per les circumstàncies externes.
Si existeix o no el destí no és ara per ara quelcom que es pugui demostrar, es qüestió de creure-s’ho o no. Jo m’estimo més pensar que no existeix, i com no està escrit, el vaig elaborant mentre em faig gran. És més divertit.

Outliers (fores de sèrie)

El títol en la versió castellana dona més informació de sobre què va el llibre- Por qué unas personas tienen éxito y otras no-
Des de 'The tipping point' que tenia pendent llegir més llibres d'quest autor. Vaig començar per aquest i després m'espera 'inteligencia intuitiva'. M'agrada força com planteja i desenvolupa els llibres el Malcolm Gladwell, potser al final es fan una mica pal!
Pensem per un moment en jugadors de bàsquet... l'altura importa? Evidentment sí, però... és el jugador més alt el millor? La resposta és no. Si mirem les alçades dels jugadors hi ha des de 1,80 fins a 2,20, però un cop tens aquesta alçada i et pots dedicar al bàsquet d'èlit, hi ha d'altres factors, com la velocitat, agilitat, potència de salt, força física, precissió en el tir, etc, que influeixen en el teu joc i probablement el millor jugador serà el més compensat en diferents aspectes.
L'autor utilitza aquesta comparació per explicar la influència de la inteligència per a què una persona tingui èxit a la vida. Influeix, sí, però amb uns mínims, hi ha moltíssims altres aspectes que són tant o més importants per a l'èxit, com la creativitat, la imaginació, la sociabilitat, capacitat de comunicació...
Analitzant l'èxit de persones com Bill Gates, els Beatles o diferents jugadors de hockey, l'autor explica que a més d'inteligent, per ser bo en alguna cosa, has de treballar dur (10.000 hores com a mínim), tenir un ambient adequat i tenir la sort de cara i trobar-te en el lloc adequat amb els coneixements precissos. Per jugadors de hockey... haver nascut en el mes de l'any adequat!

Llibre molt amè, fàcil de llegir, amb exemples i detalls que esgarrifen, i un pèl (només un pèl) repetitiu al final. Val la pena

Article de primavera

Aquest és l'article del Bagant de primavera.
Personalment no m'agrada la foto, que ocupa mitja plana, i obliga l'article a ser en arial 3 ó 4. Gairebé fa falta lupa per llegir-lo!
L'adjunto també a sota en cursiva.
De Darwin a l’artesania
Dissenyadors d‘alta costura, d’interiors i cuiners ocupen cada vegada més espai a les nostres vides. Quina és la clau de l’èxit de persones com en Ferran Adrià, Santi Santamaria, Armani, Alessi o Mariscal? Què tenen ells que no tenim nosaltres?

La teoria de l’evolució ens diu que aquelles espècies que millor s’adapten a l’entorn sobreviuen i les menys adaptades acaben desapareixent. Darwin va arribar a aquesta conclusió després d’analitzar les diferències entre els animals que habitaven a les illes Galapagos. Va observar que a cada illa les tortugues i els ocells, tot i ser molt semblants, no eren els mateixos. En els ocells, per exemple, el bec s’adaptava a l’aliment disponible a cada illa. A la illa amb abundància de llavors, el bec tenia la forma adequada per obrir-les. A les altres illes els ocells s’especialitzaven a picar fusta o a xuclar el nèctar de les flors.

No només els ocells evolucionen per adaptar-se al seu entorn. Els homes som segurament l’espècie que més canvis ha sofert al llarg de la seva història. Des dels primers homínids hem adquirit un munt de rareses que ens han permès sobreviure en un món de vegades una mica dur.

Entre les peculiaritats dels humans que ens fan diferents de les altres espècies, en destaco tres: la parla, que va permetre una comunicació entre humans molt més fluïda; el fet de caminar drets, elevant la posició dels ulls i afavorint l’orientació i la localització de perills; i el creixement del cervell, que ens permet fer operacions complexes i adaptar el món a les nostres necessitats. Vam utilitzar l’enginy per fer eines i treballar la fusta, el ferro o la pedra realitzant el que imaginàvem i fent així més fàcil la nostra existència.

Aquestes singularitats van ser claus fa milers d’anys per diferenciar-nos de la resta d’espècies, però, que són d’aquestes peculiaritats en el segle XXI?

Si d’alguna cosa tots estem d’acord és de l’impuls de la tecnologia a la comunicació. A més de la parla, ara també ens comuniquem amb l’escriptura, i els canals cada vegada són més pròxims i potents. Podem parlar per telèfon, enviar SMS’s, dialogar pel xat, escriure mails... Està clar que l’ús de radio, la telefonia i internet ens fan tenir més properes a persones llunyanes, poder compartir amb el món els nostres pensaments i estar al dia de noticies i fets llunyans.

L’ús de la tecnologia, però, pot tenir efectes negatius. Alguns avanços tecnològics i aparells domèstics suplanten capacitats que abans no teníem més remei que esforçar-nos i fer-les servir. Per posar un exemple: els navegadors per satèl·lit et marquen en tot moment quina és la teva posició en el mapa i què has de fer per arribar al teu destí de la manera més òptima. Mentre l’aparell et guia, el nostre cervell està pendent de la veueta metàl·lica que t’ordena els passos a seguir. La nostra capacitat d’orientació i el fet d’obligar-te a barallar-te amb un mapa, o anar a preguntar a un vianant per trobar el camí òptim se suplanta per un seguit d’ordres d’un aparell que ens tracta com si nosaltres fóssim l’autòmat.

Una altra habilitat que estem perdent és la capacitat per adaptar el món a les nostres necessitats. En el segle XXI, allò que volem, anem a la botiga i ho comprem. Per exemple, imaginem que necessitem un jersei nou. Abans ( i no parlo de fa tants anys) la nostra mare o àvia, o tieta, ens prenia mides de l’esquena i els braços, ens demanava quins colors ens agradaven i es passava les tardes barallant-se amb la llana. Si no era un jersei, eren peücs o una faldilla. Un cop acabada la peça de roba, i si quedava bé, se la mirava triomfant i somreia quan sorties de casa vestint la seva obra d’art. El procés era llarg, i comportava utilitzar habilitats que ara estem oblidant: la imaginació, el disseny i treballar amb les mans per executar la imatge mental. En comptés de imaginar-nos com serà la peça final, i dissenyar-la mentalment, ara anem al Zara, o al Desigual, i triem d’allò que tenen disponible, el que més ens agrada. El mateix passa amb els mobles, que preferim anar a l’IKEA que dissenyar els mobles adients i encarregar-los a un fuster. O fins i tot amb la cuina, que ens estimem més comprar menjars ja cuinats que pensar què sopar, preparar-te els ingredients i passar-te un estona a la cuina. Crec que els dissenyadors de roba, cuiners, i artesans en general tenen la feina assegurada per molt temps, ja que estem oblidant i delegant completament aquestes tasques.

Però no tenim temps per tot! Evidentment no, i ningú té ganes de passar-se tres hores a la cuina després d’un dia de feina!
Com a producte de l’evolució tenim un cos adequat per caminar per la sabana tot el dia, i com estem asseguts la major part del dia, necessitem anar al gimnàs perquè si no se’ns atrofien els músculs. També tenim un cervell amb unes capacitats increïbles, que al igual que els nostres músculs corre el perill d’envellir-se si no l’exercitem i el posem constantment a prova. La tecnologia ens ofereix una vida més còmode i fàcil, però hem d’anar alerta, perquè també comporta un perill, ja que el cervell perd capacitats i ens tornem dependents de la tecnologia per encarar el món.