Bagant de primavera (2014)

PORCA MELANGIA
Oh, gavina voladora, que volteges prop del mar, i al pas del vent mar enfora vas voltant fins arribar a la platja solellada, … 

Preciosa l’havanera la de la Marina Rosell en la que un enamorat encarrega a una gavina que si veu a la nina dels seus amors li digui que se l’estima i que, tot i que un mar els separa, la troba a faltar.
La Marina Rossell no ha estat l’única en sentir-se captivada per les gavines. Ha estat font d’inspiració de poetes i cantants. Aquests ocells acompanyaven als pescadors un cop deixaven el port i eren les primeres a rebre’ls quan tornaven de mar endins. Quan les veien s’animaven perquè arribaven a terra i en breu es retrobarien amb els seus estimats. Eren benvingudes i les alimentaven amb peixos morts i restes de menjars de les barques.
Avui en dia, però, algunes d’aquestes gavines han deixat la platja. Embriagades pel vent de l’oest que porta una olor penetrant han arriscat a deixar la seguretat de les platges i ports del Maresme i volar 20 quilòmetres a l’interior guiades per una ferum que ve de la muntanya del Montseny.
Un cop allà es troben amb més gavines i gavians que ja van fer el salt del parc del Montnegre i el Corredor abans que elles. Banyades en merda, lixiviats, excrements i escombraries catalanes i foranies, s’hi troben a gust, formen parelles i nius i copulen per reproduir-se i deixar descendència en l’abocador tant atractiu que es troba a la falda de la muntanya.
Temps enrere, les rates van deixar la dura vida del bosc per la seguretat dels claveguerams urbans. Les gavines han copiat l’estratègia. Han deixat enrere la inquietud de cercar menjar cada dia per la seguretat de trobar de manera fàcil restes enmig de la porqueria creada i acumulada pels humans. Ara ja no persegueixen barques, com a molt miren de lluny alguns ciclistes de muntanya despistats que pugen a Mosqueroles per un camí equivocat.
I que diria la Marina Rossell si visités Palautordera, mirés al Montseny i veiés les gavines com voltegen la brossa? Segurament diria que aquestes no són les seves gavines, que les que les van inspirar viuen en al mar i visiten platges on esperen les estimades, o potser no, potser diria que els temps canvien, i que el que era vàlid ahir per inspirar-se avui serveix per posar-se a vomitar.
Jo vaig ser un del que es va despistar un dia i vaig pujar a Mosqueroles en bici per un camí equivocat. I les vaig veure força a prop, volant potser per fer la digestió d’un àpat una mica pesat. Aquelles gavines i la pestilència de l’ambient, que és l’últim que un desitja trobar-se quan fa esport buscant la muntanya, em van inspirar per escriure l’article més desagradable que ha sortit mai de les meves mans!

Bagant d'hivern (2013)

En “pell de guilla”

L’Ignasi té més de setanta anys i encara treballa a la seva granja de porcs. Fa dues setmanes el vaig anar a veure quan tornava en cotxe d’un viatge de feina. És va alegrar molt de veure’m, suposo que perquè trencava la seva rutina laboral. Té prop de cinquanta porcs, tots de raça duroc, i veure com s’alimenten és tot un espectacle.

-Veus aquests godalls? –em diu, assenyalant dos garrins que jugaven alegrement corrent i saltant l’un contra l’altre - doncs en poc més de de cinc mesos ja estaran a la safata de la carnisseria del súper-

- què bèstia que ets- li replico jo – No et fan cap pena aquests animals?

-No- em respon fredament

La infantesa de l’Ignasi no va ser precisament fàcil. Va créixer en un mas a la cara nord del Montseny i diu que pot comptar amb els dits d’una mà les vegades que va anar a escola. Explicava que de vegades l’única entrada de calers a casa era la que ell portava venent les pells d’animals que caçava a la muntanya. Quan tenia dotze anys es va guanyar el seu sobrenom “Ignasi pell de guilla” el dia que va entrar a la plaça del poble amb dues guineus, una a cada espatlla. Des de petit, l’Ignasi vincula la seva supervivència a la mort dels animals.

- Mira, Toni – l’Ignasi va reprendre la conversa en to seriós després de més d’un minut en silenci – fa molts anys, quan vaig començar a treballar en la granja, trobava que la manera de matar els porcs no era prou lleial amb els animals. – es va prendre uns segons de pausa i va continuar – Quan vas de caça,  a la muntanya no hi ha amics. I els animals ho saben. Si et veuen fugen perquè la seva vida corre perill. En canvi aquí a la granja, tots aquests garrins es refien de mi. Se’ m tiren a sobre quan em veuen ja que cada dia els alimento i tinc més que guanyada la seva confiança. Quan arriba el dia que han d’anar a l’escorxador, es comporten com sempre, innocents i sense por.

L’Ignasi s’estava obrint. Darrere de les seves paraules hi havia hores de reflexió. No havia acabat.

- I ara què en penses? Continues pensant igual? – el vaig empènyer perquè continués

- Doncs després de molts anys m’he adonat que jo no sóc el responsable de la mort de cap animal. Ets tu!

- Perdó? – vaig dir- jo?

- Si, Toni. Tu i tots els que com tu compreu llom al supermercat sou els que mateu l’animal. No veureu els seus ulls fent voltes mirant a tot arreu ni ensumareu com la seva pudor canvia quan pugen al camió camí de l’escorxador. Només veieu una safata de porexpan amb uns talls rosats ja preparats per arrebossar. A la vitrina de refrigerats, on tot està tant net i ordenat, es difícil apreciar que tota aquella carn eren animals vius només uns dies abans. I em dóna la impressió que no hi ha cap comprador que es faci responsable de la mort de cap animal. O bé no sabeu que allò que compreu eren músculs que servien per fer moure un animal o bé us estimeu més mirar cap un altre cantó. Potser caldria passar la responsabilitat de la mort a qui realment la té, no creus?

No vaig gosar dir res. A l’Ignasi sempre li agrada tenir la última paraula. Mirant-me i observant la meva reacció em va dir:

- Ara que saps que ets tu qui els mates, no et fan cap pena aquests animals?    

Tocat i enfonsat. I ja veus el Toni camí de casa sense saber si havia estat bona idea la visita a la granja de l’Ignasi. En un moment m’havia caigut a sobre el pes d’unes quantes morts a les esquenes.

Què em defineix?

La millor xerrada inspiracional en molt de temps. Sens dubte!

Relats del Montseny

A l'Abril del 2013 vam publicar juntament amb els membres de Grup d'Escriptors del Montseny un llibre de relats inspirats en la muntanya del Montseny. La meva col·laboració, el relat " l'última pujada al Matagalls" es pot descarregar al link:

 en format pdf:  L'ultima pujada al Matagalls pdf

 i en format epub:  L'última pujada al Matagalls epub

al llibre hi ha relats de Glòria Berbel, Marta Tàpias, Ramon Gasch, Manel Tobias, Eva Martínez, Marisol García, Martí Pey, Eloi Vila, Jordi Plens, Jordi Pascual, Josep Ontañon Eduard Claver, Josep M. Panareda i Cristina Gutiérrez. En Tortell Poltrona va participar en el pròleg i la Nuria Rossell en la il·lustració de la portada i maquetatge. També van col·laborar nombrosos il·lustradors. La il·lustració del meu relat és a càrrec d'Anna Collet.
El projecte va ser possible gràcies al micromecenatge i a les aportacions de diversos comerços de la zona.
A nivell personal va representar l'oportunitat de conéixer molta gent nova i interessant. Poder compartir amb tots ells l'experiencia de participar en aquest llibre va ser una experiència molt enriquidora.

Bagant de tardor (2013)

Visca la diferència

Fa un temps passejant pel parc vaig trobar-me uns coneguts amb una filla d’edat molt similar a la de la meva. De col·lega a col·lega em van confiar un neguit que tenien respecte la futura educació de la seva filla. Havien identificat que la nena era molt intel·ligent, i que sense que ningú li ensenyés, relacionava amb línies aspectes abstractes. La mare al·lucinava i li servia per fardar de la filla tan intel·ligent que tenia. Però després venia el neguit. - i si fos massa intel·ligent? I si al cole s’avorreix de tan llesta com és? - La decisió que havien pres els pares era la de no estimular intel·lectualment la filla. El que més desitjava la mare era, paraules textuals, tenir una filla normal.

Aquesta conversa la tenia pràcticament oblidada però em va venir al cap durant la xerrada introductòria als pares del nou col·legi de la meva filla. Ara comença P3 i obliguen a tots els nens a anar amb el xandall de l’escola. Quan jo era petit, també havia de dur el xandall ‘oficial’ i envejava els nens d’altres col·legis que podien portar-lo d’un color qualsevol. Creia que el costum estava eradicat però ara resulta que és norma comuna de pràcticament tots els centres docents. La raó que em van donar era que el xandall servia com element socialitzador,  que els nens discriminen per la roba i les marques i que almenys a les hores de gimnàs tots eren iguals. Em va venir a la ment la mare que volia una filla normal posant-li, feliç ella, el xandall normal a la seva nena normal que estudia en un col·legi normal on tots els nens van vestits iguals i normals! El somni de Peyo, el creador dels barrufets!

La veritat, però, és que tots som diferents. I per sort. A la classe de gimnàs on tots vesteixen amb el mateix xandall hi ha nens alts i baixos, amb ulleres i sense, rossos,  castanys, morenos i pèl-roigs, amb els cabells llisos i arrissats, hàbils fent esports i d’altres menys destres, els que treuen bones notes i els repetidors, els d’una raça i els de l’altra, els més guapos i els que no ho són tant, els que van a missa els diumenges, els que preguen orientats a l’est i els que la religió els patina força, els que els agrada la música disco i els que encanta la rumba... I acabo aquí, però podria continuar. Les diferències entre nosaltres són infinites.

Sóc de l’opinió que hem d’ensenyar a apreciar la diferència, no a tapar-la fent vestir a tothom per igual. Si un nen vol discriminar a un altre nen pot trobar molts motius. Si eliminem un dels aspectes que ens diferencia, com la roba, encara queden nou mil nou-centes noranta-nou possibles raons més. No sóc partidari de fer vestir tots els nens i nenes iguals al col·legi, ni tant sols durant els dies que hi ha gimnàs. Som diferents i hauríem d’estar contents de ser-ho.

És més, quan recordo als meus avis i a les persones que per desgràcia ja no hi són, el primer que em ve a la ment són les seves singularitats, aquelles coses que només ells sabien fer tan bé.

Les diferències ens fan ser especials i únics, i des de petits hauríem d’aprendre a apreciar-les per poder conviure amb nosaltres mateixos i amb els que ens rodegen.

Bagant d'estiu (2013)

‘L’esmorzar més boig’

Anar al súper a comprar amb una nena de tres anys pot resultar divertit i esgotador alhora. Si et despistes pots trobar-te al carro una rajola de xocolata o una ampolla de llet que no hi comptaves. L’altre dia ens vam barallar per una caixa de galetes. La nena les va reclamar amb insistència tot i que no eren del tipus que li agraden. Jo ja m’estava posant dur, però si et miren a la cara i et diuen –va papi- penses :- total, és una caixa de galetes- i cau a la cistella.

 Vaig adonar-me del perquè de tanta insistència quan vam arribar a casa. Va començar a cantar – ♫ l’esmorzar més boig ♫ -  i vaig recordar un eslògan publicitari de les galetes a la tele: unes galetes es tiraven per una tirolina sobre un got de llet i després de mullar-se, un nen amb un somriure divertit que cantava ‘l’esmorzar més boig’ se la ficava a la boca. La meva filla va demanar un got de llet i cantant va obrir la caixa. La va buidar de galetes i canviant la cara de feliç a decebuda va  preguntar –i la tirolina? I el gronxador? - Tinc encara gravat el canvi de cara d’il·lusió a tristor. –I perquè no hi són? – continuava ella preguntant-se perquè l’havien enganyat.

Amb el temps tots ens hem acostumat a que ens venguin il·lusions per la tele que després es transformen en decepcions, i potser ja tenim la cuirassa feta. Però al trobar-te a la teva filla sense aquestes defenses i encaixant el cop de ple, te n’adones que estem rodejats de mentides i de falses veritats que tolerem o de les que en formem part.

Jo cada any per Nadal l’enganyaré dient que uns homes màgics vindran amb camell des d’Orient per portar-li regals i gaudiré de la seva il·lusió, però no em vull ni imaginar quan es faci gran i amb set, vuit o nou anys es pregunti el mateix que ara: - i perquè m’enganyen? –

Se suposa que als adults ja no ens és tan fàcil fer creure falses il·lusions, però ens hem fet un fart de sentir i creure’ns els polítics quan ens deien que la crisi s’acabava a finals d’any o que els preus dels pisos no baixarien mai o que obtindrem la independència durant aquesta legislatura.

Potser l’ésser humà necessita il·lusions per a viure, imaginar-se un món millor és el primer pas per a progressar. Moltes vegades aquestes il·lusions són buides i vénen donades de fora, d’anuncis de la tele, de polítics fent mítings o d’amors que fan promeses impossibles. Com distingir les que aporten alguna cosa de les que no? I com ensenyar a distingir-les? Potser la millor manera d’aprendre-ho és assaborint-les, com les galetes de la meva filla, amb llet. 

Bagant de primavera (2013)

A PAS DE BOU 

Se suposa que una de les decisions més importants que prenem els pares com a educadors dels nostres fills és l’elecció de l’escola on aniran. Tothom vol que el seu fill pugui estudiar el que desitja (i que sigui de profit) i que pugui anar a la millor universitat. Això comporta que haurà de cursar el batxillerat al millor institut, cosa que podrà fer si ve del millor col·legi de secundaria i primària. L’espiral malaltissa s’inicia quan el nen té entre dos i tres anys. En la tria de preescolar. 
Els pares primerencs ens tornem bojos visitant escoles quan el primer fill ha d’entrar a fer P3. El segon i el tercer fill per inèrcia aniran al mateix col·legi de l’iniciador. La presa de decisió pot acabar amb una angina de pit per a més d’un pare que té els fills en edat avançada. Compartir amb els nostres similars experiències passades o presents sobre professors, centres docents i associacions de pares fa alleugerir els nervis, tot i que l’estrès no marxa fins que tens la plaça. 
Sé de diverses bestieses comeses per pares en el seu afany per aconseguir lloc en un centre en concret. En conec uns que s’han desplaçat 50 quilòmetres de la ciutat al ‘camp’ (tal i com ells diuen a un poble veí, ‘urbanites’ ells) per portar als fills a un col·legi on no permeten als nens tocar joguines de plàstic ni ordinadors fins que són grans. També tinc uns amics que es van assabentar que els pares d’un altre nen, que s’havia quedat sense plaça, havien estat  preguntant als seus veïns si realment ells vivien allà o no, potser buscant si algú havia mentit a l’hora de empadronar-se. Una bogeria, vaja! 
A mi personalment l’elecció de l’escola sempre m’ha importat poc o gens, però això no em salva de visitar col·legis en jornades de portes obertes i de badallar avorrit quan escolto als directors dels centres com se’ls omple la boca parlant del seu model educatiu. 
Una de la coses que t’adones quan visites escoles és que no han canviat gaire en trenta anys. A l’última que vaig visitar, en una classe de tercer de bàsica, darrere de la pantalla on es projectaven les imatges transmeses per un portàtil, s’amagava una pissarra per escriure amb guix de les de tota la vida. Els pupitres eren de fusta amb les potes de ferro (alguna mal pintada i semblava rovellada) i a dreta i esquerra es podien observar murals amb fotos de famosos de revista enganxades i demostrant una emoció diferent en cadascun d’ells, la tristesa, l’alegria, l’esperança... Jo estava assegut en diagonal escoltant el director i podia veure el que hi havia darrere la pantalla. Escrit amb guix a la pissarra, suposo que durant l’última classe, hi havia dos grups de dígrafs i lletres amb un encapçalament a cadascun d’ells que deia ‘se separen’ ‘no se separen’. No vaig haver de buscar gaire en la memòria per saber que les pobres víctimes - alumnes de la classe anterior - havien estat alliçonades amb normes sobre com separar paraules en síl·labes: la tj, tx, tg... se separen, les ny, ll, ig no. Jo sóc del parer que les coses s’aprenen practicant-les i que probablement fent llegir, escriure i exposar el que han llegit i escrit en públic els nens sabran comunicar-se i entendre la llengua millor que no pas aprenent un munt de regles i normes i les seves excepcions. Per un moment vaig sentir una mica de pena per la meva filla per la quantitat de coses que haurà d’aprendre. 
Recordo el número de presentacions que vaig fer durant els vuit anys d’EGB: cap ni una. També recordo els llibres que ens feien llegir, dos per any (un per cada llengua). El que no sabria dir és el número d’exàmens per demostrar que coneixia regles i normes sobre com se suposa que funciona el món o la llengua, no sé 20- 30 per any? No trobo la utilitat d’aprendre tantes normes i tant poques oportunitats de veure-les demostrades i aplicar-les. 
Tant de bo els nostres fills tinguessin una escola diferent de la meva, més participativa, amb més diàleg i debats i menys classes magistrals, on només parla el professor i l’alumne escolta. 
Vivim en constant canvi, en la vida laboral, en la manera comunicar-nos i de viure. Em fa la impressió després de visitar diverses escoles, que en alguna d’elles i per segons què,  encara ens movem a pas de bou.