dimecres, 2 de novembre del 2011

Bagant de primavera (ara sí, del 2011)



Del món virtual al material

Quan sentim la paraula ‘virtual’ l’associem als temps moderns, a internet i als nous avanços tecnològics. La veritat, però, és que ha estat present sempre, forma part de nosaltres i ens ajuda a moure’ns pel món.
La meva filla ja ha fet un any. I tot i que encara no sap fer frases completes, ja m’està ensenyant un munt de coses. Gaudeixo molt quan veig el món amb els seus ulls i observo com a novetat les coses més quotidianes. Diria que el més curiós que he aprés és com de natural és el món virtual en l’ésser humà. Als gossos els diu ‘uau’ i als cotxes ‘tutu’. I els té por. Quan veu un gos que s’apropa o un cotxe molt sorollós passa pel seu cantó, s’espanta i fa un gest amb el que fa veure que vol que l’agafis en braços. En canvi quan li llegeixo un conte en el que apareix un gos, somriu i diu ‘uau’ . Quan agafa els ‘tutus’ de joguina que té al menjador fa ‘brrrrr’ i no li fan pas gens de por. Té tan sols un any, però sap distingir clarament el que és real i el que és virtual.
Crear un món virtual al nostre voltant és una activitat que ens ve de lluny. Fa milers d’anys el nostres avantpassats ja recreaven caceres i les pintaven a les parets de les coves en les que es passaven tot l’hivern. Es pintaven a ells mateixos en escenes recreades o imaginaries on perseguien i caçaven mamuts i cérvols. I han perdurat fins la nostra època. Una mica més moderns són els retrats dels reis de fa segles que veiem als museus. Immortalitzaven la seva glòria en una pintura amb la intenció que la seva imatge al món virtual perdurés per sempre ja que al món material acabaria desapareixent. Avui en dia no ens cal el pinzell i la tela, fem fotografies, vídeos ...
Però no acaba aquí. El món virtual ens rodeja. A més de la nostra vida sentimental, vivim els embolics de personatges de culebrons a la tele. A part de l’esport que puguem fer, quedem amb els amics per veure com un grup de joves juga a futbol. Tenim més amics virtuals al facebook que gent amb la que aniríem a sopar un dissabte. Hi ha moments que fins i tot prenem decisions al món virtual que ens afecten i molt al material. Som capaços de comprar ordinadors, joguines o roba per internet sense ni tan sols provar-la. O fins al punt d’hipotecar-nos per tota la vida mirant només els plànols d’un pis.
Recordo fa ja vuit anys quan buscava pis i en una oficina em van ensenyar els plànols d’un pis que a primer cop de vista semblava perfecte. Era un dúplex i la distribució semblava correcte, era gran i orientat a la muntanya. La terrassa també prometia. En la meva imaginació el pis era ideal. I el vaig anar a veure, i... va suposar una completa desil·lusió. Els sostres eren baixos, l’escala estreta, i les vistes de la muntanya les tenies després d’arriscar el físic fent una postura impossible a la miniterrasseta. Em vaig endur una decepció fruit de la gran diferència entre el que m’havia imaginat i el que em vaig trobar.
El món virtual i el material són dos universos completament diferents i confondre’ls ens pot portar a grans malentesos o desenganys. Un dels perills radica en creure’ns en excés la imatge que creem al món virtual. Els galans de cine només existeixen a les pel·lícules o a les novel·les i els amics perfectes i que no et diuen les veritats a la cara només al facebook.
El món virtual és el món de la imaginació i creativitat, permet explorar alternatives i crear imatges de com pot ser el món material, però viu només a la nostra ment, o en un paper, o en una pantalla d’ordinador. Per a convertir el que imaginem en real fa falta feina. I es el punt on ens ho hem de “currar”. Edison deia que el geni venia d’un u per cert d’inspiració i un noranta-nou de transpiració. Tenir idees genials no serveix de res si no es posen en pràctica, i per posar-ho en pràctica cal esforç, temps i no deixar-ho estar.
Seure davant de la tele per veure com l’Ussain Bolt bat rècords, o com el Messi dribla contraris, no ens fa experts en esport. Sortir a córrer o anar al gimnàs cada dia per estar una mica en forma sí, tot i que implica cansar-se. Tampoc és comparable viure en persona un desengany amorós, que veure’l amb els ulls del actor de la telesèrie preferida. Resulta més còmode, però, seguir segons què per la pantalla, no cansa gens, i si al final al protagonista de la sèrie li van maldades, al cap de 5 min ja ens hem oblidat. Viure segons què al món material requereix dedicar-hi temps i esforços. I no sempre estem disposats a arriscar!