- Al Pitu l’han
visitat els senyors grisos! – Em va dir el Manel, exaltat
- No, al Pitu no,
impossible. Vols dir? – vaig respondre jo incrèdul- L’he d’anar a veure doncs! Potser encara es
pot salvar.
El Pitu no era pas
el millor barber del poble, però tothom anava a la seva barberia perquè li
tallés els cabells. De vegades havia fet cua de més d’una hora, però allà dins
el temps passava volant. Hi havia revistes de viatges, de fotografia i de
natura. El Pitu controlava tothom que entrava i si veia que t’avorries corria a
donar-te conversa o t’animava a que t’introduïssis a la que tenia amb el client
a qui li tallava els cabells. Dic que no era el millor perquè sempre quan
arribava a casa i em mirava al mirall trobava algun detall que no m’agradava. O
bé una patilla més llarga que l’altra, o bé uns quants pels més llargs del que
tocava just al darrere de l’orella, on és més difícil d’ajustar la mida, però
sempre hi tornava. Les converses eren animades i enriquidores també. Havia
viatjat molt, i acompanyava el click-click de les tisores amb anècdotes, que
moltes vegades repetia, de les seves aventures passades o bé t’explicava els
plans de les properes vacances. Tenia dos fills, tot i que era solter, i les
seves guerres amb dos adolescents també donaven per moltes rialles.
M’ho passava tan
bé quan el visitava que vaig dubtar de
la paraula del Manel. Aquella mateixa tarda vaig passar-me doncs per la
barberia. No hi havia ningú esperant, així que em va fer seure tan aviat com vaig
entrar per la porta.
- Ep tu! Quant de
temps sense veure’t! Endavant- Em va rebre amb un somriure
- Hola Pitu, és
que he estat un temps fora- vaig mentir. La veritat és que feia dos mesos vaig
anar a un casament i vaig tallar-me els cabells a la competència per por a
emportar-me una trasquilada. - Com estan
els fills?
I el Pitu va
iniciar un monòleg que va durar poc més de vint minuts gairebé sense parar. El
seu fill gran tenia una xicota andalusa que havia conegut a la Universitat, i
havia passat l’agost amb
ella al sud d’Espanya. El Pitu havia aprofitat i va passar uns dies per
conèixer la família política. El viatge en cotxe i l’estat de les autovies
espanyoles i els seus peatges van ser l’excusa per repassar tota l’actualitat
política del moment. Em vaig assabentar de què opinen els socialistes, què diu
la del pp, què proposen els d’esquerra i les pors del president. Crec que ha
estat l’única vegada que he anat a cal Pitu i m’he avorrit com una ostra. Mentre
pagava, escoltava què em deia de fons, i em vaig adonar que havia canviat dues de
les fotos seves de viatges que tenia penjades a la paret per una bandera i un
mocador amb unes sigles d’un partit polític. Vaig agafar aire i el vaig
interrompre:
-Saps Pitu? En
Manel tenia raó. T’han vingut a veure els homes grisos
-Què t’empatolles
tu ara?
- No res, es una
broma que diem amb el Manel, res important. T’enfadaràs si te l’explico
- Au va...- em va
insistir el Pitu
No hi havia ningú
a la barberia, així que em vaig llançar:
- Doncs amb en Manel
fem la broma que existeixen uns homes, que els diem homes grisos, que son alts,
guapos i malvats. Diuen que volen el teu bé, però en realitat s’alimenten de
les teves idees i de les teves il·lusions. Tenen controlades la tele, la ràdio
i la premsa, i omplen amb les seves cares i la seves veus els telenotícies, els
debats i les portades dels diaris. Et fan creure que el que t’expliquen és
l’únic important i que els teus interessos son superflus i de poca rellevància.
Però saps què? El que diuen és mentida. No s’interessen per tu, tot el que fan
ho fan per ells mateixos. Cada vegada són més, i per tant necessiten més i més
seguidors, volen que la gent només parli d’ells i que s’oblidin del que
realment els agrada.
El Pitu
va canviar la cara i em va mirar estranyat, com si estigués tarat o com si li hagués
fet mal, no ho sé. Es va quedar en silenci i sortosament en aquell moment va
entrar un client.
- Ep tu! Quant de
temps sense veure’t! Endavant – Va dir el Pitu. Ara però sense el seu somriure.
