divendres, 23 de gener del 2015

Bagant de tardor (2014) - Els homes grisos

- Al Pitu l’han visitat els senyors grisos! – Em va dir el Manel, exaltat
- No, al Pitu no, impossible. Vols dir? – vaig respondre jo incrèdul-  L’he d’anar a veure doncs! Potser encara es pot salvar.
El Pitu no era pas el millor barber del poble, però tothom anava a la seva barberia perquè li tallés els cabells. De vegades havia fet cua de més d’una hora, però allà dins el temps passava volant. Hi havia revistes de viatges, de fotografia i de natura. El Pitu controlava tothom que entrava i si veia que t’avorries corria a donar-te conversa o t’animava a que t’introduïssis a la que tenia amb el client a qui li tallava els cabells. Dic que no era el millor perquè sempre quan arribava a casa i em mirava al mirall trobava algun detall que no m’agradava. O bé una patilla més llarga que l’altra, o bé uns quants pels més llargs del que tocava just al darrere de l’orella, on és més difícil d’ajustar la mida, però sempre hi tornava. Les converses eren animades i enriquidores també. Havia viatjat molt, i acompanyava el click-click de les tisores amb anècdotes, que moltes vegades repetia, de les seves aventures passades o bé t’explicava els plans de les properes vacances. Tenia dos fills, tot i que era solter, i les seves guerres amb dos adolescents també donaven per moltes rialles.
M’ho passava tan bé  quan el visitava que vaig dubtar de la paraula del Manel. Aquella mateixa tarda vaig passar-me doncs per la barberia. No hi havia ningú esperant, així que em va fer seure tan aviat com vaig entrar per la porta.
- Ep tu! Quant de temps sense veure’t! Endavant- Em va rebre amb un somriure
- Hola Pitu, és que he estat un temps fora- vaig mentir. La veritat és que feia dos mesos vaig anar a un casament i vaig tallar-me els cabells a la competència per por a emportar-me una trasquilada. -  Com estan els fills?
I el Pitu va iniciar un monòleg que va durar poc més de vint minuts gairebé sense parar. El seu fill gran tenia una xicota andalusa que havia conegut a la Universitat, i havia passat l’agost  amb ella al sud d’Espanya. El Pitu havia aprofitat i va passar uns dies per conèixer la família política. El viatge en cotxe i l’estat de les autovies espanyoles i els seus peatges van ser l’excusa per repassar tota l’actualitat política del moment. Em vaig assabentar de què opinen els socialistes, què diu la del pp, què proposen els d’esquerra i les pors del president. Crec que ha estat l’única vegada que he anat a cal Pitu i m’he avorrit com una ostra. Mentre pagava, escoltava què em deia de fons, i em vaig adonar que havia canviat dues de les fotos seves de viatges que tenia penjades a la paret per una bandera i un mocador amb unes sigles d’un partit polític. Vaig agafar aire i el vaig interrompre: 
-Saps Pitu? En Manel tenia raó. T’han vingut a veure els homes grisos
-Què t’empatolles tu ara?
- No res, es una broma que diem amb el Manel, res important. T’enfadaràs si te l’explico
- Au va...- em va insistir el Pitu
No hi havia ningú a la barberia, així que em vaig llançar:
- Doncs amb en Manel fem la broma que existeixen uns homes, que els diem homes grisos, que son alts, guapos i malvats. Diuen que volen el teu bé, però en realitat s’alimenten de les teves idees i de les teves il·lusions. Tenen controlades la tele, la ràdio i la premsa, i omplen amb les seves cares i la seves veus els telenotícies, els debats i les portades dels diaris. Et fan creure que el que t’expliquen és l’únic important i que els teus interessos son superflus i de poca rellevància. Però saps què? El que diuen és mentida. No s’interessen per tu, tot el que fan ho fan per ells mateixos. Cada vegada són més, i per tant necessiten més i més seguidors, volen que la gent només parli d’ells i que s’oblidin del que realment els agrada.
El Pitu va canviar la cara i em va mirar estranyat, com si estigués tarat o com si li hagués fet mal, no ho sé. Es va quedar en silenci i sortosament en aquell moment va entrar un client.
- Ep tu! Quant de temps sense veure’t! Endavant – Va dir el Pitu. Ara però sense el seu somriure.  

divendres, 9 de gener del 2015

Bagant d'estiu (2014) - Un copet a l'esquena - Fins aviat Jordi

   Hi ha moments en els que necessitem algú que ens empenyi i en doni forces per poder fer el primer pas i iniciar alguna cosa que sols no faríem.  Son situacions que ens situen fora de la nostra zona de confort, i que correm el perill de fugir corrents o de buscar una excusa (bona o dolenta) per no enfrontar-nos. Si hem de fer un discurs davant de cinquanta persones, o si ens hem de declarar a un amor, o bé si hem d’enfrontar a algú que no ens tracta com creiem que ens hauria de tractar... sense saber el perquè ens paralitzem. Ja pot ser per por a fer el ridícul, o a no fer-ho perfecte o bé pensem que ens oblidarem de dir coses que creiem importants...  Són moments que necessitem que algú ens acompanyi i ens doni la mà o ens faci un copet a l’esquena. Quan som nens, això ho tenim gairebé sempre. Ens acompanya un pare o una mare o un professor que ens ajuda a trobar la manera d’enfrontar-nos-hi. Però a mesura que ens fem adults tot això canvia. La manera de com en enfrontem als mals de panxa i les ganes de sortir corrents davant de situacions que ens incomoden va conformant, i més del que pensem, la persona en la que ens anem convertint.
   Un professor de teatre em va ensenyar el que ell feia abans d’entrar a escena. Ell sempre tenia molta por al públic, i va aprendre de jove el que després em va transmetre a mi i que des de llavors també practico. Em va dir...
   - Cinc minuts abans de l’obra, busca’t un raconet on estiguis completament sol, tanca’t al lavabo o en un despatx on ningú et vegi. Després, relaxa’t, tanca el ulls i deixa caure els braços. – Jo vaig tancar els ulls i em vaig deixar guiar - Inspira i expira profundament. - va continuar-  Ara imagina’t que al teu darrere tens als teus pares que et posen la mà al darrere per recolzar-te i animar-te. – el professor va fer una petita pausa d’uns segons per a que les seves paraules tinguessin efecte-  Un cop sentis la seva força, imagina’t que tens als pares dels teus pares que fan el mateix. I després s’afegeixen els pares dels teus pares dels teus pares. I després també els pares dels teus pares dels teus pares dels teus pares. I continua. Tota aquesta fila de gent estan recolzant-te per a què facis el primer pas i t’enfrontis amb el que faci falta. A cap d’ells els importa si ho fas bé o malament, nomes volen que ho facis. Ara mateix tu ets la única raó de la seva existència... Ara que sents tota la força que et transmeten darrere – continuava el professor -  fes el pas endavant i enfronta’t!

   El dia quatre de maig del dos mil catorze va morir el Jordi. Ell va ser una d’aquelles persones a la que podia adreçar-me sense cap mena de filtre per preguntar-li i per explicar-li qualsevol aspecte  professional. Durant dotze anys em va acompanyar i em va guiar i al final creia que l’entenia i que ell m’entenia pràcticament sense paraules. De vegades el que ell deia algú ho interpretava com ofenses o frases sortides de to. Jo les interpretava com paraules d’ànims perquè aquella persona reaccionés i es posés les piles. Mai hi veia males intencions i tot el que feia i proposava era per col·laborar i aprendre plegats de totes les situacions. Un dels aspectes que el caracteritzava era que buscava aprendre coses noves d’allà on fos, i sempre feia un mig somriure quan n’aprenia alguna. Hi havia una temporada que diàriament portava a la feina una frase cèlebre que li havia agradat escrita en un post-it i que volia compartir amb tothom. Ell sempre procurava fer balanç entre aprendre de tot arreu i ensenyar a qui volgués aprendre. Crec que vaig aprendre un munt d’ell, tot i que mai és suficient.
   En el seu funeral es van llegir unes paraules seves que ell havia preparat per l’ocasió. Demanava que el recordéssim amb un somriure. Jo no ho faré. Jo recordaré al Jordi treballador i amant d’aprendre i l’incorporaré a la gent que em recolza quan tanco el ulls i que m’ajuda a fer alguna cosa en la que he de fer un pas endavant i enfronta-me’n. Ara no el tinc per anar-lo a veure per explicar-li com em van les coses, ni per dir-li que he anat a conèixer aquells que saben tant i que m’han explicat un munt de coses que ell es delia per saber... Ara però, el tindré al darrere, tancaré els ulls, em farà el copet a l’esquena i em dirà:
   - Endavant, no tinguis por, i fes-ho! Estic amb tu!