dimecres, 11 d’agost del 2010

Bagant d'estiu

Tinc ja publicat l'article d'estiu. És aquest:

I una mica més llegible...

D’Einstein al destí
Existeix el destí? Sóc jo qui tria ser arquitecte, pagès o perruquer, o viure a Palau, Brusel·les o Cincinatti? O tot això està ja decidit i escrit al meu destí al moment de néixer? I si el destí de tothom està escrit, quin és el valor de les nostres decisions?
Albert Einstein està considerat el científic més influent del segle XX i probablement de tota la història de la humanitat.
A finals dels segle XIX els científics es pensaven que la física estava acabada i resolta i no hi havia res a estudiar perquè ja se sabia tot. Einstein va trencar radicalment aquesta tendència treballant en dues àrees on la física clàssica fallava.
La primera, i que li va donar la fama, és la relativitat. Aquesta teoria explica fenòmens de distàncies còsmiques. En ella va deduir la seva equació matemàtica més popular E=mc2.
La segona àrea, menys coneguda, és la quàntica. Einstein també va estudiar i desenvolupar les bases de la branca de la física que estudia fenòmens a nivell atòmic. La quàntica va descobrir processos que l’única manera d’explicar-los era mitjançant l’atzar, i que no obeïen la llei de causa –efecte.
Trobo molt curiós com d’intrínseca és la llei de causa-efecte als humans. Potser perquè és una de les primeres lleis de la natura que aprenem.
Ara fa tres mesos que sóc pare d’una nena preciosa (feliciteu-me si em veieu). És un goig veure com des del primer dia aprenem a relacionar-nos amb el món i descobrim coses noves cada dia. La meva filla (com tots els nadons) amb tres mesos ja fa ciència, i està aprenent la llei de causa – efecte. Quan està sola i s’avorreix, crida i plora, i que aconsegueix? Que el papa o la mama vinguin corrents a fer-li cas. Si li diem coses s’afanya a somriure, per què li fem més cas encara i li fem pessigolles. Si té el sonall agafat, l’agita amb força i ... fa soroll. El nadó aprèn molt ràpid, tan sols amb mesos de vida, que interactuar amb el món provoca efectes, que els efectes que provoca depenen de què faci ell en cada moment. Amb el temps aprendrà que si fa força amb les cames es mantindrà dreta i podrà caminar, que si parla aprendrà a comunicar-se, que si va al cole i aprèn es torna més intel·ligent, ... etc. Tots al final fem el que fem esperant certs efectes.
A la vida quotidiana, però, com a la quàntica, hi ha situacions que no obeeixen aquesta llei, i que l’única manera d’explicar-les és mitjançant l’atzar.
Des del fet que et toqui la loteria o no, que de vint persones a la barbacoa només a tu et piquin els mosquits, si aquest hivern has agafat la grip, que de tota la multitud a la plaça el colom ha decidit deixar-se anar precisament a sobre teu ... tot un munt de situacions degudes únicament a la sort, o a la mala sort.
Però, tot i que són circumstàncies aleatòries, de manera conscient o inconscient fem servir la llei apresa de nadons i busquem la causa per explicar l’efecte, fins i tot fent explicacions esperpèntiques.
De la picada no direm que casualment hi havia un mosquit prop teu i que va sentir gana i et va picar, direm que tenim la sang dolça i que per això ens piquen; si no has agafat la grip diràs que aquest any has pres molta fruita. Hi haurà qui dirà que l’horòscop ja el va avisar que patiria un fet inesperat per explicar la desgràcia del colom, i si no li ha tocat la loteria l’any vinent anirà al poble on ha passat alguna inundació o incendi per comprar-ne, per què la loteria toca allà on hi ha catàstrofes...
Ni tant sols Einstein creia en la influència de l’atzar. Quan va escriure que “Déu no juga als daus”, volia dir que no es creia que hi hagués res que fos aleatori o degut a la casualitat, que tot el que passa es degut a alguna causa.
Si, com creia Einstein, no existeixen fets completament aleatoris i tot efecte té la seva causa, el que succeirà en el futur es conseqüència del que passa en el present, i el podríem predir completament. Això implicaria que tothom té escrit el seu propi destí i que és qüestió de temps que l’anem descobrint.
Si, al contrari, existeix l’atzar, el destí no està definit, i l’anem escrivint amb les nostres decisions boicotejats o ajudats per les circumstàncies externes.
Si existeix o no el destí no és ara per ara quelcom que es pugui demostrar, es qüestió de creure-s’ho o no. Jo m’estimo més pensar que no existeix, i com no està escrit, el vaig elaborant mentre em faig gran. És més divertit.