Bagant d'hivern (2011)

La fira del fred

Últimament s’han posat de moda les fires de tardor o d’hivern. Diria que cada poble té la seva, i si no la té segur que ja se n’està inventant una. Hi ha fires del trasto, de torrons, d’antiguitats, fires medievals, modernistes, del bosc i de la terra, de la verema, de la castanya...  Qualsevol excusa és bona per fer sortir la gent al carrer i atraure turistes per fer-los passar fred i que gastin almenys una part dels seus calers al comerç del poble.

Ens vam atrevir a anar a una d’aquestes fires el darrer cap de setmana de novembre. Abrigats amb jaquetes, bufandes i gorres vam anar a un poble soterrat en una vall i rodejat de boscos. Aquí, les poques hores de sol al dia i la humitat fa que el fred sigui més intens que als pobles del voltant. En mig de parades de pastissos, cerveses i productes esotèrics hi havia un petit escenari on un noi, que recordo sempre seriós i tranquil servint copes en un bar dissabtes a la nit, va pujar a cantar portant de roba sols uns pantalons de pijama i una barretina. Ensenyant el pit descobert i pelut, agafa el micro i acompanyat amb música rítmica de fons va intentar animar als espectadors cantant –jo sóc un freak, tu ets un freak,... i tots mengem fricandó ...- Entre bufandes i jerseis de coll alt, aquell noi que devia estar completament gelat, aconsegueix arrancar el somriure de la gent que el mira. La meva filla que encara no arriba a dos anys, al sentir la música es va posar a ballar fent voltes sobre si mateixa.    

Suposo que normalment tots ens comportem de manera homogènia, i dins uns límits, i trobar-nos amb algú que sobrepassa aquests límits, provoca que tots el mirem sobresaltats i preguntant-nos què el fa comportar-se d’aquesta manera tan singular.

Darrerament he descobert que aquests comportaments no són propis només de gent rara. Tots de tant en tant actuem fora dels límits, tot i que quan ho fem, ens sentim refugiats en el grup de gent que ens rodeja que també ho fa. I poso exemples. Ningú va cridant i insultant a la gent pel carrer, però si us apropeu a veure el futbol al camp, o si aneu a veure un partit de màxima tensió a qualsevol bar us trobareu que els crits i insults racistes són el més habitual, i potser ens sentim portats per l’emoció i ens abracem a desconeguts quan el nostre equip marca un gol, cosa que mai faríem en una altra situació.  Conductes que estan reglades per llei com il·legals o indecents són permeses si es fan en grup i en segons quin lloc.  A ningú se li acudiria anar despullat pel carrer si fa molta calor a l’estiu, es jugaria una visita de la policia; però no passa res si ho fas a la platja i acompanyat de la teva família o amics. Prendre alcohol a la plaça del poble o escoltar música a volum alt a la nit està totalment prohibit, però en canvi es promou el ‘botellon’ i es fan concerts a l’aire lliure als carrers fins les cinc de la matinada durant les festes majors. Uns dies a l’any hi ha carta blanca per poder saltar-se les regles.

Per sort, no només ens saltem el límits per fer coses prohibides. D’aquí a poc ve Nadal. La família es reuneix i els nens s’ho passen pipa i els adults també veient la seva il·lusió. La gent canta pels carrers i els petits reciten poemes. Ens sentim feliços i anem desitjant felicitat per l’any següent als més propers i a desconeguts. Tant de bo ho féssim durant tot l’any.     

A tots des de petits ens ensenyen que hi ha límits i que aquests s’han de respectar, sabem que hi ha coses que es fan i d’altres que no es poden fer, i inconscientment també hem après a trencar aquests límits en situacions especials. Potser hauríem de fer-ho més sovint si l’objectiu és desitjar felicitat, recitar un poema, regalar il·lusió o com el dissabte de l’últim cap de setmana de novembre, provocar un somriure i fer ballar durant tres minuts a la meva filla que encara no arriba a dos anys.

Bagant de tardor (2011)

 

El canvi per costum 

Hi ha fets i situacions quotidianes que les pots experimentar com si fossin la primera vegada si et canvien l’entorn en el que les vius. Això és el que em va passar no fa gaire durant les vacances. No vaig tenir temps abans del viatge d’anar a tallar-me el cabell a la barberia habitual, i em vaig trobar en un poble desconegut preguntant a la gent i buscant pels carrers aquells cilindres blancs amb línies blaves i vermelles girant sobre si mateixos, símbol universal dels barbers. Encara em pregunto que tenen a veure aquestes columnetes rotatòries amb la professió de tallar cabells. Vaig trobar finalment la barberia, i un cop dins, em vaig adonar d’un altre fet que també passa a tot arreu: si el perruquer està ocupat tallant cabells a un altre client, no et fa ni cas, gairebé ni et dirigeix la paraula  i t’envia a la zona plena de revistes que serveix per a fer  l’espera una mica menys pesada.

Va ser fullejant una d’aquelles revistes de barberia on vaig llegir un article mig científic que explicava quelcom interessant: no només fem servir cinc sentits per percebre el món. En realitat percebem el món amb vuit o nou. Uff... vaig pensar, sempre pensant que el que havia après a l’escola, la vista, oïda, gust, olfacte i tacte era quelcom universal, i ara resulta que surten sentits per tot arreu, alguns amb noms una mica recargolats: l’equilibriocepció o el sentit de l’equilibri, la termocepció o la percepció del fred i de la calor, la nocicepció o sentit del dolor i la propiocepció o la noció del propi cos i de les parts que el composen.    

Això em va fer pensar en tot el què he après a l’escola i que ara ja no és vàlid o ha quedat obsolet. Per exemple, les partícules elementals dels àtoms ja no són electrons, protons i neutrons. Ara se sap que els protons i els neutrons estan formats per d’altres més petites, i que a part d’aquestes n’hi ha moltes més que es van descobrint als acceleradors de partícules.

I no només els coneixements queden obsolets, els procediments també. Abans als nens ens mesuraven el coeficient intel·lectual amb un test basat en la intel·ligència lògica i verbal. Uns psicòlegs et feien omplir un examen, i com a resultat et donaven un numeret. En funció d’aquest coeficient eres superdotat, normalet o una mica curt. Ara el resultat del test diu poca cosa, ja que no considera les habilitats emocionals i socials.

Si els coneixements explicats i els mètodes utilitzats a l’escola canvien és perquè anem  aprenent coses noves i el que es feia abans queda desfasat. Ara a les aules es fan servir  ordinadors per donar classe. Crec que és una eina més eficaç que la pissarra, el guix i l’esborrador.

Potser podem pensar que hi ha molts canvis entre el que se sap ara i el que s’ensenyava abans, però segur que no té res a veure amb el que va viure la generació de pares que van aprendre dels fills que l’home no és més que l’evolució d’un tipus de mico. Ells van aprendre que un ésser tot poderós ens va engendrar a partir d’un motllo de fang o d’una costella. Cosa que, per cert, van assimilar a base de cops de regla als dits que repartia religiosament un home amb sotana.  

Em pregunto què diran els llibres de text (o el que es faci servir) d’aquí a vint anys. Desconeixem què passarà d’aquí a un temps, però hi ha un canvi respecte el que jo vaig estudiar que si m’agradaria veure. Jo vaig aprendre que personatges de la història com Cristòfol Colom, el Cid, o Roger de Flor, van ser herois i grans conqueridors que van donar terres i glòria a regnes del passat. Ara se’ls recorda amb estàtues i posant el seu nom a carrers de les ciutats on vivim. Potser no se’ls hauria de celebrar tant quan el que van fer va ser a base de morts, espolis i aniquilació de cultures i idiomes en el nom d’una bandera o religió.

Evidentment, no sabem que ens oferirà el futur. Els telèfons i els ordinadors evolucionaran segur, com també ho farà el que s’ensenya a l’escola i les maneres en que es fa, i no només a l’escola, a tot arreu veurem canvis. Ens podran agradar més o menys, podem creure que ens beneficia  o ens perjudica i ens podrem resistir o ràpidament veurem la seva utilitat. Tanmateix són inevitables, i faríem bé d’acceptar-los com a element de la nostra existència.

Bagant d'estiu (2011)

 Sobre els nostres avis

Som de viatge de feina a una capital europea. Després d’un dia esgotador gaudim d’una tarda lliure que aprofitem per a fer turisme. Ens acompanya una amiga que porta uns quants mesos a la ciutat i que ens fa de guia turística. Jo sóc de poble, i petit, i quan hi passejo encara trobo racons que desconec, i en canvi aquesta noia, amb tan sols quatre mesos en aquesta gran ciutat ja se la coneix molt i molt bé. Mentre entrem a una catedral gòtica, penso... – aquesta noia seria la típica que surt en aquests programes de la tele, on catalans a d’altres parts del món expliquen millor que un guia, les peculiaritats del lloc on viuen.-  Bé, som a la catedral, on m’agafa mal de cervicals de girar tant el coll per mirar el sostre altíssim sostingut per unes columnes que acaben encreuant-se al sostre. Tot l’interior està banyat dels colors dels vitralls que cobreixen els grans finestrals i per tot arreu hi ha representacions de fusta potser massa explícites.  Un orgue de tubs més llargs de cinc metres corona la catedral, i les tombes a nivell de terra a banda i banda on son enterrats bisbes i nobles de la zona de fa més de cinc-cents anys ens recorden a tots el destí inevitable

De sobte, en la base d’una de les columnes centrals percebo un  fet insòlit que fa oblidar-me de tanta grandiositat. Una de les pedres que composen la base està desaparellada i sobresurt del lloc que li toca més de mig pam. Està arrodonida pel desgast dels anys i em fa veure que no tot és perfecció i detall en aquesta església.  Em pregunto –estarà allà expressament? – Em ve la imatge del constructor del segle XIV posant aquella pedra en el lloc que no li toca a propòsit, desitjant que ningú se n’adonés. Potser pensant que aquesta seria la seva manera de passar a la història. També m’imagino els joves que s’esllomaven transportant pedres des de la cantera a la ciutat, i la gent de la cantera que a pic i escarpa tallaven les pedres que després s’utilitzarien a la catedral. I també els camperols i comerciants de l’època que eren explotats amb impostos dedicats exclusivament per pagar les despeses de la construcció de la catedral.

Els llibres d’història son plens de grans homes que van fer coses extraordinàries, reis, nobles, bisbes i papes que són els que quan moren els enterren a les catedrals com en la que hi sóc en aquest moment. Tota la resta han passat desapercebuts. Ningú explica les seves vides. Els meus avantpassats, que no eren nobles i que segurament no sabien llegir, no van deixar escrites les seves aventures enlloc. Em fa vergonya pensar que les persones que més han influenciat en ser com sóc i que gràcies a ells existeixo, passen a l’oblit i ningú més les recordarà. Al col·legi ens fan estudiar les obres de reis, profetes, escriptors i artistes, d’aquí i de fora, totes elles molt interessants però que poc diuen de com som o perquè vivim on vivim.

A l’època dels nostres avis i besavis les llargues nits d’hivern a la vora de la llar de foc s’omplien de contes i rondalles. A més de sentir com la formiga treballava i treballava durant l’estiu per no passar gana ni fred a l’hivern, també s’explicaven les aventures dels avis i dels avis dels avis. Era la manera de que, almenys verbalment, les històries passaven de generació en generació. Els nens d’avui omplen les nits d’hivern amb deures, consoles i futbol a la tele.

A l’època preromana (i a l’actualitat en tribus africanes) es practicava el culte als avantpassats. Ells vetllaven per la nostra família i feien de punt d’enllaç entre el ser suprem i els vius. Les religions que es van imposar després van crear una classe social amb persones que van prendre la funció de nexe amb la deïtat, prenent el rol que fins llavors tenien els nostres morts.

Com que encara som vius no sabem si realment vetllen o no per nosaltres, de moment m’estimo més no esbrinar-ho. El que si sé, de ben segur, que ara mateix la nostra vida és la única raó de la seva existència.

Bagant de primavera (ara sí, del 2011)

Del món virtual al material

Quan sentim la paraula ‘virtual’ l’associem als temps moderns, a internet i als nous avanços tecnològics. La veritat, però, és que ha estat present sempre, forma part de nosaltres i ens ajuda a moure’ns pel món.

La meva filla ja ha fet un any. I tot i que encara no sap fer frases completes, ja m’està ensenyant un munt de coses. Gaudeixo molt quan veig el món amb els seus ulls i observo com a novetat les coses més quotidianes. Diria que el més curiós que he aprés és com de natural és el món virtual en l’ésser humà. Als gossos els diu ‘uau’ i als cotxes ‘tutu’. I els té por. Quan veu un gos que s’apropa o un cotxe molt sorollós passa pel seu cantó, s’espanta i fa un gest amb el que fa veure que vol que l’agafis en braços. En canvi quan li llegeixo un conte en el que apareix un gos, somriu i diu ‘uau’ . Quan agafa els ‘tutus’ de joguina que té al menjador fa ‘brrrrr’ i no li fan pas gens de por. Té tan sols un any, però sap distingir clarament el que és real i el que és virtual.

Crear un món virtual al nostre voltant és una activitat que ens ve de lluny. Fa milers d’anys el nostres avantpassats ja recreaven caceres i les pintaven a les parets de les coves en les que es passaven tot l’hivern. Es pintaven a ells mateixos en escenes recreades o imaginaries on perseguien i caçaven mamuts i cérvols. I han perdurat fins la nostra època. Una mica més moderns són els retrats dels reis de fa segles que veiem als museus. Immortalitzaven la seva glòria en una pintura amb la intenció que la seva imatge al món virtual perdurés per sempre ja que al món material acabaria desapareixent. Avui en dia no ens cal el pinzell i la tela, fem fotografies, vídeos ...

Però no acaba aquí. El món virtual ens rodeja. A més de la nostra vida sentimental, vivim els embolics de personatges de culebrons a la tele. A part de l’esport que puguem fer, quedem amb els amics per veure com un grup de joves juga a futbol. Tenim més amics virtuals al facebook que gent amb la que aniríem a sopar un dissabte. Hi ha moments que fins i tot prenem decisions al món virtual que ens afecten i molt al material. Som capaços de comprar ordinadors, joguines o roba per internet sense ni tan sols provar-la. O fins al punt d’hipotecar-nos per tota la vida mirant només els plànols d’un pis.

Recordo fa ja vuit anys quan buscava pis i en una oficina em van ensenyar els plànols d’un pis que a primer cop de vista semblava perfecte. Era un dúplex i la distribució semblava correcte, era gran i orientat a la muntanya. La terrassa també prometia. En la meva imaginació el pis era ideal. I el vaig anar a veure, i... va suposar una completa desil·lusió. Els sostres eren baixos, l’escala estreta, i les vistes de la muntanya les tenies després d’arriscar el físic fent una postura impossible a la miniterrasseta. Em vaig endur una decepció fruit de la gran diferència entre el que m’havia imaginat i el que em vaig trobar.

El món virtual i el material són dos universos completament diferents i confondre’ls ens pot portar a grans malentesos o desenganys. Un dels perills radica en creure’ns en excés la imatge que creem al món virtual. Els galans de cine només existeixen a les pel·lícules o a les novel·les i els amics perfectes i que no et diuen les veritats a la cara només al facebook.

El món virtual és el món de la imaginació i creativitat, permet explorar alternatives i crear imatges de com pot ser el món material, però viu només a la nostra ment, o en un paper, o en una pantalla d’ordinador. Per a convertir el que imaginem en real fa falta feina. I es el punt on ens ho hem de “currar”. Edison deia que el geni venia d’un u per cert d’inspiració i un noranta-nou de transpiració. Tenir idees genials no serveix de res si no es posen en pràctica, i per posar-ho en pràctica cal esforç, temps i no deixar-ho estar.

Seure davant de la tele per veure com l’Ussain Bolt bat rècords, o com el Messi dribla contraris, no ens fa experts en esport. Sortir a córrer o anar al gimnàs cada dia per estar una mica en forma sí, tot i que implica cansar-se. Tampoc és comparable viure en persona un desengany amorós, que veure’l amb els ulls del actor de la telesèrie preferida. Resulta més còmode, però, seguir segons què per la pantalla, no cansa gens, i si al final al protagonista de la sèrie li van maldades, al cap de 5 min ja ens hem oblidat. Viure segons què al món material requereix dedicar-hi temps i esforços. I no sempre estem disposats a arriscar!

Bagant d'hivern (del 2010!)

Grans propòsits! Intentaré posar el bloc al dia. Per començar els articles de la Bagant que no em donaran molta feina. Són ja quatre articles els que porto endarrerits.

De l’arc de Sant Martí a les eleccions

Molts de nosaltres passem l’hora del sopar davant la tele mirant el telenotícies per informar-nos del que passa al món, llegim de tant el tant el diari i a més sintonitzem Catalunya informació al cotxe. Quin sentit té tota aquest munt d’informació al cap? Serveix d’alguna cosa estar al dia de tot? Quin profit li traiem?

Matí de diumenge de mitjans de novembre. Mirant per la finestra el dia sembla radiant i el sol omple de llum el carrer. Ideal per fer un passeig i anar a l’estanc a buscar el diari! Agafo la jaqueta per mi i començo a abrigar la meva filla. Després d’unes quantes capes la poso al cotxet i sortim fora a gaudir de la caminada. La primera impressió quan sóc fora és – uff! Quina calor- al cap de cinc minuts ja em sobra la jaqueta i el jersei, i a la nena li he hagut de treure també alguna peça de roba. Arribo a l’estanc i una dona m’explica la causa de la calor... – aquest és l’estiuet de sant Martí – i jo em pregunto - que té a veure un sant amb que facin més de 25 graus a la falda del Montseny a mig mes de Novembre?

Diu la llegenda que Sant Martí es va trobar amb un home pobre tremolant de fred. Devia tenir la capa molt llarga perquè la va tallar, va donar una de les dues meitats al pobre per a què es cobrís, i de sobte va parar de nevar, van pujar les temperatures i al cel va aparèixer un arc de colors. A Sant Martí li devem doncs, no tant sols el nom de l’arc que apareix al cel si plou i fa sol al mateix moment, sinó també al període de bonança meteorològica de mitjans del mes de novembre.

Alleugerat per saber que la calor no es culpa del canvi climàtic, sinó gràcies a un sant, torno a casa amb el diari a la mà i content amb la tranquil-la lectura que m’espera. Sec al sofà finalment després de les farinetes i un cop la nena dorm, tinc temps suficient per a fer una ullada al diari del diumenge.

Obro el diari i em trobo una foto del Sarkozy i la crisi de govern a França a les dues primeres planes. Per un segon reflexiono i penso... i perquè m’hauria d’importar a mi el que digui aquest home, i en què m’afecta el que des de Paris pugui fer o desfer? Continuo fullejant ... noticies de Birmània, Mèxic, continuo buscant però em costa trobar com m’afecta i quin és el meu paper en el que m’estan explicant al diari. I el que diuen Obama o Zapatero? Trobo un suplement a les fulles centrals en motiu de les eleccions amb el que diuen els polítics catalans. També em queda força lluny de la meva vida quotidiana, però almenys aquí sí que tinc alguna cosa a dir, el meu vot d’aquí a dues setmanes. Llegir les noticies d’esport em permetran omplir alguna conversa amb els companys de feina però res més. Potser el que més m’importa ho trobo a la última pàgina del diari: el temps del dilluns. Crec que és l’única noticia que pot influenciar alguna de les decisions que prendré per mi mateix l’endemà, la de quina roba posar-me.

Està molt bé criticar, però, em pregunto quin fóra el diari de les notícies que a mi m’agradaria llegir. Quines noves podrien influir en les meves decisions diàries? Doncs... saber si les taronges de la fruiteria surten bones o no, si el peix que acabo de comprar és fresc, que quins son els recursos de la guarderia o el col·legi on penso portar la meva filla, que si estic ben preparat per trobar una nova feina, o he d’estudiar més anglès; o si els pocs estalvis que pugui tenir els faig servir per amortitzar la hipoteca o per fer reformes a casa, que si faig reformes a qui puc cridar que sigui de confiança...

La resposta a totes aquestes preguntes, però no la trobo a cap diari, per respondre’m he de sortir fora al carrer i preguntar als dependents si les taronges son dolces o àcides, o si el peix és fresc o no, o quedar i fer un cafè amb l’amic que treballa a la construcció per si coneix algú de fiar per a fer les reformes, i de pas ja que té nens més grans, preguntar-li si està content o no amb la guarderia on porta el seu fill, o anar a visitar el familiar que sap anglès per què em digui si el meu nivell és prou bo o no... per sort o per desgràcia, hi ha respostes que no són a cap diari ni a Internet i que cal sortir, parlar i relacionar-nos amb la gent per solucionar-les!

D’aquí a poc (almenys quan he escrit aquest article) hi haurà eleccions al parlament de Catalunya. Evidentment, aniré a votar, però quin és el pes del meu vot? Si som set milions de catalans i que puguin votar, m’ho invento, uns quatre milions, per influir en qui serà el nou president el meu vot conta un entre quatre milions. En canvi, diàriament prenc un munt de decisions (sol o a nivell familiar) on el meu vot és l’únic o és molt important. Passem un munt de temps a saber què fan i què diuen els candidats politics i, en canvi prenc decisions que depenen de mi de vegades sense pensar.

Segurament en pocs dies veuré a la tele els candidats celebrant que han guanyat les eleccions – tots guanyen- i m’alegraré si a qui he votat surt vencedor, però celebraré més si la meva filla continua creixent amb un somriure, ja que això voldrà dir que l’estic encertant amb les meves decisions, i aquí si que el meu vot influeix i val la pena rumiar-s’ho perquè la meva elecció és realment rellevant.