Bagant de primavera (2012)

Jo punxo les botifarres

Sempre m’ha agradat observar com es comporta la gent quan està en una barbacoa o calçotada. Classifico la gent en tres grups: els simpàtics, els currants i els savis. Els simpàtics són els que no necessiten estar ocupats fent coses per xerrar amb els amics sobre qualsevol cosa. Sempre saben de què parlar i es passen l’estona amb una cervesa a la mà saltant de conversa en conversa. Els currants són els que com jo, necessitem atabalar-nos amb les  graelles, anar cremant calçots, preparant el pa amb tomàquet o parant taula per sentir-nos útils i tenir les mans ocupades. Mentre es fan coses és fàcil trobar converses irrellevants amb els altres currants sobre allò que ens ocupa per després saltar a d’altres temes més transcendents. El tercer grup, els savis, està format per la gent que no s’arremanga però que va venint per explicar als que estem fumats i cremats o tacats d’oli, com hem de fer les coses per que surtin ben bones. En la darrera barbacoa que vaig estar vaig tenir una divertida discussió amb un de la colla dels savis sobre si s’havien de punxar les botifarres o no mentre es coïen a la graella. Jo sempre he punxat les botifarres, i força. No m’han agradat mai les botifarres greixoses.  L’opinió del savi era que no, que estava cometent sacrilegi punxant-les! Que així perdien tot el gust. Salomònicament vam fer dos grups al gust de botifarres, les punxades i les no punxades.  

Poc després d’aquella barbacoa vaig descobrir que aquell savi també tenia raó. O almenys en part. Un dia que estava fora vaig comprar les botifarres en un lloc que es venien a si mateixos dient que ells feien les botifarres com les d’abans. Després de cuinar-les vaig descobrir que era veritat. No tenien gens de greix i era gairebé tot carn magra. No va fer falta punxar-les. Sembla ser que abans les botifarres es feien amb poc greix i ara les omplen amb tant que sembla que hi hagi més greix que carn. O bé els gustos de la gent han canviat amb el temps a favor del greix o bé els carnissers per estalviar-se un duro per botifarra han anant ficant-hi més i més greix fins al punt que gent com jo ha canviat d’hàbits i ha de punxar les botifarres per a fer-les comestibles. Suposo que el canvi no van ser brusc. Es deu haver posat més greix de mica en mica sense que ens haguem adonat del canvi.

Un gran amic explicava aquest fenomen de manera visual explicant la seva llei de la llonganissa.  Deia... imagina que tu un dia deixes una llonganissa a sobre de la  taula del menjador. Si algú passa i té gana, es talla un trosset i se’l menja. Però no és tonto, el talla prou petit per què ningú se n’adoni. Després passa una altra persona i fa el mateix. Després una altra i una altra fins al punt que quan tornes a passar tu veus que t’has quedat sense mitja llonganissa. I no trobaràs pas cap culpable, perquè tots els que han menjat es creuen prou llestos com per haver agafat un tros prou petit per no cridar l’atenció.

Amb les botifarres deu haver passat el mateix. Amb el temps s’hi ha afegit més i més greix i no ens n’adonem fins que a algú se li ocorre fer-les com les feien els nostres avis.

Amb els productes que comprem cada dia al supermercat passa quelcom similar. Moltes multinacionals tenen per norma retallar els costos del que comercialitzen un tant per cent cada any. I la majoria de vegades què es fa? Doncs fer un tall de llonganissa dels components més cars. Com que els retalls es fan de manera gradual no es noten, però si comparessis el producte original amb el que es compra ara veuries una gran diferència.

Aquesta mateixa llei s’ha fet servir, i no fa gaire, per millorar la nostra salut. Actualment el pa que es ven té un 30% menys de sal que fa uns anys. Algú se n’ha adonat? El canvi ha estat gradual. 

Estem cansats de sentir que ara és època de canvis i que aquests succeeixen de manera més ràpida. I en temps de retallades els trossos de llonganissa són cada vegada més i més grans. Si ens adormíssim avui i ens despertéssim d’aquí a deu anys, potser veuríem que tots tenim una assegurança mèdica perquè la seguretat social és inexistent, que hem de pagar fortunes per pagar la universitat als fills, o que les pensions de jubilació són ridícules. I ens preguntarem  -com hem arribat aquí? Hi arribarem fent passetes petites i de manera que ningú es queixi massa. A cada any de retallades anirem deixant enrere una mica dels ‘luxes’, com educació, sanitat i  jubilació, dels que hem disposat últimament.

Bagant d'hivern (2011)

La fira del fred

Últimament s’han posat de moda les fires de tardor o d’hivern. Diria que cada poble té la seva, i si no la té segur que ja se n’està inventant una. Hi ha fires del trasto, de torrons, d’antiguitats, fires medievals, modernistes, del bosc i de la terra, de la verema, de la castanya...  Qualsevol excusa és bona per fer sortir la gent al carrer i atraure turistes per fer-los passar fred i que gastin almenys una part dels seus calers al comerç del poble.

Ens vam atrevir a anar a una d’aquestes fires el darrer cap de setmana de novembre. Abrigats amb jaquetes, bufandes i gorres vam anar a un poble soterrat en una vall i rodejat de boscos. Aquí, les poques hores de sol al dia i la humitat fa que el fred sigui més intens que als pobles del voltant. En mig de parades de pastissos, cerveses i productes esotèrics hi havia un petit escenari on un noi, que recordo sempre seriós i tranquil servint copes en un bar dissabtes a la nit, va pujar a cantar portant de roba sols uns pantalons de pijama i una barretina. Ensenyant el pit descobert i pelut, agafa el micro i acompanyat amb música rítmica de fons va intentar animar als espectadors cantant –jo sóc un freak, tu ets un freak,... i tots mengem fricandó ...- Entre bufandes i jerseis de coll alt, aquell noi que devia estar completament gelat, aconsegueix arrancar el somriure de la gent que el mira. La meva filla que encara no arriba a dos anys, al sentir la música es va posar a ballar fent voltes sobre si mateixa.    

Suposo que normalment tots ens comportem de manera homogènia, i dins uns límits, i trobar-nos amb algú que sobrepassa aquests límits, provoca que tots el mirem sobresaltats i preguntant-nos què el fa comportar-se d’aquesta manera tan singular.

Darrerament he descobert que aquests comportaments no són propis només de gent rara. Tots de tant en tant actuem fora dels límits, tot i que quan ho fem, ens sentim refugiats en el grup de gent que ens rodeja que també ho fa. I poso exemples. Ningú va cridant i insultant a la gent pel carrer, però si us apropeu a veure el futbol al camp, o si aneu a veure un partit de màxima tensió a qualsevol bar us trobareu que els crits i insults racistes són el més habitual, i potser ens sentim portats per l’emoció i ens abracem a desconeguts quan el nostre equip marca un gol, cosa que mai faríem en una altra situació.  Conductes que estan reglades per llei com il·legals o indecents són permeses si es fan en grup i en segons quin lloc.  A ningú se li acudiria anar despullat pel carrer si fa molta calor a l’estiu, es jugaria una visita de la policia; però no passa res si ho fas a la platja i acompanyat de la teva família o amics. Prendre alcohol a la plaça del poble o escoltar música a volum alt a la nit està totalment prohibit, però en canvi es promou el ‘botellon’ i es fan concerts a l’aire lliure als carrers fins les cinc de la matinada durant les festes majors. Uns dies a l’any hi ha carta blanca per poder saltar-se les regles.

Per sort, no només ens saltem el límits per fer coses prohibides. D’aquí a poc ve Nadal. La família es reuneix i els nens s’ho passen pipa i els adults també veient la seva il·lusió. La gent canta pels carrers i els petits reciten poemes. Ens sentim feliços i anem desitjant felicitat per l’any següent als més propers i a desconeguts. Tant de bo ho féssim durant tot l’any.     

A tots des de petits ens ensenyen que hi ha límits i que aquests s’han de respectar, sabem que hi ha coses que es fan i d’altres que no es poden fer, i inconscientment també hem après a trencar aquests límits en situacions especials. Potser hauríem de fer-ho més sovint si l’objectiu és desitjar felicitat, recitar un poema, regalar il·lusió o com el dissabte de l’últim cap de setmana de novembre, provocar un somriure i fer ballar durant tres minuts a la meva filla que encara no arriba a dos anys.

Bagant de tardor (2011)

 

El canvi per costum 

Hi ha fets i situacions quotidianes que les pots experimentar com si fossin la primera vegada si et canvien l’entorn en el que les vius. Això és el que em va passar no fa gaire durant les vacances. No vaig tenir temps abans del viatge d’anar a tallar-me el cabell a la barberia habitual, i em vaig trobar en un poble desconegut preguntant a la gent i buscant pels carrers aquells cilindres blancs amb línies blaves i vermelles girant sobre si mateixos, símbol universal dels barbers. Encara em pregunto que tenen a veure aquestes columnetes rotatòries amb la professió de tallar cabells. Vaig trobar finalment la barberia, i un cop dins, em vaig adonar d’un altre fet que també passa a tot arreu: si el perruquer està ocupat tallant cabells a un altre client, no et fa ni cas, gairebé ni et dirigeix la paraula  i t’envia a la zona plena de revistes que serveix per a fer  l’espera una mica menys pesada.

Va ser fullejant una d’aquelles revistes de barberia on vaig llegir un article mig científic que explicava quelcom interessant: no només fem servir cinc sentits per percebre el món. En realitat percebem el món amb vuit o nou. Uff... vaig pensar, sempre pensant que el que havia après a l’escola, la vista, oïda, gust, olfacte i tacte era quelcom universal, i ara resulta que surten sentits per tot arreu, alguns amb noms una mica recargolats: l’equilibriocepció o el sentit de l’equilibri, la termocepció o la percepció del fred i de la calor, la nocicepció o sentit del dolor i la propiocepció o la noció del propi cos i de les parts que el composen.    

Això em va fer pensar en tot el què he après a l’escola i que ara ja no és vàlid o ha quedat obsolet. Per exemple, les partícules elementals dels àtoms ja no són electrons, protons i neutrons. Ara se sap que els protons i els neutrons estan formats per d’altres més petites, i que a part d’aquestes n’hi ha moltes més que es van descobrint als acceleradors de partícules.

I no només els coneixements queden obsolets, els procediments també. Abans als nens ens mesuraven el coeficient intel·lectual amb un test basat en la intel·ligència lògica i verbal. Uns psicòlegs et feien omplir un examen, i com a resultat et donaven un numeret. En funció d’aquest coeficient eres superdotat, normalet o una mica curt. Ara el resultat del test diu poca cosa, ja que no considera les habilitats emocionals i socials.

Si els coneixements explicats i els mètodes utilitzats a l’escola canvien és perquè anem  aprenent coses noves i el que es feia abans queda desfasat. Ara a les aules es fan servir  ordinadors per donar classe. Crec que és una eina més eficaç que la pissarra, el guix i l’esborrador.

Potser podem pensar que hi ha molts canvis entre el que se sap ara i el que s’ensenyava abans, però segur que no té res a veure amb el que va viure la generació de pares que van aprendre dels fills que l’home no és més que l’evolució d’un tipus de mico. Ells van aprendre que un ésser tot poderós ens va engendrar a partir d’un motllo de fang o d’una costella. Cosa que, per cert, van assimilar a base de cops de regla als dits que repartia religiosament un home amb sotana.  

Em pregunto què diran els llibres de text (o el que es faci servir) d’aquí a vint anys. Desconeixem què passarà d’aquí a un temps, però hi ha un canvi respecte el que jo vaig estudiar que si m’agradaria veure. Jo vaig aprendre que personatges de la història com Cristòfol Colom, el Cid, o Roger de Flor, van ser herois i grans conqueridors que van donar terres i glòria a regnes del passat. Ara se’ls recorda amb estàtues i posant el seu nom a carrers de les ciutats on vivim. Potser no se’ls hauria de celebrar tant quan el que van fer va ser a base de morts, espolis i aniquilació de cultures i idiomes en el nom d’una bandera o religió.

Evidentment, no sabem que ens oferirà el futur. Els telèfons i els ordinadors evolucionaran segur, com també ho farà el que s’ensenya a l’escola i les maneres en que es fa, i no només a l’escola, a tot arreu veurem canvis. Ens podran agradar més o menys, podem creure que ens beneficia  o ens perjudica i ens podrem resistir o ràpidament veurem la seva utilitat. Tanmateix són inevitables, i faríem bé d’acceptar-los com a element de la nostra existència.

Bagant d'estiu (2011)

 Sobre els nostres avis

Som de viatge de feina a una capital europea. Després d’un dia esgotador gaudim d’una tarda lliure que aprofitem per a fer turisme. Ens acompanya una amiga que porta uns quants mesos a la ciutat i que ens fa de guia turística. Jo sóc de poble, i petit, i quan hi passejo encara trobo racons que desconec, i en canvi aquesta noia, amb tan sols quatre mesos en aquesta gran ciutat ja se la coneix molt i molt bé. Mentre entrem a una catedral gòtica, penso... – aquesta noia seria la típica que surt en aquests programes de la tele, on catalans a d’altres parts del món expliquen millor que un guia, les peculiaritats del lloc on viuen.-  Bé, som a la catedral, on m’agafa mal de cervicals de girar tant el coll per mirar el sostre altíssim sostingut per unes columnes que acaben encreuant-se al sostre. Tot l’interior està banyat dels colors dels vitralls que cobreixen els grans finestrals i per tot arreu hi ha representacions de fusta potser massa explícites.  Un orgue de tubs més llargs de cinc metres corona la catedral, i les tombes a nivell de terra a banda i banda on son enterrats bisbes i nobles de la zona de fa més de cinc-cents anys ens recorden a tots el destí inevitable

De sobte, en la base d’una de les columnes centrals percebo un  fet insòlit que fa oblidar-me de tanta grandiositat. Una de les pedres que composen la base està desaparellada i sobresurt del lloc que li toca més de mig pam. Està arrodonida pel desgast dels anys i em fa veure que no tot és perfecció i detall en aquesta església.  Em pregunto –estarà allà expressament? – Em ve la imatge del constructor del segle XIV posant aquella pedra en el lloc que no li toca a propòsit, desitjant que ningú se n’adonés. Potser pensant que aquesta seria la seva manera de passar a la història. També m’imagino els joves que s’esllomaven transportant pedres des de la cantera a la ciutat, i la gent de la cantera que a pic i escarpa tallaven les pedres que després s’utilitzarien a la catedral. I també els camperols i comerciants de l’època que eren explotats amb impostos dedicats exclusivament per pagar les despeses de la construcció de la catedral.

Els llibres d’història son plens de grans homes que van fer coses extraordinàries, reis, nobles, bisbes i papes que són els que quan moren els enterren a les catedrals com en la que hi sóc en aquest moment. Tota la resta han passat desapercebuts. Ningú explica les seves vides. Els meus avantpassats, que no eren nobles i que segurament no sabien llegir, no van deixar escrites les seves aventures enlloc. Em fa vergonya pensar que les persones que més han influenciat en ser com sóc i que gràcies a ells existeixo, passen a l’oblit i ningú més les recordarà. Al col·legi ens fan estudiar les obres de reis, profetes, escriptors i artistes, d’aquí i de fora, totes elles molt interessants però que poc diuen de com som o perquè vivim on vivim.

A l’època dels nostres avis i besavis les llargues nits d’hivern a la vora de la llar de foc s’omplien de contes i rondalles. A més de sentir com la formiga treballava i treballava durant l’estiu per no passar gana ni fred a l’hivern, també s’explicaven les aventures dels avis i dels avis dels avis. Era la manera de que, almenys verbalment, les històries passaven de generació en generació. Els nens d’avui omplen les nits d’hivern amb deures, consoles i futbol a la tele.

A l’època preromana (i a l’actualitat en tribus africanes) es practicava el culte als avantpassats. Ells vetllaven per la nostra família i feien de punt d’enllaç entre el ser suprem i els vius. Les religions que es van imposar després van crear una classe social amb persones que van prendre la funció de nexe amb la deïtat, prenent el rol que fins llavors tenien els nostres morts.

Com que encara som vius no sabem si realment vetllen o no per nosaltres, de moment m’estimo més no esbrinar-ho. El que si sé, de ben segur, que ara mateix la nostra vida és la única raó de la seva existència.