Què em defineix?

La millor xerrada inspiracional en molt de temps. Sens dubte!

Relats del Montseny

A l'Abril del 2013 vam publicar juntament amb els membres de Grup d'Escriptors del Montseny un llibre de relats inspirats en la muntanya del Montseny. La meva col·laboració, el relat " l'última pujada al Matagalls" es pot descarregar al link:

 en format pdf:  L'ultima pujada al Matagalls pdf

 i en format epub:  L'última pujada al Matagalls epub

al llibre hi ha relats de Glòria Berbel, Marta Tàpias, Ramon Gasch, Manel Tobias, Eva Martínez, Marisol García, Martí Pey, Eloi Vila, Jordi Plens, Jordi Pascual, Josep Ontañon Eduard Claver, Josep M. Panareda i Cristina Gutiérrez. En Tortell Poltrona va participar en el pròleg i la Nuria Rossell en la il·lustració de la portada i maquetatge. També van col·laborar nombrosos il·lustradors. La il·lustració del meu relat és a càrrec d'Anna Collet.
El projecte va ser possible gràcies al micromecenatge i a les aportacions de diversos comerços de la zona.
A nivell personal va representar l'oportunitat de conéixer molta gent nova i interessant. Poder compartir amb tots ells l'experiencia de participar en aquest llibre va ser una experiència molt enriquidora.

Bagant de tardor (2013)

Visca la diferència

Fa un temps passejant pel parc vaig trobar-me uns coneguts amb una filla d’edat molt similar a la de la meva. De col·lega a col·lega em van confiar un neguit que tenien respecte la futura educació de la seva filla. Havien identificat que la nena era molt intel·ligent, i que sense que ningú li ensenyés, relacionava amb línies aspectes abstractes. La mare al·lucinava i li servia per fardar de la filla tan intel·ligent que tenia. Però després venia el neguit. - i si fos massa intel·ligent? I si al cole s’avorreix de tan llesta com és? - La decisió que havien pres els pares era la de no estimular intel·lectualment la filla. El que més desitjava la mare era, paraules textuals, tenir una filla normal.

Aquesta conversa la tenia pràcticament oblidada però em va venir al cap durant la xerrada introductòria als pares del nou col·legi de la meva filla. Ara comença P3 i obliguen a tots els nens a anar amb el xandall de l’escola. Quan jo era petit, també havia de dur el xandall ‘oficial’ i envejava els nens d’altres col·legis que podien portar-lo d’un color qualsevol. Creia que el costum estava eradicat però ara resulta que és norma comuna de pràcticament tots els centres docents. La raó que em van donar era que el xandall servia com element socialitzador,  que els nens discriminen per la roba i les marques i que almenys a les hores de gimnàs tots eren iguals. Em va venir a la ment la mare que volia una filla normal posant-li, feliç ella, el xandall normal a la seva nena normal que estudia en un col·legi normal on tots els nens van vestits iguals i normals! El somni de Peyo, el creador dels barrufets!

La veritat, però, és que tots som diferents. I per sort. A la classe de gimnàs on tots vesteixen amb el mateix xandall hi ha nens alts i baixos, amb ulleres i sense, rossos,  castanys, morenos i pèl-roigs, amb els cabells llisos i arrissats, hàbils fent esports i d’altres menys destres, els que treuen bones notes i els repetidors, els d’una raça i els de l’altra, els més guapos i els que no ho són tant, els que van a missa els diumenges, els que preguen orientats a l’est i els que la religió els patina força, els que els agrada la música disco i els que encanta la rumba... I acabo aquí, però podria continuar. Les diferències entre nosaltres són infinites.

Sóc de l’opinió que hem d’ensenyar a apreciar la diferència, no a tapar-la fent vestir a tothom per igual. Si un nen vol discriminar a un altre nen pot trobar molts motius. Si eliminem un dels aspectes que ens diferencia, com la roba, encara queden nou mil nou-centes noranta-nou possibles raons més. No sóc partidari de fer vestir tots els nens i nenes iguals al col·legi, ni tant sols durant els dies que hi ha gimnàs. Som diferents i hauríem d’estar contents de ser-ho.

És més, quan recordo als meus avis i a les persones que per desgràcia ja no hi són, el primer que em ve a la ment són les seves singularitats, aquelles coses que només ells sabien fer tan bé.

Les diferències ens fan ser especials i únics, i des de petits hauríem d’aprendre a apreciar-les per poder conviure amb nosaltres mateixos i amb els que ens rodegen.

Bagant d'estiu (2013)

‘L’esmorzar més boig’

Anar al súper a comprar amb una nena de tres anys pot resultar divertit i esgotador alhora. Si et despistes pots trobar-te al carro una rajola de xocolata o una ampolla de llet que no hi comptaves. L’altre dia ens vam barallar per una caixa de galetes. La nena les va reclamar amb insistència tot i que no eren del tipus que li agraden. Jo ja m’estava posant dur, però si et miren a la cara i et diuen –va papi- penses :- total, és una caixa de galetes- i cau a la cistella.

 Vaig adonar-me del perquè de tanta insistència quan vam arribar a casa. Va començar a cantar – ♫ l’esmorzar més boig ♫ -  i vaig recordar un eslògan publicitari de les galetes a la tele: unes galetes es tiraven per una tirolina sobre un got de llet i després de mullar-se, un nen amb un somriure divertit que cantava ‘l’esmorzar més boig’ se la ficava a la boca. La meva filla va demanar un got de llet i cantant va obrir la caixa. La va buidar de galetes i canviant la cara de feliç a decebuda va  preguntar –i la tirolina? I el gronxador? - Tinc encara gravat el canvi de cara d’il·lusió a tristor. –I perquè no hi són? – continuava ella preguntant-se perquè l’havien enganyat.

Amb el temps tots ens hem acostumat a que ens venguin il·lusions per la tele que després es transformen en decepcions, i potser ja tenim la cuirassa feta. Però al trobar-te a la teva filla sense aquestes defenses i encaixant el cop de ple, te n’adones que estem rodejats de mentides i de falses veritats que tolerem o de les que en formem part.

Jo cada any per Nadal l’enganyaré dient que uns homes màgics vindran amb camell des d’Orient per portar-li regals i gaudiré de la seva il·lusió, però no em vull ni imaginar quan es faci gran i amb set, vuit o nou anys es pregunti el mateix que ara: - i perquè m’enganyen? –

Se suposa que als adults ja no ens és tan fàcil fer creure falses il·lusions, però ens hem fet un fart de sentir i creure’ns els polítics quan ens deien que la crisi s’acabava a finals d’any o que els preus dels pisos no baixarien mai o que obtindrem la independència durant aquesta legislatura.

Potser l’ésser humà necessita il·lusions per a viure, imaginar-se un món millor és el primer pas per a progressar. Moltes vegades aquestes il·lusions són buides i vénen donades de fora, d’anuncis de la tele, de polítics fent mítings o d’amors que fan promeses impossibles. Com distingir les que aporten alguna cosa de les que no? I com ensenyar a distingir-les? Potser la millor manera d’aprendre-ho és assaborint-les, com les galetes de la meva filla, amb llet. 

Bagant de primavera (2013)

A PAS DE BOU 

Se suposa que una de les decisions més importants que prenem els pares com a educadors dels nostres fills és l’elecció de l’escola on aniran. Tothom vol que el seu fill pugui estudiar el que desitja (i que sigui de profit) i que pugui anar a la millor universitat. Això comporta que haurà de cursar el batxillerat al millor institut, cosa que podrà fer si ve del millor col·legi de secundaria i primària. L’espiral malaltissa s’inicia quan el nen té entre dos i tres anys. En la tria de preescolar. 
Els pares primerencs ens tornem bojos visitant escoles quan el primer fill ha d’entrar a fer P3. El segon i el tercer fill per inèrcia aniran al mateix col·legi de l’iniciador. La presa de decisió pot acabar amb una angina de pit per a més d’un pare que té els fills en edat avançada. Compartir amb els nostres similars experiències passades o presents sobre professors, centres docents i associacions de pares fa alleugerir els nervis, tot i que l’estrès no marxa fins que tens la plaça. 
Sé de diverses bestieses comeses per pares en el seu afany per aconseguir lloc en un centre en concret. En conec uns que s’han desplaçat 50 quilòmetres de la ciutat al ‘camp’ (tal i com ells diuen a un poble veí, ‘urbanites’ ells) per portar als fills a un col·legi on no permeten als nens tocar joguines de plàstic ni ordinadors fins que són grans. També tinc uns amics que es van assabentar que els pares d’un altre nen, que s’havia quedat sense plaça, havien estat  preguntant als seus veïns si realment ells vivien allà o no, potser buscant si algú havia mentit a l’hora de empadronar-se. Una bogeria, vaja! 
A mi personalment l’elecció de l’escola sempre m’ha importat poc o gens, però això no em salva de visitar col·legis en jornades de portes obertes i de badallar avorrit quan escolto als directors dels centres com se’ls omple la boca parlant del seu model educatiu. 
Una de la coses que t’adones quan visites escoles és que no han canviat gaire en trenta anys. A l’última que vaig visitar, en una classe de tercer de bàsica, darrere de la pantalla on es projectaven les imatges transmeses per un portàtil, s’amagava una pissarra per escriure amb guix de les de tota la vida. Els pupitres eren de fusta amb les potes de ferro (alguna mal pintada i semblava rovellada) i a dreta i esquerra es podien observar murals amb fotos de famosos de revista enganxades i demostrant una emoció diferent en cadascun d’ells, la tristesa, l’alegria, l’esperança... Jo estava assegut en diagonal escoltant el director i podia veure el que hi havia darrere la pantalla. Escrit amb guix a la pissarra, suposo que durant l’última classe, hi havia dos grups de dígrafs i lletres amb un encapçalament a cadascun d’ells que deia ‘se separen’ ‘no se separen’. No vaig haver de buscar gaire en la memòria per saber que les pobres víctimes - alumnes de la classe anterior - havien estat alliçonades amb normes sobre com separar paraules en síl·labes: la tj, tx, tg... se separen, les ny, ll, ig no. Jo sóc del parer que les coses s’aprenen practicant-les i que probablement fent llegir, escriure i exposar el que han llegit i escrit en públic els nens sabran comunicar-se i entendre la llengua millor que no pas aprenent un munt de regles i normes i les seves excepcions. Per un moment vaig sentir una mica de pena per la meva filla per la quantitat de coses que haurà d’aprendre. 
Recordo el número de presentacions que vaig fer durant els vuit anys d’EGB: cap ni una. També recordo els llibres que ens feien llegir, dos per any (un per cada llengua). El que no sabria dir és el número d’exàmens per demostrar que coneixia regles i normes sobre com se suposa que funciona el món o la llengua, no sé 20- 30 per any? No trobo la utilitat d’aprendre tantes normes i tant poques oportunitats de veure-les demostrades i aplicar-les. 
Tant de bo els nostres fills tinguessin una escola diferent de la meva, més participativa, amb més diàleg i debats i menys classes magistrals, on només parla el professor i l’alumne escolta. 
Vivim en constant canvi, en la vida laboral, en la manera comunicar-nos i de viure. Em fa la impressió després de visitar diverses escoles, que en alguna d’elles i per segons què,  encara ens movem a pas de bou.

Bagant d'hivern (2012)

El que hi ha darrere d’un gol

Fa uns anys vaig coincidir a la feina amb un company que era creacionista, ultrarreligiós, de dretes i molt intel·ligent. Fins aleshores jo sempre havia cregut que aquestes qualitats no podien anar plegades, però amb ell vaig comprendre que anava equivocat.

Al 2010 vam patir un ERE, i vam anar tots dos al carrer. Les discussions enfrontades dels nostres punts de vista van continuar, però en forma de e-mails. No es poden comparar amb les discussions en persona... però també tenen la seva gràcia.

No fa gaire, durant el darrer Barça-Madrid, vaig recordar una discussió que vam tenir fa ja molt de temps. Per a ell, el futbol no és ni un esport, ni un joc, i ni molt menys un sentiment. És només un negoci. Ell veu els equips com empreses que l’únic que busquen és el benefici propi.  I quant més guanyen millor, com totes les empreses. Quan més espectacle fan els jugadors d’un equip, més gent se’ls mira, més samarretes es venen i més profit treu l’empresa. De la mateixa manera, quants més sentiments barrejats hi ha al darrere d’uns colors, més gent hi ha pendent, més rebombori es crea al voltant d’un partit i més poder per negociar els drets televisius per l’any vinent. Vaig recordar els seus raonaments quan en el darrer Barça-Madrid, uns amics als qui no els agrada gens el futbol i que de petits ni encertaven a xutar la pilota, es van passar dues hores en un bar empassant-se tot el partit a glops de cervesa només per cridar independència.  També em van venir al cap les seves paraules quan els diaris del diumenge omplien la primera plana amb senyeres que cobrien el Camp Nou, i que barregen política i esport deliberadament amb l’objectiu, com totes les empreses, de vendre més diaris.

Tots ens queixem d’un homes de negoci desconeguts i sense escrúpols que han jugat amb els diners de tots en benefici propi i que ens han portat a aquesta crisi. No veiem, però, que darrere del futbol hi ha molta gent sense cap mena de miraments en utilitzar els sentiments  dels aficionats amb la mateixa finalitat: la pasta. Si d’aquí poc Catalunya és independent, no em vull ni imaginar les bestieses que s’haurà d’inventar la gent del departament de marketing del Barça per fer-nos veure els partits. Ara ho tenen molt fàcil.

Tenir amics és un tresor, i resulta agradable i confortable rodejar-se de persones que pensen com tu. Però ara crec que és també molt recomanable tenir gent al voltant que pensa de manera diferent, perquè cada segon que es passa amb ells, et fan partícip de la seva visió del món, te’l fan veure de forma diferent i t’obren els ulls a fets que sense ells t’haguessin passat desapercebuts... Tot i que continuo pensant que les discussions defensant el darwinisme van ser una pèrdua de temps!